Enganxats a les quines

Quan arriben les festes de Nadal són poques les poblacions de les comarques gironines on no se celebra una quina. Una tradició, tot s'ha de dir, que està plena d'innovació, molt més enllà dels tradicionals pernils o les pantalles de plasma. Una de les quines més joves, per exemple, és la que es va dur a terme a Castell d'Aro, la tercera Quina Freak de Nadal. Organitzada per l'entitat Arocinema ja es va fer a la Sala Polivalent. La particularitat és que durant la quina es van entregant diversos premis relacionats amb el món del cinema, el col·leccionisme, la literatura fantàstica o el disseny. Una quina jove i innovadora que s'afegeix amb il·lusió a aquest univers en què destaquen les mastodòntiques quines de Garrigàs, la Jonquera o Bescanó, que el seu alcalde, Xavier Soy, sempre s'afanya a dir, quan se li treu el tema, que és “la millor del món”. Una tradició que ha arrelat fort arreu del territori.

Molt similar al bingo, el funcionament de la quina deixa de banda la finalitat lucrativa. Aquí no es tracta de fer caixa a l'hora de jugar, sinó de passar-ho bé i recollir el que es pugui de paneres i cistelles plenes de torrons, licors, cava, embotits i un altre gran clàssic: els pernils i les espatlles. També es reparteixen àpats i mariscades i en alguns llocs, com ara a Quart, hi ha el sorteig final d'una moto. Coneguda també en alguns indrets com a plena o loteria vella, és una tradició molt característica de les comarques gironines, així com del Vallès, el Baix Llobregat, el Garraf, la Safor i altres comarques catalanes i valencianes, a més de França. Un exemple clar, i només per posar-ne un, és la multitudinària quina que es fa a Bescanó a partir d'avui. Així, la diferència, a banda de la litúrgia que envolta els canaris o cantaires de les quines, és que amb la venda dels cartrons i els diners recaptats es donen premis divertits i ja previstos.

Oxigen per a les entitats

La quina, però, quant a fenomen que ha anat arrelant any rere any amb més força, ha tingut, i té cada vegada més, un efecte positiu en el finançament de les diverses entitats i associacions locals; algunes s'han unit, com és el cas de Llagostera, per exemple, on es fan al Casino Llagostera. Hi ha poblacions, com ara Campdevànol, al Ripollès, on tradicionalment se'n responsabilitza l'equip de bàsquet. Aquest també seria el cas de Besalú, on diverses entitats organitzen quines, si bé en dies diferents. Les quines han representat, doncs, una alenada d'aire fresc per a moltes entitats que poden així finançar les posteriors activitats que duran a terme la resta de l'any. Tota la gent que hi participa ho fa de manera altruista i els beneficis serveixen per finançar una petita part de les entitats i clubs.

L'afició, si bé s'ha anat incrementant, ha incorporat els més menuts. Tono Casabó, canari de la quina de Quart, però un veterà cantaire de Verges, on va estar anys, explica que “abans hi havia gent més gran però ara és obert a tothom, hi ha molts nens també. La gent ve a passar un parell d'horetes i ara hi pots sopar, fins i tot”.

És cert, també, que des de pràcticament principis de desembre ja es comencen a celebrar quines, però la tradició mana, i molt, i per això el gruix es concentra la tarda de Nadal, la de Sant Esteve, la del dia de Cap d'Any i per Reis.

A banda dels obsequis, que els organitzadors ja s'encarreguen que siguin sucosos, en l'èxit de les quines té un efecte clau, determinant, l'habilitat d'oratòria del qui canta els números, el canari.

L'art del canari o lloro

Els seus comentaris a l'hora de cantar els números –vegeu el gràfic a la plana 53 dels mots tradicionals de diverses quines de les comarques gironines–constitueixen un espectacle gairebé teatral. Aquesta figura és clau perquè treu els números de la cistella, els canta i els col·loca, de manera que –i aquesta també és una de les seves habilitats– mentre canta l'anterior ja està traient de la cistella el següent.

El cantaire té una gran responsabilitat perquè no es pot equivocar i arribat el cas de quinto o plena ha de ser ell qui l'ha de validar. I de memòria n'ha de tenir molta, perquè ha d'aprendre's moltes dites populars i sants del santoral. Però, a més, el canari és el que té una altra responsabilitat afegida: ha d'aconseguir que l'ambient sigui lluminós, festiu, absolutament allunyat del que es pot respirar en un bingo clàssic, en què no se senten frases iròniques, que fan referència a temes de cada població i de la seva idiosincràsia, dels sants i les dites populars; de fet, el canari moltes vegades també fa picades d'ullet a l'actualitat i a la població. Així, per exemple, l'1 és “un que fa por”; el 9, “toca'm un ou”; l'11 “la Diada”, o el 23 “en Tejero”. Però aquests van canviant en funció del canari i també de l'actualitat del moment.

I de particularitats, les que es vulgui. Per exemple, a la quina de Sant Gregori, i a moltes altres, es marquen els cartrons amb blat de moro, segons explica el seu canari, Àngel Martí: “Ho fem amb blat de moro i avisem que no el tirin a terra perquè s'ha d'escombrar. Segurament es fa servir perquè és el que hi havia més a pagès i no era de tant valor com un ral.” En tot cas, l'espectacle, vistós i cridaner, està en solfa. Des que va començar aquest mes de desembre, se n'han fet ja més d'una vintena.