Tomba de vencedors i vençuts

L'any 1959 feia 20 anys que la guerra s'havia aca­bat. Però el final de la guerra no havia com­por­tat la pau i la recon­ci­li­ació, sinó tot al con­trari. La dic­ta­dura ins­tau­rada per la força de les armes i nas­cuda d'un fra­cas­sat cop d'estat va voler remar­car des del pri­mer ins­tant en què va tenir poder la diferència entre ven­ce­dors i vençuts. Per als pri­mers, tot. Per als segons, res. El Valle de los Caídos, a Cuel­ga­mu­ros (Madrid), n'és un bon exem­ple.

El règim públi­ca­ment feia un dis­curs de recon­ci­li­ació, de pau, de perdó, de mise­ricòrdia, envers tots aquells que no s'havien mos­trat fidels al Movi­mi­ento. Però només era un dis­curs públic, la rea­li­tat s'allu­nyava molt dels dis­cur­sos. En el dia a dia, la diferència entre ven­ce­dors i vençuts es feia palesa no només envers els sol­dats o les per­so­nes que havien osten­tant càrrecs de res­pon­sa­bi­li­tat: tota la família directa era cul­pa­ble de l'actu­ació d'un dels seus mem­bres, i en podien arri­bar a pagar les con­seqüències de mane­res molt diver­ses, encara que aquest fos mort. Així, per exem­ple, en una cosa tan bàsica com la ins­cripció de defunció d'un fami­liar després de la guerra, el règim posava totes les faci­li­tats per decla­rar difunta una per­sona –sense que hagues­sin de transcórrer els cinc anys ales­ho­res esta­blerts– però només si aquesta era afecta: “No es deixa de tenir en compte la pos­si­bi­li­tat que els expe­di­ents es refe­rei­xin en algun cas a per­so­nes des­a­fec­tes al Glo­ri­oso Alza­mi­ento Naci­o­nal, fugi­des del ter­ri­tori patri, i per aquesta con­si­de­ració els jut­ges hau­ran d'exi­gir abans d'orde­nar la ins­cripció de des­a­pa­rició objecte d'aquesta ordre una prova d'ante­ce­dents que enfor­teixi la garan­tia que en el des­a­pa­re­gut no hi ha cap jus­ti­fi­cació patriòtica perquè, si ser­veix, no hagi donat notícies de la seva existència.” (BOE, 10/8/1939). Això va fer que mol­tes per­so­nes, sobre­tot vídues de sol­dats repu­bli­cans, no ins­cri­vis­sin el seu difunt marit, mort al front però sense cap docu­ment que ho acre­dités, fins al 1979, quan per decret es va accep­tar la ins­cripció del fins ales­ho­res con­si­de­rat des­a­pa­re­gut al regis­tre civil amb la decla­ració de dos tes­ti­mo­nis que acre­di­ta­ven que des de la guerra no s'havia tor­nat a saber res més d'ell. Amb la mort, doncs, també es van voler recal­car les diferències entre ven­ce­dors i vençuts: amb la mort i amb la seva repre­sen­ta­ti­vi­tat.

A par­tir del 1939 el nou Estat fran­quista es va començar a omplir de monu­ments que com­me­mo­ra­ven victòries, estàtues que glo­ri­fi­ca­ven el dic­ta­dor, arcs de tri­omf com el de Madrid que pre­te­nien emu­lar els arcs de tri­omf romans... Però el que havia de ser el monu­ment més impo­nent de tots, el que es pre­te­nia –i es va acon­se­guir– fer per­viure més enllà de la dic­ta­dura era el que es va començar a cons­truir l'1 d'abril del 1940, just quan feia un any que s'havia aca­bat la guerra. El decret que anun­ci­ava la rea­lit­zació d'un colos­sal mau­so­leu a la serra del Gua­dar­rama era ben clar res­pecte a la seva fina­li­tat: “La dimensió de la nos­tra cre­uada, els heroics sacri­fi­cis que la victòria enclou i la trans­cendència que ha tin­gut per al futur d'Espa­nya aquesta epo­peia no poden que­dar per­pe­tu­ats pels sen­zills monu­ments amb els quals s'acos­tu­men a com­me­mo­rar en viles i ciu­tats els fets relle­vants de la nos­tra història i els epi­so­dis glo­ri­o­sos dels seus fills.” La cons­trucció va durar gai­rebé vint anys i no va ser inau­gu­rat fins al 1959. I el que ini­ci­al­ment havia de ser el “tem­ple grandiós dels nos­tres morts en el qual pels segles dels segles es pregués pels que van caure en el camí de Déu i de la pàtria” final­ment va aco­llir en el seu si res­tes de sol­dats de l'exèrcit rebel i civils i reli­gi­o­sos assas­si­nats a la rere­guarda de la República que van dema­nar expres­sa­ment de ser-hi tras­lla­dats, però també va aca­bar aco­llint les res­tes de milers de sol­dats repu­bli­cans sense que les seves famílies en fos­sin infor­ma­des.

Les res­tes van ser tras­lla­da­des al Valle de los Caídos en cai­xes de fusta que podien ser indi­vi­du­als o col·lec­ti­ves, i en els dar­rers anys s'ha pogut anar conei­xent com van ser “enca­bi­des” en les diver­ses crip­tes cons­truïdes per aco­llir-les: com si fos un magat­zem. Unes cai­xes sobre les altres, sense cap mena de com­par­ti­ment entre les unes i les altres, reto­lada amb pin­tura la seva pro­cedència... Els anys que han pas­sat i la humi­tat de l'indret han pro­vo­cat que la gran majo­ria s'hagin anat des­fent i hagin anat for­mant una amal­gama de res­tes òssies en què és pràcti­ca­ment impos­si­ble indi­vi­du­a­lit­zar uns esque­lets d'uns altres. Aquest fet, per les famílies dels sol­dats repu­bli­cans que fa poc van saber que els seus fami­li­ars havien aca­bat sent enter­rats al Valle de los Caídos, és inac­cep­ta­ble. I més quan l'única resta indi­vi­du­a­lit­zada inhu­mada al monu­ment i ple­na­ment iden­ti­fi­ca­ble és la del dic­ta­dor.

Perquè, si bé ini­ci­al­ment el mau­so­leu només havia de ser per a uns, els ven­ce­dors, l'any 1958, quan es va començar a tras­lla­dar-hi res­tes, es va optar per tras­lla­dar-hi també res­tes de sol­dats repu­bli­cans, mal­grat que encara no es té clar el motiu d'aquest canvi d'acti­tud: ho va exi­gir el Vaticà per con­ce­dir el títol de basílica menor a l'església que s'hi va eri­gir? Havien reser­vat i cons­truït massa espai per a poques res­tes i van neces­si­tar posar-n'hi més, ni que fos­sin res­tes dels ene­mics? Per prac­ti­ci­tat, perquè es va voler gua­nyar espais a certs cemen­ti­ris i fin­ques par­ti­cu­lars que es van voler bui­dar de fos­ses de “sol­dats rojos”? L'abril del 1959 s'havien enter­rat a la cripta del Valle de los Caídos 10.001 res­tes. D'aques­tes, 20 pro­ve­nien, en cai­xes indi­vi­du­als, de Bar­ce­lona; Lleida n'havia enviat 4 d'indi­vi­du­als i 5 de col·lec­ti­ves; Girona havia fet arri­bar 12 cai­xes indi­vi­du­als i 17 de col·lec­ti­ves, i Tar­ra­gona era la demar­cació cata­lana que més res­tes hi havia tras­lla­dat: 109 cai­xes indi­vi­du­als i 230 de col·lec­ti­ves, més de tres mil res­tes. Havia estat a Tar­ra­gona on s'havia esde­vin­gut la bata­lla més impor­tant i deci­siva de la guerra i la que havia pro­vo­cat més sol­dats morts: la bata­lla de l'Ebre.

Mal­grat que el faraònic monu­ment es va inau­gu­rar el 1959, van con­ti­nuar arri­bant-hi res­tes d'arreu de l'Estat, sobre­tot fins al 1967, tot i que va ser el juliol del 1983, ja en plena democràcia, quan s'hi van inhu­mar les dar­re­res res­tes d'una família que va dema­nar expres­sa­ment que el seu fami­liar difunt fos tras­lla­dat fins a Cuel­ga­mu­ros. Actu­al­ment es coneix la iden­ti­tat de 21.423 res­tes que hi van ser inhu­ma­des des de l'any 1958 fins al 1983, però se sap que hi ha 12.410 res­tes més de les quals només es coneix la loca­li­tat de pro­cedència i d'on havien estat desen­ter­rats, molt sovint de fos­ses comu­nes que s'havien man­tin­gut inal­te­ra­des des de la guerra.