Societat

Henry Ettinghausen

Doctor en estudis hispànics per la Universitat d'Oxford i catedràtic emèrit de la Universitat de Southampton

“Vaig aprendre el castellà en un sol estiu”

“Dels estralls de la Guerra Civil pocs es poden canviar: la qüestió dels papers de Salamanca és un greuge que té solució”

“L'any 1967 ja m'havia enamorat d'aquest país”

L'ANGLÈS DE LA PERA
Henry Ettinghausen (Hampton, 1940) és doctor en Estudis Hispànics per la Universitat d'Oxford i catedràtic emèrit de la Universitat de Southampton, enamorat del Baix Empordà des dels anys 60 i amb residència fixa a la Pera des del 2001. La seva tesi doctoral Francisco de Quevedo i el neostoïcisme li va obrir la porta a l'ensenyament. Després d'una breu estada a Hull va raure a Southampton, on es va establir durant 35 anys. Va ser president de l'Anglo-Catalan Society (1984-1987) i vicepresident de la International Association for Golden Age Spanish Studies (1993-1996). Creu de Sant Jordi (2003) per la seva vinculació als estudis de llengua i literatura catalanes a la Gran Bretanya.
Si em fessin imaginar una animalada grossa no hauria pensat mai el que
ha passat amb la biblioteca comarcal
Salvar Pedrinyà val, al meu entendre,
el que ha pagat l'Ajuntament i molt més. La lluita va valer la pena
El seu nom és Henry Etting­hau­sen. Català, espa­nyol, anglès
o ale­many?
No hi ha cap dubte:
el cognom i els avant­pas­sats són ale­manys; un avi nas­cut a París amb pares que van mar­xar a Angla­terra tenint ell només cinc anys. Fa temps que els Etting­hau­sen estem esta­blerts a Angla­terra.
Per poder votar a les elec­ci­ons ple­bis­citàries m'hau­ria de fer espa­nyol. Però fer-me espa­nyol per poder asso­lir la doble naci­o­na­li­tat cata­lana i britànica és rebus­cat. No vindrà pas ni del meu vot ni del de molts estran­gers que no ens hem vol­gut fer espa­nyols.
Va néixer el 1940 en un poblet als afo­res de Lon­dres.
En aquell moment es pre­veia que els nazis bom­bar­de­ja­rien Lon­dres i, per això, es van treure la majo­ria d'hos­pi­tals fora de la capi­tal. Això em va fer néixer a Hamp­ton, on hi ha Hamp­ton Court, un palau d'Enric VIII. Les infer­me­res em deien Henry IX, a mi. Però no pas per això em dic Henry, eh! M'ho dic perquè el pare de la meva mare ja s'ho deia.
El seu pare no el va poder veure néixer.
Quan la meva mare va ado­nar-se que jo havia de néixer va creure millor que se n'anés a França. El meu pare i el meu avi regen­ta­ven lla­vors la lli­bre­ria de vell Maggs Brot­hers, que era –i és encara– una de les més grans del món. Es van que­dar tots dos a París fins que el juny del 1940 en van fugir empe­sos pels nazis. Van poder aga­far el dar­rer vai­xell que va sor­tir de Bor­deus.
De lli­bre­ters a París a la intel·ligència britànica.
El meu pare volia ser pilot de guerra però la mala vista l'hi va impe­dir. Final­ment, el seu germà, que ense­nyava ale­many a Oxford, el va arros­se­gar al con­tra­es­pi­o­natge. Alan Turing va mun­tar un com­plex de con­tra­es­pi­o­natge en un lloc entre Oxford i Cam­bridge que es diu Bletch­ley [a uns 80 quilòmetres de Lon­dres]. La seva feina era inter­cep­tar i des­en­crip­tar els mis­sat­ges que els ale­manys feien arri­bar als seus sub­ma­rins. Des­en­crip­tava gent com Turing i altres, com el meu pare i el meu tiet, traduïen de l'ale­many a l'anglès. Churc­hill va asse­gu­rar al final de la guerra que si no hagués estat per la tasca feta a Bletch­ley Park la Segona Guerra Mun­dial hau­ria durat dos anys més.
Men­tres­tant vostè crei­xia al cos­tat de la seva mare.
S'havia eva­cuat la mai­nada de les grans ciu­tats. Amb la meva mare vam viure pri­mer prop d'Oxford i, més tard, de Bletch­ley. El meu pare el vèiem un cop per set­mana.
Fill i nét de lli­bre­ter, no deu pas ser casu­a­li­tat que es dediqués a la filo­lo­gia.
El meu avi havia estat un gran lingüista. Havia estu­diat llengües clàssi­ques a Oxford, sabia l'ale­many i el francès. Era mul­ti­lingüe i va crear el vin­cle, que jo després vaig apro­fi­tar, amb Espa­nya. Fruit de l'odi als ale­manys, que li va pro­vo­car la reclusió durant la Pri­mera Guerra Mun­dial en un camp perquè tenia pas­sa­port britànic, el meu avi Mau­rice es va ena­mo­rar d'Espa­nya.
La seva pre­pa­ració li va faci­li­tar l'accés a Oxford: allà va haver de deci­dir-se entre ale­many i espa­nyol.
En l'entre­vista prèvia a l'ingrés vaig pre­gun­tar si m'adme­trien a Filo­lo­gia Hispànica si apre­nia espa­nyol durant l'estiu. I em van dir que sí. Vaig estar tres mesos l'any 1957 a Madrid gràcies al lli­bre­ter Bar­ba­zan, amic del meu pare, i també a Segòvia i Jaca. Vaig apren­dre el cas­tellà en un estiu. Quan vaig tor­nar a Oxford el meu espa­nyol era millor que el dels altres nens que l'havien estu­diat tot l'ins­ti­tut i em van dei­xar fer francès i cas­tellà. A prin­ci­pis del 1957 jo no par­lava gens d'espa­nyol i, el català, no sabia ni que exis­tia.
Conei­xe­dor ele­men­tal de la llen­gua espa­nyola, a poc a poc es va apas­si­o­nant per la seva lite­ra­tura.
No n'havia lle­git mai res abans d'arri­bar a la uni­ver­si­tat. Amb els anys,però, he vist que la lite­ra­tura fran­cesa m'agrada tant o més que l'espa­nyola. Ha estat fona­men­tal que només d'arri­bar a Espa­nya me n'ena­morés. Madrid, Toledo, Segòvia... Era mera­vellós per a un estran­ger com jo.
No havia lle­git mai en espa­nyol i es va con­ver­tir en un expert
en Segle d'Or.
Els que fèiem francès i hispàniques només podíem fer lite­ra­tura medi­e­val i del Segle d'Or. Aquí està el truc. No vam lle­gir mai res poste­rior al segle XVII. Hi entra­ves ràpida­ment. Et deien: “Per a la set­mana vinent t'has de lle­gir El Guzmán de Alfa­rache.”
El doc­to­rat, a Oxford.
Vaig obte­nir una beca de tres anys per fer el doc­to­rat. Vaig estar un any a Oxford, i al final d'aquell any em vaig casar amb la Mercè, una cata­lana d'arrels bis­ba­len­ques, i l'any següent vaig anar a Madrid a fer recerca sobre Que­vedo. El nos­tre viatge de nuvis el vam fer a Madrid, men­tre jo feia recerca. La Mercè ense­nyava anglès.
Doc­to­rat i docència. Ho tenia clar, o no va tenir més remei?
No en tenia cap dubte. La pri­mera feina va sor­tir a Hull i, al cap de poc de ser allà me'n va sor­tir una altra a Sout­hamp­ton. Allà hi havia un catedràtic excep­ci­o­nal a qui havia cone­gut a Oxford, un expert en Goya. Allà van començar els meus 35 anys de doble vida com­par­tida entre Sout­hamp­ton i la Pera.
Mig peu a Sout­hamp­ton i mig
al Baix Empordà.
La Mercè tenia un tiet a la Bis­bal que feia de ter­ris­saire. L'estiu del 1967 vam venir a pas­sar tres set­ma­nes a casa d'ell i ja vam començar a bus­car residència. Vam bus­car casa en tots els pobles de l'entorn. Ja estava com­ple­ta­ment ena­mo­rat de Cata­lu­nya. La meva sogra havia nas­cut aquí i hi teníem arrels. Final­ment el 1968 vam com­prar cal Fus­ter, a la Pera, una casa que queia a tros­sos, i la vam anar arre­glant. Ens vam con­ver­tir en uns d'aquells foras­ters que hem con­tribuït a recu­pe­rar el patri­moni. Mol­tes cases s'hau­rien ensor­rat.
Com va per­ce­bre la gri­sor de la Cata­lu­nya dels dar­rers anys del fran­quisme?
Sem­pre, des d'un prin­cipi,
he per­ce­but Cata­lu­nya com
un país para­disíac. Detectàvem fins a un cert punt un país en blanc i negre. Quan vam estar a Madrid el 1962, un secreta ens va atu­rar i li va pren­dre a la Mercè el pas­sa­port espa­nyol.
Va ser una de les nos­tres
peti­tes topa­des amb el fran­quisme. Però nosal­tres després
de l'estiu ens en tornàvem a Angla­terra.
A Sout­hamp­ton va ense­nyar
espa­nyol a britànics durant 35 anys.
Hi vaig ense­nyar Història de la Llen­gua Espa­nyola, Lite­ra­tura Medi­e­val i del Segle d'Or. Aquesta va ser la meva vida trenta anys. Cap al final, però, vam mun­tar una assig­na­tura sobre la Guerra Civil espa­nyola, i una altra sobre el fei­xisme.
A prin­ci­pis dels 70, l'obsessió medi­e­va­lista es va haver d'anar endreçant perquè cor­rien perill de per­dre cli­ents, no?
Una mica era això, sí. A la meva uni­ver­si­tat es va fer un depar­ta­ment de llengües moder­nes i jo vaig aca­bar com una anti­gui­tat perquè vaig pas­sar a ser l'únic que ense­nyava una cosa ante­rior al segle XX. De mica en mica vaig omplir el ven­tall.
La seva penúltima cap­bus­sada en la història va resul­tar la recerca sobre els orígens de la premsa espa­nyola.
Que­vedo m'hi va por­tar i també dues auto­bi­o­gra­fies del Segle d'Or feno­me­nals, les vides d'Alonso de Con­tre­ras i de Diego Duque de Estrada, dues obres excel·lents, com la que vaig tra­duir a l'anglès fa dos anys, els Col·loquis de Cristòfor Des­puig, m'hi van endin­sar. En des­co­brir aques­tes auto­bi­o­gra­fies i fer-ne edi­ci­ons i arti­cles vaig des­co­brir repor­tat­ges que es publi­ca­ven a prin­ci­pis del segle XVII sobre bata­lles de tot tipus. Aquesta per mi és la premsa de l'època. I cap a l'any 1980 van des­co­brir-ne unes quan­tes més. Va ser quan em vaig endin­sar en aquest camp d'estudi. Hi ha qui diu que comença el 1792 amb el Diari de Bar­ce­lona. Jo sos­tinc que tres-cents anys abans ja hi havia premsa. Els últims anys he alter­nat Que­vedo amb premsa, amb aque­lles “rela­ci­o­nes de suce­sos”. Fa qua­tre o cinc anys vaig des­co­brir que es feia el mateix per tot Europa, tot i que la més estu­di­ada és l'espa­nyola. Fins fa poc he estat pre­si­dent de la Soci­e­dad Inter­na­ci­o­nal para el Estu­dio de las Rela­ci­o­nes de Suce­sos (SIERS), l'únic grup que es dedica a la pri­mera premsa espa­nyola.
Con­ti­nua publi­cant.
Estic a punt de treure un lli­bre sobre els orígens de la premsa a Europa que comença l'any 1470, pràcti­ca­ment amb la invenció de la impremta. De seguida, a tot Europa s'estén de la mateixa manera el con­cepte de notícia i es tra­du­ei­xen notícies que sor­gei­xen en altres àmbits lingüístics. Per exem­ple, la carta que va publi­car en cas­tellà Colom l'any 1493 pri­mer a Bar­ce­lona, al cap de pocs mesos estava traduïda en sis llengües dife­rents. Era la glo­ba­lit­zació a finals del segle XV.
Fruit de les seves amis­tats forma un grup amb interes­sos cul­tu­rals cata­lans alts, des d'una pers­pec­tiva britànica. Què tra­ma­ven a prin­ci­pis de la ten­dra democràcia espa­nyola?
Par­les, suposo, de l'Anglo-Cata­lan Soci­ety, de la qual també vaig ser pre­si­dent.A finals dels 80 hi havia una majo­ria cul­tu­ral amb interès a no bar­re­jar-se amb la política.
Un con­cepte molt burgès de la cul­tura?
I tant. En aque­lla època alguns vam començar a fer enten­dre que això havia de can­viar. L'Anglo-Cata­lan Soci­ety van fun­dar-la exi­li­ats de la guerra, entre ells Batista i Roca. Ell durant molts anys va ense­nyar a la Uni­ver­si­tat de Cam­bridge. Nosal­tres ens reuníem un cop l'any i la fina­li­tat bàsica era man­te­nir una petita presència cul­tu­ral cata­lana a Angla­terra. Sóc cons­ci­ent que teníem poc ressò, però fèiem una funció con­ser­va­ci­o­nista. En el post­fran­quisme es van crear lec­to­rats i es va començar a pro­mo­ci­o­nar l'apre­nen­tatge del català a les uni­ver­si­tats.
Aquesta empresa vostè també la va empren­dre.
La Mercè i jo vam començar a ense­nyar català l'any 1976 a
Sout­hamp­ton. És quan vaig començar a fer clas­ses de català a la uni­ver­si­tat. Reco­nec que al pri­mer any anava només dues lliçons per davant dels meus estu­di­ants. Ho vaig anar allar­gant fins a la meva jubi­lació. Jo ense­nyava el català a través de la Nova Cançó cata­lana. Era diver­tit i lògica­ment es par­lava d'actu­a­li­tat a les clas­ses de català, no pas de Ramon Llull.
Ins­tal·lat ja a la Pera per­ma­nent­ment des del 2001, amb
el seu fill Didac van publi­car
‘La vall de la Pera'.
Vaig conèixer Ramon Alberch, que m'hi va engres­car. Em vaig pas­sar un any a l'arxiu. Els car­lins, però em van faci­li­tar la feina. Ells van fer des­a­parèixer tota docu­men­tació ante­rior al 1870. Va ser diver­tit.
Només d'arri­bar es va impli­car en mol­tes qüesti­ons naci­o­nals i locals. La Comissió per la Dig­ni­tat va ser una de les pri­me­res. Tan injust veia el tema dels papers de Sala­manca?
Va con­tac­tar amb mi en Toni, el germà de Miquel Stru­bell, a qui jo conei­xia. Quan em va expli­car el cas em va sem­blar una causa ferma. Dels estralls de la Guerra Civil n'hi ha ben pocs que es puguin can­viar, però aquest és un greuge que es pot solu­ci­o­nar. Per això valia la pena llui­tar. Fa dotze anys que ho vam afron­tar i no hem avançat prou. Mit­jançant els papers de Sala­manca va pren­dre força el pro­blema, es va esten­dre i van aca­bar apa­rei­xent les lleis de la memòria històrica.
Com va veure la Tran­sició espa­nyola des d'Angla­terra?
En aquell moment, des de fora (i també des de dins) es va veure com un èxit. Ins­pi­rats pel que havia pas­sat a Por­tu­gal l'any ante­rior, vam veure la Tran­sició com una revo­lució sense sang. Pot­ser era l'únic que es podia fer. Però no va ser una rup­tura, i algu­nes coses s'hau­ria hagut de rom­pre i no es van rom­pre. La Tran­sició s'hau­ria de revi­sar, tot i que és com­pli­cat. Els més dolents de la pel·lícula ja no hi són. La gent ja no aguanta i el feno­men Podem busca rebel·lar-se con­tra la manera com s'ha fet la Tran­sició.
La Gale­ria Mercè Etting­hau­sen va fer revi­far durant deu estius la vida artística empor­da­nesa.
Vam des­co­brir pin­tors i escul­tors giro­nins que ens entu­si­as­ma­ven i la Mercè va deci­dir obrir una gale­ria d'art con­tem­po­rani a cal Fus­ter cada estiu. Va tro­bar com fer-ho des de la distància. Ho pre­paràvem d'un any per l'altre, arribàvem aquí i, al cap de quinze dies, s'obria la gale­ria. Hi va expo­sar gent que ens entu­si­as­mava: Tor­res Monsó, Nie­bla, Jakob Engler, Jaume Faixó, Jordi Gis­pert, Enric Ensesa, Narcís Costa... Ens va impres­si­o­nar que vol­gues­sin expo­sar en un poblet tan petit.
Sal­vem Pedrinyà va ser una altra de les cau­ses de lluita a les quals vostè s'ha afe­git.
Va ser força paral·lel a la impli­cació amb la Comissió per la Dig­ni­tat. La idea de fer malbé el lloc més emblemàtic i bonic al mig del muni­cipi de la Pera hau­ria estat un des­as­tre i ara tindríem una urba­nit­zació de 60 cases a mig fer o a mig des­fer. Solu­ci­o­nar-ho val tot el que ha pagat l'Ajun­ta­ment i més.
A la lluita per evi­tar l'ender­roc de la Bibli­o­teca Comar­cal de la Bis­bal també ha tar­dat poc a impli­car-s'hi.
Hi ha coses que no m'entren: des del 1965, quan vaig conèixer la Bis­bal, he vist una bibli­o­teca sota La Caixa, després en un lloc més inde­cent i ara en un altre raco­net a tocar del Mun­dial. I quan en fan una de collo­nuda la volen tirar a terra! Em sem­bla una ani­ma­lada grossa. Si em fes­sin ima­gi­nar una ani­ma­lada grossa no se m'hau­ria acu­dit això de la bibli­o­teca.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.