Més que fer els deures

El reforç educatiu en horaris extraescolars és una de les activitats tradicionals de Càritas en molts municipis. S'ha emmarcat sempre en la intenció de donar suport als menors en risc d'exclusió perquè guanyin autoestima i autosuficiència i ho duien a terme persones voluntàries. Fa uns tres anys, però, aquest servei es va voler reforçar i, a més dels voluntaris, l'entitat hi va començar a destinar professionals contractats. Reforçar-lo no va ser cap caprici, sinó que, vist el gran nombre de famílies amb fills que no tenen les necessitats bàsiques cobertes i les conseqüències que aquesta precarietat té en els infants i el seu rendiment escolar, s'ha volgut atendre una necessitat en augment.

Nanos que milloren els resultats acadèmics, altres que mostren un comportament més adequat i altres que fins i tot potencien la seva capacitat de relació amb els companys. Aquests són els resultats que destaca Maria Robert, la treballadora social que coordina els dos centres de reforç educatiu que funcionen a Santa Coloma de Gramenet i el de Baró de Viver, de Barcelona. Uns trenta-cinc infants entre 6 i 12 anys que dos cops per setmana van al centre en sortir de l'escola. “Es troben amb una atenció molt més individualitzada que a classe, perquè són grups reduïts i ràpidament s'hi senten còmodes”, subratlla Robert.

Com a infants que són es troben indefensos en una llar amb problemes econòmics, uns pares preocupats per com se'n surten dia a dia i sovint amb unes condicions d'habitatge no adequades. La majoria arriben a Càritas derivats per l'escola. I precisament destaca això, la coordinadora del servei, l'excel·lent relació que hi ha amb els mestres i els equips d'assessorament i orientació psicopedagògic: “Acaba essent un treball conjunt. No tindria cap sentit que l'escola anés cap a una banda i nosaltres cap a una altra. Hi ha un feedback constant.”

En l'equip hi ha des de psicòlegs i educadors fins a professionals en integració, perquè el punt de partida sempre és elaborar un diagnòstic de com està la criatura no només en l'àmbit educatiu, sinó també en l'emocional. “El seu estat –subratlla– va lligat al patiment que viuen a casa.” També és necessari no acompanyar la criatura aïllada, sinó fer un treball amb tota la família. S'analitza si els pares tenen capacitat per buscar feina o si cal orientar-los cap a algun servei de formació o d'orientació laboral. Al servei de reforç educatiu es troben amb famílies sense ingressos, amb ingressos mínims, que viuen rellogades en una habitació sense espai per fer els deures, que no tenen accés a internet... “La nostra feina és intentar que tots els infants parteixin d'una igualtat d'oportunitats”, destaca Robert.

Es busca la igualtat d'oportunitats dedicant dues hores a fer els deures, reforçant les matèries més difícils, jugant, fent activitats de grup i també berenant. Alguns pares, al principi, hi són reticents per desconeixement, però, al final, la majoria de casos acaben amb èxit. “De fet, no treballem de 5 a 7, sinó que és molta més feina”, apunta la coordinadora. Quan la família decideix tornar al país d'origen, per exemple, cal treballar el retorn, perquè l'infant se sent d'aquí i cal elaborar un dol. També es detecten a vegades pares massa autoritaris i se'ls ensenya a reforçar els aspectes positius dels fills. O bé es veuen depressions en infants perquè veuen que els pares no els poden pagar les sortides amb l'escola i llavors Càritas s'encarrega de cobrir-ho.

Cada nen és un món. Robert recorda el cas d'un de 7 anys amb bons resultats escolars però que no es relacionava amb els companys. “Amb dos anys en el reforç va canviar d'actitud i de comportament –explica–. Va guanyar seguretat i es va convertir en una criatura oberta i participativa.” Als 9 va deixar el centre i hi va continuar vinculat només pel casal d'estiu.