Societat

L'Anna i en Mon Ami

Anna Vila i Sheriff Balde participen en una obra de teatre basada en la memòria familiar i les experiències d'un grup de veïns de Girona i Salt convertits en actors per sensibilitzar contra la xenofòbia

GRAMC és l'entitat social que promou el projecte, amb l'objectiu de contribuir a facilitar el coneixement i la convivència intercultural

La néta d'una immigrantandalusa no accepta la desmemòria d'un país al qual
mai no li ha sobrat gaire

Ell un dia va acompanyar el seu germà gran a la Coordinadora d'ONG Solidàries de les comarques gironines a resoldre qüestions relacionades amb l'associació de codesenvolupament Kaural del Fuladú, la regió senegalesa d'on és originari i, parlant parlant, va sortir la seva afició pels monòlegs; al cap de poc li trucaven de l'associació Gramc per proposar-li participar en un singular projecte teatral sobre els efectes de la xenofòbia sobre la convivència que la directora Catalina Lladó i el productor Reinald Roca començaven a preparar amb un variat grup de joves i adults de Salt i de Santa Eugènia (Girona).

Ella s'havia de treure una espina clavada des de petita, quan a l'escola de Maçanet de la Selva, on vivia, passava massa nervis en sortir a escena i per això se li havia posat al cap que havia d'aprendre, senzillament, a deixar-se anar una mica més; l'oportunitat li va arribar també de la mateixa mà i de la mateixa obra: Històries d'un poble, estrenada el 28 de juliol del 2013 al Teatre Municipal de Salt i representada en diverses places –com la del Barco– i sales de les comarques, l'última a La Planeta de Girona, l'11 de juliol passat, amb motiu de la celebració de les jornades Catalunya vol viure en llibertat i amb dignitat.

Són en Sheriff Balde i l'Anna Vila, dos dels components més veterans d'una troupe de veïns transmutats en personatges i en guionistes de la pròpia experiència familiar i personal recreada com a impactant material de sensibilització en terreny no sempre fàcil per a la solidaritat i l'acceptació de qui es té per diferent. Amb el significatiu nom de Teatre de la Concòrdia, la iniciativa uneix ara mateix els actors Carolina Cortés, Chusa Álvarez, Aya Sima, Josep Hernández, Anna Vila i Sheriff Balde, amb els músics Bacari Sane i Arfang Sane (pare i fill) i la directora i el productor abans esmentats en el que podríem definir com una improvisada, enfortida i molt activa família que es troba periòdicament per assajar, compartir inquietuds, problemes i alegries i, sobretot, moure's, avançar i renéixer amb coneixements nous.

De quina manera ho viuen els protagonistes del nostre relat? L'Anna s'inspira en els records transmesos de l'àvia Carmen Yelamos, filla de Serón (Almeria), que als 15 anys va marxar amb els seus germans a Barcelona, on va topar amb el barraquisme i un munt de penúries fins que es va casar amb el pagès de Cardedeu Ferran Vila, amb qui, passat el temps, va adquirir Can Júria de Maçanet de la Selva, una de les masies més emblemàtiques de la contrada. I en Sheriff fa el paper del seu avi militar, Amadou Djanko Balde, fill de Sarelamini, nucli rural de la regió d'Oio de Guinea Bissau, que va lluitar per la independència i va morir abans que fos proclamada i abans també que la família s'establís al poble de Boky Finthiang, a la regió senegalesa de Kolda, des d'on part de la següent generació ha sortit cap a Europa en el context de l'actual diàspora econòmica. Posant-se a la seva pell, pouant molt endins, deixant expressar el cos i les emocions sota la vehement direcció de Catalina Lladó, és com ell s'ha pogut adonar de fins a quin punt era cert el que li deia la família, que era calcat a l'avi, home afable i molt reservat de sentiments. Però potser ara ja no s'hi assembla tant, perquè el teatre li ha fet d'escola i l'ha ajudat a obrir-se i a deixar-se anar com es proposava l'Anna, que també ho està aconseguint. Cada vegada dominen més els nervis –remarquen tots dos– i, de fet, només d'abordar qualsevol aspecte de la seva actuació, la cara se'ls anima de pur goig i expectatives, és a dir, més bolos en tots aquells indrets que vulguin fer un tast del compendi de situacions apassionants i comportaments contradictoris, entre l'empatia lúcida i l'egoisme més obtús, que defineixen la raça humana.

La néta d'una immigrant andalusa no accepta la desmemòria d'un país al qual mai no li ha sobrat gaire i repeteix el lema constitutiu de l'obra: “Un poble és: gent que ve, gent que es queda i gent que se'n va.” Tot depèn dels recursos de vida i del tracte. I el nét que ha estat immigrant explica que ell ha posat música a la tonada i que, si pot triar, és dels que es queden, que després d'haver passat mil i una peripècies infructuoses per Suïssa i Portugal buscant feina i papers, finalment, està regularitzat, treballa i estudia a l'escola d'adults de Girona. Davant seu, l'esperança de trobar el seu lloc i sobretot d'anar-se formant en les arts escèniques, que ja no vol deixar. L'Anna i en Mon Ami ajuden a escriure la història d'una convivència necessària. Mon Ami? Sí, aquest és el sobrenom amb què tothom coneix en Sheriff. Per cert, l'hi van posar unes franceses –més interculturalitat encara– de vacances a l'Estartit que se'l volien lligar, o ell a elles, que això tampoc no fa variar el guió i encara menys –suposem– el resultat.


Q


uè?

Es treballa per l'empatia i la solidaritat dins d'una iniciativa social


ui?

Dos joves que han fet amistat a través del teatre compromès



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.