Societat

Crònica d'un centenari a Silla

DES DEL BELL MIG DE LA PLAÇA

El 2 de novem­bre de 1914, dia de les Ani­me­tes San­tes (encara no s'esti­lava el Halloween), es va inau­gu­rar el Cemen­tiri Nou sobre el camp cone­gut com el Gar­ro­fe­ral de Mina. Estava tan dis­tant de la plaça (2'25 quilòmetres) que la gent pro­tes­tava perquè no podien acom­pa­nyar els difunts fins la tomba, tren­cant-se així el cos­tum tra­di­ci­o­nal d'aco­mi­a­dar el dol al mateix cemen­tiri, havent d'atu­rar la comi­tiva al car­rer More­ral.

L'excusa ofi­cial va ser una llei de 1888 que obli­gava a tras­lla­dar els cemen­ti­ris almenys a un quilòmetre de la població. L'Ajun­ta­ment ho jus­ti­fi­cava així: “Para evi­tar, que en el caso de inva­dir­nos alguna epi­de­mia, tuvi­era que suce­der lo que sucedió durante el Cólera de 1885, de tener que haci­nar cadáveres a mon­to­nes en las sepul­tu­ras por falta de ter­reno, y roci­ar­los con cal para evi­tar en su des­com­po­sición ema­na­ci­o­nes per­ju­di­ci­a­les para la salud...” Però també obeïa a un tema de favo­ri­tisme, en haver adqui­rit els ter­renys a un des­ta­cat core­li­gi­o­nari per un preu supe­rior al que cor­res­po­nia a la terra de secà.

El pro­jecte, redac­tat per l'arqui­tecte Lluís Fer­re­res, va ser a reque­ri­ment de la Junta Local de Sani­tat, pre­si­dida pel metge titu­lar D. José Miñana Giner. Fou apro­vat en 1901 durant l'alcal­dia de Vicent Car­bo­nell Mompó, la qual cosa indica que les obres es van ajor­nar almenys durant 12 anys. Ocu­pava una superfície de 8.877'88 m2. Com­pre­nia una cape­lla, sala d'autòpsies, dipòsit, l'habi­tació del con­serge i del capellà, ossari, el panteó dels eclesiàstics i un recinte late­ral per a cemen­teri civil. Pre­veia 620 nit­xols a les parets late­rals, de cinc file­res d'alçada, amb un càlcul de 110 soter­ra­ments anu­als, dels quals, 88 ani­rien en foses exca­va­des a terra i 22 als nit­xols. Açò sumava una auto­no­mia apro­xi­mada de trenta anys. El pres­su­post de con­trac­tació ascen­dia a 14.966'28 pes­se­tes.

Aquest, subs­tituïa l'ante­rior ubi­cat junt a l'Hort del Satis­fetxo. Fou inau­gu­rat l'any 1854, però prompte va que­dar insu­fi­ci­ent degut a les set epidèmies de còlera morbo que arra­bas­sa­ren la població en la segona mei­tat del segle XIX. Però tam­poc va ser el pri­mer, ja que subs­tituïa el fos­sar medi­e­val que durant segles oupava l'actual Plaça del Mer­cat Vell.

El nou cemen­tiri no apor­tava cap ele­ment de rellevància, ni arqui­tectònic ni deco­ra­tiu; les tom­bes les pin­ta­ven de gris amb una orla negra emmar­cant el nom i la data, ja que només els rics podien per­me­tre's una làpida de mar­bre amb el seu retrat. Però hi ha dues excep­ci­ons incor­po­ra­des poste­ri­or­ment: La pri­mera és el Panteó de la Catarra, situat en lloc pri­vi­le­giat al bell mig del recinte. Pro­jec­tat per l'arqui­tecte Emili Fer­rer Gis­bert, és de traça monu­men­tal, doncs s'eleva sobre un basa­ment de car­reus de pedra en planta de creu grega, amb l'entrada guar­nida per dues colum­nes coro­na­des amb capi­tells jònics, les quals supor­ten el frontó tri­an­gu­lar d'estil neoclàssic. Va ser volun­tat de Dolo­res Ivorra Giner, la Catarra, qui va cos­te­jar les 32.000 pes­se­tes del pres­su­post. Va ser inau­gu­rat el 31 d'octu­bre de 1919.

El segon en importància és el Panteó del Notari, un encàrrec del notari Tomàs Català Serra (Gan­dia 1858 - Silla 1941) a l'arqui­tecte Josep Manuel Cor­tina, con­si­de­rat com un dels més impor­tants del moder­nisme valencià, carac­te­rit­zat per una arqui­tec­tura ima­gi­na­tiva i de gran fan­ta­sia. Va ser edi­fi­cat durant la dècada de 1930. De planta rec­tan­gu­lar, ocupa la can­to­nada sud-oest del cemen­tiri man­te­nint-se ali­neat amb la resta dels nit­xols, la qual cosa oculta la seua volu­me­tria. Des del punt de vista arqui­tectònic, la façana mos­tra un estil eclèctic on es bar­re­gen for­mes moder­nis­tes i ori­en­ta­lit­zats, com les arqui­vol­tes que cobrei­xen l'entrada, els pina­cles del remat supe­rior i la forja de ferro de la porta. I als late­rals, dues colum­nes cilíndri­ques amb capi­tells com­ple­ten aquest ori­gi­nal deco­rat.

En 1939 també edi­fi­ca­ren el Panteó dels Cai­guts, els del bàndol “naci­o­nal”, obli­dant de manera mise­ra­ble els “altres cai­guts” afu­se­llats i soter­rats a la fosa comuna de Paterna...

Com tots els cemen­ti­ris, a més de repre­sen­tar un espai res­pectuós, també podem fer-lo ser­vir com una font històrica, sobre­tot en el segui­ment dels lli­nat­ges locals. La visita, després d'una pas­se­jada a peu, sem­pre resulta emo­tiva i gra­ti­fi­cant, per aquesta raó cada vegada està més con­cor­re­gut, llàstima que la ruta d'accés no estiga adap­tada amb un car­ril exclu­siu per als via­nants, flan­que­jat amb arbres d'ombra i algun que altre ban­quet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia