Al Tola diem que ja en tenim prou

D'entre els enderrocs del sistema del benestar s'eleven les protestes de les víctimes de la política del govern: ja en tenim prou, criden. Diferents moviments socials i forces polítiques s'afegeixen a les protestes i reclamen justícia; una nova política, més humana i menys antisocial. El poble, a la fi, sembla que comença a reviscolar. Per a les persones amb discapacitat intel·lectual, que van ser els primers damnificats pels efectes de la crisi, potser ja siga massa tard que reviscole res.

Posaré com exemple la situació del centre ocupacional Tola del nostre poble. Com tothom sap, és una empresa cooperativa de treball associat. El seu objectiu és millorar la qualitat de vida dels vuitanta usuaris que atén. No hi existeix la possibilitat de lucre, així que no hi trobarem mangarrufes ni corrupteles en la seua gestió. Malauradament l'empresa pateix les greus ferides que han provocat les mesures restrictives del govern valencià. Els treballadors van ser els primers en notar els efectes del terratrèmol econòmic, l'any 2009. Des d'eixa data fins l'actualitat, els treballadors han vist minvar sensiblement el seu poder adquisitiu i a hores d'ara cobren un 20% menys que fa cinc anys. Les subvencions del govern valencià no han crescut al ritme de les despeses, sinó que, al contrari, les quantitats que la conselleria atorga per als serveis d'atenció a la discapacitat han estat retallades al voltant d'un 10%. Mentre que altres serveis d'atenció similars al nostre han fet fallida i han hagut de tancar portes, el Tola, de moment, resisteix gràcies a l'esforç i a la lluita dels seus professionals.

Les famílies de les persones amb discapacitat intel·lectual i els mateixos usuaris del Tola també pateixen la situació i de valent. El govern, que ja va atemptar contra la seua economia quan aplicà un important increment del preu dels medicaments, aquest any ha colpejat novament les famílies amb el copagament dels serveis d'atenció. Ara, si volen acudir als nostres centres ocupacionals han de pagar més de 300 euros al mes i fins i tot més encara que s'han de descomptar de la pensió.

Aquesta mesura ens fa dubtar de la seua fonamentació legal, i també ètica, però el més sangnant és que l'administració pública oblida que els nuclis familiars de les persones amb discapacitat intel·lectual travessen també la dolenta situació econòmica de la crisi, així que el co-pagament és un càstig afegit a la seua economia domèstica. Molts usuaris han hagut de renunciar als serveis d'atenció, perquè no poden assumir el co-pagament.

El sector de Benestar Social, i especialment el col·lectiu de la discapacitat, han estat manifestant-se contra la política del govern des del principi de la crisi. Ara s'espera que els moviments socials i els partits minoritaris, però emergents, enceten una nova lluita contra la injustícia i per la solidaritat, i que no s'obliden de les greus ferides obertes en el nostre col·lectiu. Seria de justícia comptar amb nous responsables polítics que conegueren realment el sector, que tingueren un mínim de sensibilitat i la voluntat de treballar per la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Paradoxalment, mentre els professionals dels centres d'atenció, els usuaris i les seues famílies han estat maltractats per les polítiques d'austeritat, els polítics responsables estaven en altra cosa. En el llistat de consellers que han tingut a veure amb el nostre treball i els nostres problemes, hi ha polítics com Juan Cotino, Alicia De Miguel, Angèlica Such i Rafael Blasco, tots ells imputats o condemnats per corrupció. Així que ja en tenim prou.