El vals de fi de festa

És sabut que les fes­tes majors s'aca­ba­ven de mati­nada a l'enve­lat, ballant de manera gai­rebé rabi­osa un vals jota. Els trom­pe­tes s'hi lluïen i els balla­dors exhi­bien les seves facul­tats. Algu­nes pare­lles de casats vete­rans sor­tien a fer una demos­tració. Era l'últim espe­ter­nec de la festa major i tot­hom sabia que l'endemà retor­nava el dia a dia, la mono­to­nia i el tre­ball de sem­pre de cadascú. La nor­ma­li­tat s'impo­sava i no pas­sava res.

En plena i punyent crisi, una mena de ben entesa festa major ha oxi­ge­nat –de mig juny a mig setem­bre– els milers de nego­cis turístics i els que hi tenen relació. Una treva de tres mesos que és a les aca­ba­lles. L'orques­tra és a punt d'inter­pre­tar el vals jota final. Els trom­pe­tes res­ten davant del micròfon amb l'ins­tru­ment a la mà (la trom­peta, s'entén), i el direc­tor es dis­posa a donar l'entrada de l'estrena del vals jota dedi­cat a la crisi, titu­lat Més boja que un llum, dels mes­tres Mon­ti­lla i Cas­tells, que clourà la treva.

Hi ha hagut un parèntesi en l'aug­ment de l'atur, que –a par­tir de mig setem­bre– reprendrà amb ímpetu la seva pandèmia. El govern ha dotat una xifra d'ajuda que en vista del pro­blema és insig­ni­fi­cant. D'altra banda, pel que fa a l'abo­na­ment de les assig­na­ci­ons a l'atur, ha començat a retar­dar-se i ha mani­fes­tat que els ingres­sos de la Segu­re­tat Social han bai­xat osten­si­ble­ment. La Sal­gado reclama un extorn de 6.000 mili­ons a les auto­no­mies; Blanco anun­cia un més que és pro­ba­ble un aug­ment dels impos­tos i el Cons­ti­tu­ci­o­nal fa dies que esmola la des­tral per deca­pi­tar-nos. Vist així, a l'engròs, és una fallida anun­ci­ada. El govern s'haurà d'endeu­tar en el mer­cat de diner. Perquè qui és que subs­criu deute de l'Estat?

La borsa puja, però puja poc, i la banca i les cai­xes han pres pre­cau­ci­ons (això s'ha vist en les jun­tes anu­als) i han dotat de xifres impor­tants la moro­si­tat. El 2008 es van superar els 25.100 mili­ons d'euros i el 30 de juny d'aquest any se n'havien superat els 11.600. Pel que fa a l'empresa pri­vada, qual­se­vol pre­visió farà curt. S'ha dit que França i Ale­ma­nya havien parat el seu des­cens i que podria ser l'inici de la recu­pe­ració. El nos­tre embo­gi­ment econòmic –supe­rior a la resta d'Europa– pagarà penyora i està can­tat que serem els últims a recu­pe­rar-nos. Cal no obli­dar l'aug­ment de la delinqüència, que hi afe­girà un toc dramàtic. Podrem pre­su­mir d'estar al nivell euro­peu. La meva mare, l'any 1934, en apu­jar-se 5 cèntims de pes­seta el pa de quilo va dir: «Estem ben posats! On ani­rem a parar!»

El vals jota de final d'estiu serà dramàtic. No ens calen els bíblics Eze­quiel i Jere­mies per vati­ci­nar que con­ti­nu­a­rem ballant-la sense orques­tra, set­ma­nes i mesos. L'hivern posarà a prova tots els sec­tors i enyo­ra­rem la festa major. Amb tot, a l'aero­port, l'allau de viat­gers giro­nins amb destí al món sen­cer impres­si­ona! Ara es viatja barat, però: tot i així, d'on sur­ten els euros? No serà que allò de «Girona, rai!» pot­ser és veri­tat?