Els cristians no menjaven meló

A les cases de les ciutats musulmanes de Madîna Larida, Madîna Balaguí i Madîna Turtûa la fruita era una part molt important de la dieta. Més que a les zones cristianes. Així ho posa en relleu un estudi pioner a l'Estat espanyol sobre la dieta de les ciutats musulmanes ara catalanes entre els segles X i XI, fet per les universitats de Lleida, Autònoma de Barcelona i la suïssa Basel.

L'estudi ha consistit en una primera avaluació de les espècies i pràctiques agrícoles a Lleida, Balaguer i Tortosa, abans de la conquesta cristiana. S'han analitzat més de 595.000 restes de llavors i fruites recuperades d'una desena d'excavacions. Natàlia Alonso, professora del Grup d'Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida, explica: “No hi havia cap estudi d'aquest tipus, que ens aporta coneixement sobre l'evolució de l'alimentació i de l'agricultura. Però tenim més dades sobre les ciutats musulmanes que sobre el món rural cristià.” I la comparativa també s'ha de llegir així. Els musulmans seguien la dieta mediterrània, implantada ja des del neolític. Seguint la coneguda piràmide, aconsellada ara de tots els dietistes, també tenia a la base el cereal, després el llegum, la fruita... De fruita, però, en menjaven més que a les zones cristianes. Tant assecada com fresca i, fins i tot en temps de fam, s'usaven llavors per fer farina i coure pa. Els investigadors han trobat fins a 60 espècies o gèneres vegetals: préssecs, meló/cogombre, poma/pera, oliva, ametlla, nous, magrana, raïm, figues, lli, malva, fonoll, romaní, api, etc. Algunes, com ara el raïm introduït pels romans a la península, ja es consumien des d'aquella època.

També es menjava raïm a les zones cristianes, però la varietat de fruita era menor. S'ha localitzat préssec, garrofa i ametlla. S'hi cultivaven menys fruiters, oleaginoses i espècies. Per què? “El món islàmic és hereu de l'època romana, però el sistema de reg i l'organització de la terra” permetia gaudir d'una horta més esplèndida. A més, és de suposar que als centres comercials – les ciutats– la varietat fos major. A banda, encara falta un estudi similar sobre les zones cristianes. Les llavors s'han extret carbonitzades o mineralitzades als llocs on la gent abocava les escombraries domèstiques i dels pous negres. És a dir, d'excrements ara ja centenaris. Al món rural cristià, els sistemes per desfer-se del rebuig no eren tan sofisticats. En poques paraules, se sortia a qualsevol lloc del camp a evacuar. Per tant, és més complicat de localitzar-ne els vestigis. En el cas de Balaguer, la zona arqueològica estava intacta, perquè va ser abandonada després de la conquesta cristiana. Els musulmans conreaven a gran escala fora de l'espai domèstic, que servia per emmagatzemar i les últimes fases de processament.

La recerca ha descartat alguns mites. Com que els musulmans van introduir moltes espècies de conreu noves. “Seguien la mateixa dieta que els romans. Tampoc hem trobat arròs ni cotó, tal com es creia, potser perquè no hi havia les condicions de conreu”, explica Alonso. I hi afegeix: “Aquests estudis també serveixen per no partir d'apriorismes. En aquell temps, les ciutats musulmanes tenien la supremacia cultural, econòmica i la tolerància religiosa respecte del món cristià.”