Societat

Amunt les armes per matar la guerra

La Gran Guerra a la Catalunya del Nord provocà una onada de patriotisme francès i nombroses desercions

Tot el que era la meva vida abans, tot el que em feia feliç, és molt lluny, oblidat, ben mort
Les relacions de Catalunya amb la població catalana ‘francesa' van ser una font constant de preocupació
2-8-1914
Mobilització general a tota França
8343
El nombre de baixes al Rosselló
4,26 %
de la població de Perpinyà va morir
12-9-14
Jules Pams elogiava la tria per la integració en la nació francesa
13,04%
De la població del poble d'Orellà, al Conflent, va morir a la guerra
23-8-14
Arribaven a Perpinyà 400 presoners alemanys, molts d'ells ferits
Els alemanys han fet córrer calúmnies infames que troben eco entre els catòlics catalans
Em ve al cap com són grans la bestiesa i dolenteria humanes. Ens estem matant com bèsties
De 700 a 900 desertors per setmana s'ha passat a 350. Difícil impedir passar la frontera a un autòcton

En el cul-de-sac geogràfic que era –i és– la Cata­lu­nya del Nord dins l'Estat francès, molt allu­nyat del tea­tre d'ope­ra­ci­ons de la Gran Guerra, aquell con­flicte mun­dial va dei­xar, tan­ma­teix, emprem­tes que duren encara avui en dia. Més de vuit mil cata­lans fran­ce­sos morts, amb un nom­bre de bai­xes supe­rior a la mit­jana esta­tal fran­cesa, amb pobles on la majo­ria d'homes no van tor­nar vius, molts altres que van fugir per refu­giar-se pas­sant la fron­tera i, mal­grat això, l'adopció del sen­ti­ment naci­o­nal francès per la majo­ria de la població, amb l'inici de la dava­llada de la trans­missió del català en les famílies.

La mobi­lit­zació gene­ral va ser anun­ci­ada l'1 d'agost del 1914, efec­tiva a par­tir del dia 2. El diari L'Indépen­dant expli­cava l'endemà esce­nes on “les dones plo­ra­ven, es des­ma­ia­ven i abraçaven els seus marits, ger­mans i fills”. Els homes mobi­lit­zats van “omplir les saba­te­ries” ja que l'auto­ri­tat mili­tar va orde­nar als reser­vis­tes de pre­sen­tar-se amb botes o saba­tes resis­tents. L'ambi­ent de Per­pinyà era “tran­quil, solemne, amb sang freda”, ja que segons el diari “els fran­ce­sos no han estat mai tan units i valents com ara”. El diari de tendència reia­lista Le Rous­si­llon expli­cava, a la fi d'agost, com els reser­vis­tes mobi­lit­zats, “tots pares de família”, des­fi­la­ven en direcció a l'estació de tren de Per­pinyà “aixe­cant el cap, inflant el pit, volent sem­blar sol­dats de veri­tat”. Per al diari reia­lista aquells homes tenien “la consciència del deure i el bell i noble orgull ros­se­llonès que impe­dia les llàgri­mes”, a l'hora d'aco­mi­a­dar-se de dona i mai­nada. El patri­o­tisme francès entre la page­sia i les clas­ses popu­lars –inte­grats a França des del 1659 però que mai no havia estat gaire gene­ra­lit­zat ni explícit fins lla­vors– va aga­far una embran­zida majo­ritària. Ho va expli­ci­tar el pre­si­dent del Con­sell Gene­ral dels Piri­neus Ori­en­tals, Jules Pams. Rei­vin­di­cant el patri­o­tisme jacobí, com­pa­rava les bata­lles del 1914 a les victòries fran­ce­ses con­tra els espa­nyols, en defensa de la revo­lució, a Pey­res­tor­tes, Banyuls de la Marenda i el Voló, evo­cant “la tria dels ros­se­llo­ne­sos per la Revo­lució i la inte­gració en la nació fran­cesa”. L'església catòlica, en con­flicte amb l'Estat per la política d'apli­cació de la laïcitat dels dar­rers anys, es va afe­gir a l'Union Sacrée a França des del moment que es va decla­rar la guerra. A La Semaine Reli­gi­euse de Per­pinyà s'hi podia lle­gir, el 15 d'agost del 14, que “obli­dant les divi­si­ons dolo­ro­ses, tota França, unànime, està dis­po­sada als sacri­fi­cis més extrems i s'ha aixe­cat dar­rere la seva ban­dera. Anem tots a una i el cler­gat ha con­tribuït, en gran part, a aquesta unió”. El bisbe de Per­pinyà, mon­se­nyor Car­sa­lade du Pont, con­si­de­rat com un bisbe cata­la­nista, adreçava a Mallorca, el 26 de maig del 1916, una carta a mossèn Alco­ver, pro­mo­tor del Dic­ci­o­nari, on li retreia les seves sim­pa­ties ger­manòfiles. En la carta li expli­cava que “la política anti­cle­ri­cal fran­cesa que, en 1904, va pro­vo­car la sepa­ració de l'Església i l'Estat”, ja s'havia aca­bat. En l'escrit, Car­sa­lade du Pont es quei­xava que havia patit “amb l'hos­ti­li­tat i la indi­ferència de tants amics meus de l'altre cos­tat dels Piri­neus” i donava compte d'una lle­tra oberta, impresa a Bar­ce­lona i adreçada als catòlics cata­lans, on que­dava clara la posició del cato­li­cisme francès. El bisbe de Per­pinyà lamen­tava també que “els ale­manys, que gai­rebé són els amos d'Espa­nya, han fet córrer calum­nies infa­mes que tro­ben eco entre els catòlics cata­lans”. La carta s'aca­bava, en català, dema­nant a mossèn Alco­ver que con­servés “aqueix esprit de raça medi­terrània que no té igual al món”.

pre­so­ners

El 23 d'agost van arri­bar a Per­pinyà els pri­mers pre­so­ners ale­manys, que van ser conduïts al fort mili­tar del Ser­rat d'en Vaquer, al sud de la ciu­tat, on ara hi ha el super­mer­cat Auc­han. En pocs dies hi havia més de tres-cents pre­so­ners i un cen­te­nar de ferits. Veient-los pas­sar, a peu, de l'estació al fort, la població per­pi­nya­nesa va sen­tir pie­tat i, fins i tot, els va por­tar men­jar. L'auto­ri­tat mili­tar va haver de publi­car un ban on recri­mi­nava aquesta acti­tud i qua­li­fi­cava la com­passió de la gent de “feblesa inex­pli­ca­ble”. Per impe­dir acti­tuds “mal­sa­nes” el coman­dant d'armes de Per­pinyà va pro­hi­bir a la població civil “l'accés al camí que va de la car­re­tera d'Espa­nya al fort Ser­rat d´en Vaquer.”

intel·lec­tu­als

Figu­res literàries ros­se­llo­ne­ses, en català i en francès, van posar les seves plo­mes al ser­vei de l'Union Sacrée, com Albert Bau­sil, Car­les Grandó i P. Fran­cis. El prin­ci­pal poeta ros­se­llonès en llen­gua cata­lana, Josep Sebastià Pons, va ser fet pre­so­ner pels ale­manys l'agost del 1914, i no va ser alli­be­rat fins al 1918. De res no van val­dre les inter­ven­ci­ons i súpli­ques al govern ale­many per bon nom­bre d'asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals cata­la­nes des de Bar­ce­lona. Pre­so­ner a Dul­mer, Ale­ma­nya, Pons escri­via el 15 de març del 1916 que “tot el que era la meva vida abans, tot el que em feia feliç, és molt lluny, obli­dat, ben mort. El pati­ment ens des­pu­lla d'aquesta manera. Ara sóc un arbre podrit. Els meus ocells són a Illa de Tet. Em con­solo pen­sant que allà són feliços”.

A mesura que la guerra s'allar­gava, arri­ba­ven de més en més notícies de sol­dats nord-cata­lans morts. Van arri­bar a ser tan nom­bro­sos que l'auto­ri­tat mili­tar de Per­pinyà va pro­hi­bir que es publi­ques­sin les llis­tes de morts en com­bat a la premsa. Tot i la cen­sura que s'apli­cava, també, a la cor­res­pondència que els sol­dats envi­a­ven a la família, en algu­nes car­tes es feia evi­dent el des­encís de molts sol­dats. Josep Gibrat, de Per­pinyà, un dels milers de ros­se­llo­ne­sos enfan­gats en les trin­xe­res al nord de l'Estat francès, escri­via l'any 1916 a la seva família: “Davant aquest espec­ta­cle fas­tigós, em ve al cap com són de grans la bes­ti­esa i dolen­te­ria huma­nes. Ens estem matant com bèsties! Abans tro­bava aquest pes­si­misme exa­ge­rat. Avui trobo que l'home no mereix l'existència. Déu hau­ria de cas­ti­gar-nos i escla­far-nos sota el seu cel.”

Els sol­dats pro­ce­dents de la Cata­lu­nya Nord –com els d'altres parts de l'Estat francès amb llen­gua pròpia– par­la­ven i ente­nien amb difi­cul­tat el francès, sobre­tot l'accent pari­senc o d'indrets del nord de l'Estat, allu­nyats del seu país. Això va pro­vo­car en més d'una ocasió malen­te­sos tràgics a l'hora de com­pren­dre ordres dels ofi­ci­als. A les uni­tats on els nord-cata­lans eren nom­bro­sos, la llen­gua de relació de la tropa era el català.

cata­lu­nya, sos­pi­tosa

Les rela­ci­ons de la Cata­lu­nya espa­nyola amb la població cata­lana fran­cesa van ser una font cons­tant de pre­o­cu­pació per a França. Lli­gams fami­li­ars per damunt la fron­tera, lli­gams intel·lec­tu­als amb la Renai­xença cata­lana, eren mal vis­tos. Cal dir que en bona part de la soci­e­tat con­ser­va­dora espa­nyola hi havia un sen­ti­ment ger­manòfil. França era, per als con­ser­va­dors i catòlics, el país de la revo­lució, la sepa­ració de l'Església i l'Estat. Les auto­ri­tats civils i mili­tars fran­ce­ses a la Cata­lu­nya Nord van estar amb l'ai al cor durant tota la guerra, pro­vant d'impe­dir la “pro­pa­ganda ger­manòfila” i les deser­ci­ons. El 30 de juliol del 1915 el comis­sari espe­cial de poli­cia de la Guin­gueta d'Ix envi­ava una carta al Pre­fecte de Per­pinyà on afir­mava que a l'altre cos­tat de la fron­tera, a Puig­cerdà, la població tenia una acti­tud contrària a França. El comis­sari expli­cava que “grans nego­ci­ants de Bar­ce­lona, cli­ents d'Ale­ma­nya, i esti­ue­jants a Puig­cerdà es pas­se­gen per la Guin­gueta (Bourg-Madame) expo­sant les seves sim­pa­ties ger­manòfiles”. El mateix comis­sari també rela­tava al Pre­fecte que els cer­dans, d'una banda i altra de la fron­tera, només “espe­ren que dua­ners i gen­dar­mes se'n vagin al front per poder enri­quir-se gràcies al con­tra­ban, com ho van fer els seus avant­pas­sats”. Afe­gia que, entre els cer­dans “a part enri­quir-se, cap patri­o­tisme vibra en ells”. A l'Alta Cer­da­nya les famílies dels sol­dats “els ani­men a deser­tar i anar a Puig­cerdà” segons un altre informe. Vist que el feno­men de les deser­ci­ons s'ampli­fi­cava, l'auto­ri­tat mili­tar va pro­hi­bir, el 10 de novem­bre del 1916, que els sol­dats ori­gi­na­ris de pobles fron­te­rers pogues­sin anar-hi durant el seu permís “excep­tu­ant els ofi­ci­als, els con­de­co­rats o els ferits de llarga durada”. Per mesu­rar l'amplada de l'onada de deser­ci­ons, cal fixar-se en un informe del comis­sari de Cer­vera de la Marenda on expli­cava que la vigilància dels colls fron­te­rers estava tenint efecte ja que “d'una mit­jana de 700 a 900 deser­tors per set­mana s'ha pas­sat a 350. És molt difícil impe­dir a un autòcton de pas­sar la fron­tera”.

Els desertors que passaven la ratlla

L'any 1917 la població nord-catalana deixava entreveure signes de cansament pels esforços de guerra i pel nombre creixent de morts i ferits al front. Els soldats rossellonesos que podien tornar del front amb un permís començaven a desertar en gran nombre, sobretot els que eren de pobles fronterers. “Passar la ratlla” era fàcil per a homes avesats a la muntanya i que coneixien bé el terreny. Passada la frontera que dividia una mateixa població entre espanyols i francesos trobaven familiars i amics que els acollien i protegien, i podien instal·lar-se i treballar en pobles on parlaven la seva mateixa llengua. El comissari francès de policia d'Arles de Tec, al Vallespir, enviava un informe a Perpinyà on denunciava “l'estat d'esperit dels habitants de Sant Llorenç de Cerdans que no consideren la deserció com un deshonor i no dubten a ajudar els desertors a passar la frontera”.

Orellà, el poble amb més morts de França

8.343 homes, gairebé el 4% de la població total de Catalunya Nord, van morir al front. A Perpinyà van ser 1.687, el 4,26 per cent de la població de la ciutat. Les xifres eren superiors a la mitjana estatal d'arreu de França. Orellà, a l'Alt Conflent, va ser el poble que va tenir, proporcionalment, més baixes de tot l'Estat francès. Va morir més del 13 per cent de la població.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.