D'entrada, reduir despeses

«Hem de reduir les des­pe­ses!», diu ell pre­o­cu­pat. «No es ven res i els calai­xos fan pena», hi afe­geix. Ho diu durant la sobre­taula de dinar, amb tota la família, el pri­mer diu­menge que pas­sen a Girona un cop han tor­nat de Lla­franc, on han estat dos mesos llargs. Ell i el fill gran, excepte l'agost, només els caps de set­mana. «Viure com ho hem fet fins ara s'ha aca­bat», fa saber a l'esposa, la sogra i els tres fills, cor­pre­sos. La ser­venta peru­ana fa festa. El fill gran tre­ba­lla en el negoci fami­liar i els altres dos estu­dien a la UdG. L'esposa fa cafe­te­ries, boti­gues, vida social i quel­com de casa. La sogra ajuda durant el matí i les tar­des les passa al casal de jubi­lats. Té una pro­pi­e­tat a Aigua­viva que serà per als néts. Pru­dent, no els ha fet donació en vida.

Amb les des­pe­ses obli­ga­des no s'hi pot fer res. El pro­blema és la com­pra per a la vida diària. «Com podem gas­tar menys –crida ella– si només voleu ver­dura i fruita aca­bada de collir, oli verge i ous de pagès. Del xai, només les cos­te­lles i de la vede­lla, tall rodó, mit­jana i filet. Del porc, boti­far­res i lli­bret. Els pollas­tres, de can Prat. Sar­dina, llu­ces o verat? Ha de ser lluç, rap, llo­barro, tur­bot o gam­bes. Con­ge­lats? I ara! Sovint rebos­te­ria i mag­nums a totes hores. Com ho he de fer», diu exci­tada. «I del vi de reserva, què», rebla. «Bé: tens raó», diu ell, i enceta tema: «Els dies de festa dina­rem a casa. Prou rallye de res­tau­rants.» Ella replica: «Gràcies; l'únic dia que no entrava a la cuina...» La sogra, ben espan­tada, diu, gene­rosa: «Si cal, puc ven­dre unes ves­sa­nes de la finca d'Aigua­viva.» No caldrà, és clar.

Ell no ho té fàcil. El fill gran (24 anys) no admet retalls a l'assig­nació. Amb l'amiga fixa fa sor­ti­des a l'estran­ger i de diven­dres a la nit fins al dilluns a la mati­nada gasta molts euros. El de 18 anys el segueix de prop. «No podem pas fer el ridícul», fan con­vençuts. De la nena de 16 anys estan per­dent-ne el con­trol. Com totes i tot­hom, vaja!

El pro­blema s'agreuja quan par­len del que «es porta» i altres coses into­ca­bles d'ella. A cada comen­tari dis­para: «I tu, bé que vas al golf, i a cacera!» La noia des­tapa una ini­ci­a­tiva: «Per cap d'any anem al con­cert de Viena. Ja ho tenim reser­vat», diu. Ell pre­gunta: «Amb qui n'has par­lat, del viatge?» Amb ningú: era una sor­presa. Bé: n'ha par­lat amb la colla, la senyora VISA i el senyor inter­net, és clar. Els col·legues de les noves gene­ra­ci­ons.

Les clas­ses mit­jana i tre­ba­lla­dora tin­dran debats sem­blants als seus nivells. No serà fàcil ajus­tar les des­pe­ses a una situ­ació ben poc defi­nida. El més difícil, però, serà can­viar la nos­tra men­ta­li­tat imbuïda de l'art de saber viure, pecu­li­a­ri­tat que es detecta viat­jant pel món i com­pa­rant. Plana una incògnita: els cata­lans hem superat atemp­tats de tota mena a la nos­tra iden­ti­tat, lli­ber­tat i dig­ni­tat, i estem entre­nats. Ara bé, aquesta és una situ­ació nova «que no ve de Madrid». Supera­rem la crisi, que en rea­li­tat és un pro­blema tècnic, econòmic i admi­nis­tra­tiu, amb reper­cus­si­ons soci­als pro­fun­des? Tot fa pen­sar que sí.