Alimentant el Caliu
El menjador social de l'espai d'acolliment Caliu d'Horta és dels pocs que obren cada dia de l'any
Més de 120 persones fan funcionar el servei, que en quatre anys ha ajudat unes 6.000 persones
“Utilitzem el menjar com a vehicle per arribar a la persona”
El barri barceloní d'Horta no és el paradigma de pobresa a la ciutat, però això no treu que el menjador social Espai Caliu molts dies no doni l'abast. L'associació, que engloba cinc parròquies de la zona, fa quatre anys que ofereix un servei que no es limita a l'ajuda alimentària. Aquest seria un dels diferenciadors respecte d'altres prestacions similars; l'altre, l'obertura ininterrompuda, 365 dies l'any.
Actualment, els números són aclaparadors. En quatre anys hi han passat més de 6.000 persones i setmanalment n'acullen més de 800 (unes 100 cada dia de dilluns a divendres, entre 140 i 150 els dissabtes i més de 200 els diumenges). Aquells dubtes que tenien al principi, “quan pensàvem, acomplexats, que potser el barri no necessitava el servei”, es van veure dissipats de seguida. Tal com explica la coordinadora i psicòloga del Caliu, Sònia Núñez, “l'ascens va ser meteòric: 6 persones el primer dia, 32 la primera setmana, 60 la segona i anar pujant”. El límit el viuen ara, havent de derivar usuaris a altres centres ja que molts dies es veuen sobrepassats. Els esmorzars inicials van allargar-se fins al migdia, fent també dinars.
El servei no seria possible sense els 120 voluntaris que el fan funcionar. Persones del barri i de fora que fan la compra, organitzen, transporten, cuinen, serveixen, freguen i que “sempre s'ofereixen”, com diu Núñez. Molts d'ells passen dels 70 i van un o més matins per setmana a l'espai que tenen a Horta. L'altruisme arriba a bons extrems, com explica el coordinador i tresorer del Caliu, Josep Oliver: “ Un voluntari que va morir ens va regalar un cotxe que ara fem servir per anar a recollir els aliments.”
A més d'aquestes persones, establiments, empreses i altres entitats socials també ajuden de diferents maneres el Caliu. Les 30 barres de pa diàries que els subministra un forn del barri o el conveni amb una empresa d'embotits ajuden a fer els entrepans que donaran, per exemple, per als nens dels usuaris pares. El mercat, altres comerços del barri o entitats com ara el Banc d'Aliments i la Creu Roja, fan que els esmorzars siguin ben complets. Els dinars vénen d'una empresa de càtering.
El perfil de persona que accedeix a aquest ajut és molt heterogeni, els sense sostre de tota la vida es mesclen amb molts “representants” de la nova pobresa. Oliver explica: “Un 80% dels usuaris viuen al carrer.” Els responsables, però, no tenen comptabilitzat quin tant per cent hi viuen des de l'inici de la crisi. El que és clar és que hi ha molts casos de persones amb estudis superiors o llicenciats que ara es troben sense feina i han d'acudir al servei. Mentre fa el cafè amb llet, un home argentí de 66 anys explica com el van fer fora de l'empresa de telecomunicacions on havia treballat tota la vida i la seva família ha hagut de tornar a Buenos Aires. Aguantant-se d'un fil i aferrat a petites feines, està esperant la jubilació.
És normal que la vergonya sigui un dels primers problemes amb què es troben els voluntaris. La reticència inicial dels nous pobres a ser ajudats s'acaba capgirant. “Intentes posar-te a la seva pell, entendre el que els passa”, confessa Núñez. L'aliment espiritual que proporciona el centre és innegable: “Utilitzem el menjar com a vehicle per arribar a
la persona”, diu la psicòloga.
Des de l'altra banda, usuaris com ara l'Antonio reconeixen que el menjador els aporta “l'escalfor humana de persones que s'escapen del nostre ambient habitual”. Per aquest motiu no és estrany veure com els papers s'intercanvien, com usuaris passen a ser voluntaris i com les relacions, a vegades, s'estrenyen.