Entre medalla d'or i escombra de bruc

Mossèn Pere Bach (1931) va rebre ahir, en un acte solemne i multitudinari celebrat al saló de plens, la setzena Medalla d'Or que concedeix l'Ajuntament de Banyoles des de la creació d'aquesta distinció el 1979. Que l'ocasió era d'autèntica gala, ho va confirmar una veïna del mateix barri del monestir de Sant Esteve on ha viscut mossèn Bach des de la infància, que es feia creus que fins i tot el seu nét, un jove regidor dels Verds que assenyalava orgullosa amb el dit, anés mudat com un padrí i que no hi hagués volgut faltar ni el bisbe, Francesc Pardo, beatíficament assegut a la primera fila. Pere Bach, en canvi, anava vestit com sempre: amb la sòbria roba de feina, la mateixa amb què tantes vegades els banyolins l'han vist escombrar obsessivament l'entrada de l'església, fins al punt que l'alcalde, Miquel Noguer, va comentar amb humor que la dèria de l'incansable capellà per tenir net el seu tros de carrer els havia fet dubtar de la pertinència de lliurar la Medalla d'Or a algú que feia tants de mèrits per guanyar més aviat l'Escombra de Plata, una distinció que premia la protecció del medi ambient. Pere Bach va encaixar la broma amb una cordialitat eucarística, assegurant que, en qualsevol cas, “hauria preferit una escombra de bruc, que almenys fa servei”.

La dèria per tenir l'església impol·luta és una de les inestimables herències dels seus pares, un blanquer originari de Serinyà que havia treballat a ca l'Esquinçagorres i una bugadera que no havia pogut aprendre de lletra. A tots dos va voler recordar-los ahir per “l'esperit de treball” que van inculcar-li de ben petit, mentre passejava per la sala, plena de familiars, veïns i amics, una mirada feliç i espurnejant, quasi desconcertada, no tant per l'homenatge de què estava sent objecte, sinó per la documentada notícia biogràfica que havia llegit l'alcalde per justificar la concessió de la medalla, acordada per unanimitat. “Com heu pogut saber tantes coses de mi?”, repetia francament atònit. La veritat és que tothom ja sabia el més essencial: que és treballador, generós, altruista, modest i tenaç, un “home d'acció, més que de paraula”, que predica segons la màxima benedictina de l'ora et labora, expressada prosaicament en el lema pel qual el coneixen tots els escoltes que l'han tingut de consiliari: “Apa, minyons, amunt i fora!” No ha pas de témer, mossèn Bach, que damunt d'ell pesi l'amenaça que va citar, com una forma d'expiació, a l'hora d'acomiadar-se: “Els honors a vegades espatllen els homes.”