Bous al carrer. L'espai i el temps ocupat

“Tenen la condició de participants en els festejos taurins tradicionals les persones que lliure i voluntàriament hi prenen part, assumint el risc i responsabilitat que es deriva de la seua participació, o es troben al recinte de celebració de la festa pel qual pot circular el bou”.

—Reglament dels bous al carrer vigent al País Valencià. Article 3.—

L'any passat, als bous al carrer de les festes de Sant Bartomeu de Nules (la Plana Baixa) morí un home de 53 anys que es deia Andrés Martínez. Era camioner i lluitava per guanyar-se la vida com a autònom amb el seu tràiler. Tornava d'un viatge i volia descansar, però es trobà amb “la festa”, amb el bou “solt” per a ser linxat dins d'una presó feta de tanques que sempre són per a furtar la llibertat.

Aquell dia, Andrés no estava gaudint de la seua afició als bous, perquè era aficionat. Però entrà a l'espai tancat i patí una enganxada: al forat de la banya s'afegiren els forts colps al cap contra el terra, i morí de camí a l'hospital. L'ajuntament s'afanyà a decretar 24 hores de dol. Al dia següent continuaren els linxaments perquè, segons fons de l'Ajuntament, Nules és un poble molt taurí que no pot suspendre la seua festa, perquè “la vida continua”.

Les notícies de successos no parlaren ni d'abans ni de després, quan la tortura taurina torna el temps i l'espai que furta amb total impunitat. La gent que conegué l'Andrés conta que la dona i la filla de 14 anys es quedaren amb una ma davant i l'altra darrere, amb el camió parat i les lletres per pagar. La dona trobà treball a un magatzem de taronges pel que havia treballat l'Andrés, i el camió es vengué de la manera possible (per suposat, perdent diners). I així és com la vida continua, com diuen des de l'Ajuntament de Nules.

Fa una setmana que uns taurins apallissaren un home a Alboraia (l'Horta). Hi ha testimonis que conten que, quan ja era a terra completament inconscient, encara agafaven carrereta per a que les puntades de peu que li pegaven al cap tingueren tota la força possible. Li han destrossat la cara i caldrà una complicada operació per a recol·locar-li el paladar al seu lloc. Si, a puntades de peu, li han arrencat la boca del crani.

El seu delicte fou dir que els bous al carrer li semblen una festa violenta, suficientment fort com per a que el sentiren. Ho digué a fora del territori taurí, però a tocar de la frontera, davant d'una tanca del carrer Sant Pancraci. I, allí, els amos del carrer no li permeteren opinar amb llibertat.

Jo sóc d'Almàssera, a tocar d'Alboraia. Al meu poble, hi ha dies que trobes agents de la Policia Local o membres de Protecció Civil al pas a nivell de l'estació, just al davant de les tanques dels bous al carrer. Has de fer altre camí perquè, a l'altra banda, estan linxant bous. No pots passar, i els animals que es troben a l'altra banda no poden fugir. Desesperats, donen voltes i més voltes i, en arribar a eixes tanques, continuen creient que trobaran una fugida pels carrers de l'Estació i Ramón i Cajal cap a la Placeta Giner i fins a Pintor Cortina.

A dins d'aquelles tanques, hi ha els carrers i les llars de molta gent i, des de les cases, es sent plorar el bou. Jo també l'he sentit quan s'han fet amos dels carrers Cardenal Benlloch i Doctor Peris, que fan una cruïlla on planten el piló d'embolar. A dins d'aquella presó per a torturar bous, hem estat i estan segrestades moltes persones, víctimes d'un toc de queda que s'acaba quan els amos del carrer, eixos que et poden arrencar la boca a puntades, acaben amb allò que fan.

Si eixim abans que acaben, es sota la nostra responsabilitat. Fins i tot ens converteixen normativament en participants que assumeixen els riscs de fer-ho. Si morim, ens convertim en un número més de la seua estadística, en una fatalitat que no pot impedir que la festa continue.

Si lluitem pels drets dels bous, també hem de topar amb la seua apropiació, que a Algemesí és fins i tot del propi dret a decidir de la ciutadania. L'Ajuntament sempre ha volgut prohibir la manifestació antitaurina amb el mateix argument: durant la setmana de bous el carrer és seu i el moviment dels drets animals no el pot usurpar. I, pel que fa a la barbàrie de les becerrades, diuen que la Comissió Taurina té l'última paraula perquè, durant la setmana de bous, l'espai de la plaça Major, on munten la plaça quadrada, és seu.

El robatori taurí de l'espai de tothom esborra drets bàsics com el de lliure opinió, el de reunió i manifestació, fins i tot els drets a la integritat física i la dignitat. Les persones que lluiten pels drets dels bous han de patir insults, amenaces i, també, agressions. Quan arriben aquestes situacions i les víctimes són dones, els valents no perden l'oportunitat i aprofiten el poder que els dóna l'apropiació de l'espai públic. El model sempre és el mateix: la seua indignació sobreactuada dóna pas a la confusió amb la que volen amagar els insults, els colps i les mans fastigoses que toquen, que agredeixen sexualment.

Quan la cridòria del linxament comença a donar pas al silenci, els bous comprats a les ramaderies estan vivint els seus últims minuts de vida. Personalment, mai m'he cregut que els porten a un escorxador. Les normes principals del codi secret taurí són que les normes i reglaments només són tapadores que s'han de saber incomplir, que sempre que es puga estalviar un euro, millor, i que els bous no tenen dret a res.

A fora, sentim eixe silenci angoixant. Despert, tinc el malson del bou, que ha lluitat desesperadament per fugir i que no li ha servit de res. Els retalladors s'han fet els valents amb ell, l'han espantat una i altra vegada amb el seu estúpid joc de posar-se al mig de la trajectòria de l'animal i apartar-se a l'últim moment, sabent que només han de fer això, deixar-li via lliure per a que trobe un forat per on “fugir”. L'han pegat, l'han fet tot el que han pogut gràcies a la impunitat de les tanques. I la seua derrota es consuma a la foscor, qui sap on, qui sap com i a mans de qui sap qui, encara amb la impunitat que garanteixen les tanques que, al dia següent, ja no hi seran.