La fissura que separa rics i pobres no para de créixer
Oxfam Intermón avisa que la desigualtat frena el creixement i corroeix els pilars democràtics
Les tres fortunes més grans de l'Estat són dos cops superiors als recursos dels nou milions de persones més pobres
Al món hi ha 85 persones que durant l'últim any van guanyar mig milió de dòlars per minut. Entre elles hi ha l'empresari mexicà Carlos Slim o el fundador de Microsoft, el nord-americà Bill Gates. Si ara decidissin gastar-se un milió de dòlars al dia (780.000 euros), Carlos Slim tardaria 220 anys a quedar sense diners, i Bill Gates, 218 anys. Aquest és un dels clarificadors exemples que recull l'informe Iguals: acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles, que l'ONG Oxfam Intermón va fer públic ahir per advertir que les coses no van bé. En resum, la crisi fa els rics més rics i els pobres més pobres.
“La desigualtat frena el creixement, corroeix els fonaments democràtics, ofega les oportunitats i alimenta la inestabilitat. I alhora aprofundeix la discriminació, sobretot contra les dones”, va plantejar la directora executiva d'Oxfam Internacional, Winnie Byanyima, en la presentació de l'estudi a Madrid. Es calcula que avui hi ha unes 1.600 persones al món que són milmilionàries, mentre que l'any 2008 n'hi havia menys de 800. Si aquests milmilionaris posessin a disposició de causes solidàries tan sols un 1,5% de la seva fortuna, tots els nens dels països més pobres podrien anar a l'escola i, a més, es podria donar assistència sanitària als 49 països més pobres del món.
En la mateixa línia que Byanyima, el director general d'Oxfam Intermón Espanya, José María Vera, denuncia que la desigualtat de recursos i d'oportunitats té un origen i, per tant, es podria aturar si hi hagués voluntat de fer-ho. “La creixent desigualtat no és fruit de l'atzar, sinó el resultat de polítiques concretes que desequilibren la balança i que han permès a uns quants obtenir beneficis que s'incrementen dia a dia, mentre que la gran majoria de persones perden drets i oportunitats per prosperar”, va plantejar Vera, i va advertir que el resultat són societats duals i sobretot poc cohesionades.
L'Estat, un mal exemple
No cal anar als països empobrits per trobar diferències d'escàndol: les tres persones més riques de l'Estat tenen una fortuna dues vegades més gran que els recursos dels nou milions de persones més pobres. I si s'analitza l'enriquiment, en l'últim any, segons la revista Forbes, les vint persones més riques de l'Estat van guanyar 29.395 dòlars per minut, és a dir 23.094 euros per minut. Vera va qualificar l'Estat com “un pèssim exemple” en la lluita contra la pobresa, perquè ocupa el segon lloc entre els països més desiguals de la Unió Europea (UE), només superat per Letònia. Si fins als anys vuitanta s'havia reduït una mica la desigualtat, amb la bonança econòmica de mitjan noranta es va girar la truita. “L'actual esquema de les regles torna a ser el d'abans de la crisi i els rics tornen a trobar forats per incrementar la riquesa”, es va lamentar el màxim responsable d'Oxfam a l'Estat; és a dir, “les lleis estan fetes a la mida dels interessos d'uns quants”.
Qui paga i qui no
El cas més destacat a l'Estat és el de l'empresari del tèxtil Amancio Ortega. Si aquest empresari es gastés un milió de dòlars al dia (780.000 euros), la fortuna actual li duraria encara 172 anys.
Vera va reclamar al G-20 la posada en marxa d'iniciatives per entrar en un sistema fiscal just que faci, per exemple, que les multinacionals paguin impostos on tenen l'activitat econòmica, i també posar fi als paradisos fiscals. També va assenyalar la necessitat d'una reforma fiscal justa i progressiva, la reducció de l'escletxa salarial entre homes i dones, i la inversió en polítiques públiques per garantir la igualtat d'oportunitats.
“La reforma fiscal espanyola perpetua un sistema fiscal injust –va insistir el director general d'Oxfam Intermón a l'Estat–. Les grans empreses paguen cada cop menys, les pimes paguen molt i les famílies, de fet, són les que més paguen.” L'informe de l'ONG assegura que les dades recollides en 40 països demostren la capacitat de la despesa pública i dels sistemes fiscals redistributius per reduir la desigualtat d'ingressos.