AVENTURA
DOS JOVES DE LA VALL DEL LLÉMENA PARTICIPEN A UN RAL·LI PER TERRES AFRICANES
Al desert amb Seat 127
Dos joves de la vall del Llémena participaran per segon any consecutiu a la cursa UniDesert, de la qual l'any passat es van proclamar guanyadors
Els participants, a més de completar les sis etapes d'aquest ruta pel desert del Marroc, hauran de repartir un mínim de 30 quilos de material escolar i sanitari pels diversos pobles per on passaran
Una aventura que va començar a la vall del Llémena i que va arribar fins a Marràqueix. El ral·li UniDesert va portar en Marc Costa i en Joel Casellas —dos estudiants de tecnologia i enginyeria industrial, respectivament, de la vall del Llémena— a recórrer des de Tànger fins a Marràqueix amb un Seat 127 de la primera sèrie el mes de febrer i març d'aquest any. Contra les seves perspectives, van quedar primers d'entre la vintena de participants. L'any que ve s'hi tornen a presentar. Es disputarà del 14 al 22 de febrer. UniDesert és un ral·li per a estudiants organitzat per Efas ud Profesional Iberica en què els participants són universitaris d'entre 18 i 28 anys.
No és un ral·li convencional, ja que no es compta tant el temps com cobrir les sis etapes sense fer gaire més dels 2.500 quilòmetres que, com a mínim, fa la ruta. A més, també uneix formació i solidaritat. Formació per les proves de cultura general que han de passar els participants en cada etapa, tot i que “el que realment s'aprèn allà és a sortir-te'n amb poques coses”, diu Casellas. I solidaritat perquè els participants han de repartir un mínim de 30 quilos de material escolar i sanitari. A més, uneix aventura i experiència. La seva va començar quan en Marc Costa va veure per la tele un reportatge sobre el ral·li. “A ell i a mi sempre ens ha agradat el món del ral·li i ens interessava l'aventura”, comenta Casellas.
Així, el primer pas era buscar un cotxe, que ha de tenir més de vint anys d'antiguitat. Per tal de diferenciar-se de la resta de participants i per buscar patrocinadors (la idea que té l'organització és que els concursants busquin finançament per al projecte), els dos joves es van plantejar agafar el cotxe més antic de tots. No sense dificultats, van aconseguir un Seat 127 a Tarragona. “Després vam estar molt temps arreglant-lo, però vam haver de parar el projecte perquè van venir els exàmens de la universitat”, explica Casellas. Per això, des de la biblioteca es van dedicar a buscar ajudes.
En total, el projecte els va costar uns 6.000 euros, que en bona part van cobrir els patrocinadors. Finalment, van aconseguir el suport dels ajuntaments de Sant Gregori, Canet d'Adri, Sant Martí de Llémena i Sant Esteve de Llémena. També del Consell Comarcal, de l'institut Narcís Xifra –on van fer la secundària i el batxillerat– i de la Universitat de Girona, a més d'altres empreses de la vall. Alhora, van sortejar paneres, van fer samarretes i van reservar un espai del sostre del cotxe per posar-hi el nom o logotip dels que els han ajudat. “L'any passat hi vam anar una mica amb una sabata i una espardenya”, diu Casellas. Durant el ral·li només es disposa d'un full de ruta, un mapa i una brúixola.
L'aventura pel desert
Un cop a Tànger l'organització va passar les verificacions corresponents i cada nit, durant el recorregut, es feien reunions orientatives. Durant els primers dies, comenta Casellas, els participants prioritzaven la competició. Per això, l'organització va decidir que no se sabrien les classificacions fins a l'últim dia. “A mesura que van passant les etapes, com que les dificultats són moltes, o t'ajudes o et quedes allà”, explica. En Marc Costa hi està d'acord: “El treball en equip és fonamental”. També explica com van millorar: “A mesura que van passar els dies vam anar perfeccionant la tècnica de passar per la sorra; paràvem i miràvem el tipus de terreny.”
Aquest any els motiva “disfrutar més de les persones i el país”. El vessant humanitari de la cursa els va xocar i també l'hospitalitat de la gent. Per això tenen pensat portar, a més de material sanitari i escolar, roba. “A mesura que ens vam endinsar al desert els nens demanaven de tot, però ho havies d'anar racionant”. A més, Costa explica: “Un dia ens vam parar en un poblat i ens van convidar a prendre el te.” “La imatge que tenim aquí del Marroc és totalment errònia. La gent és hospitalària, oberta i agraïda”, hi afegeix Casellas.
Admeten, però, que també van passar moments difícils “per l'angoixa d'arribar cada dia a temps al campament”, explica Casellas, ja que les etapes són llargues i l'organització els dóna un termini. O quan anaven els últims i es van quedar atrapats a la sorra. Tot i això, Casellas comenta que ha estat una gran experiència: “M'emporto l'aprenentatge pel que fa a la noció del temps –i recorda–: un nen d'uns quatre anys se'm va acostar, em va agafar el rellotge i em va dir: «Els europeus teniu els rellotges però nosaltres tenim el temps.»”