Santa Tecla sota un Nano

La meva relació amb Santa Tecla comença de ben petit: quan el meu pare em portava davant de la seu social del Gimnàstic, a la Rambla, per veure com passava el Seguici Popular. He de confessar que m'amagava darrere seu perquè la presència dels Nanos m'intimidava. Qui m'havia de dir que anys més tard seria portador del Nano Marqués i tota la meva família acabaria vinculada a la de Jaume Sendra i Rafel Pallero!

Tots els tarragonins tenim una Santa Tecla que ens la sentim molt nostra. La meva és aquesta, la del 23 de setembre menjant uns barquillos que venien en una parada de la Rambla Nova mentre passaven els elements festius i la del pollastre rostit que em preparava la meva mare cada Santa Tecla. Amb els anys, el grau d'implicació es transforma per iniciar l'etapa d'una festa més compromesa i identificada amb la cultura catalana i tarragonina. Una implicació que, amb molts tarragonins i tarragonines, vaig assumir perquè la festa major de Tarragona acabés per arrossegar la gran quantitat de gent que cada any surt al carrer per fer-se-la seva. Són els anys en què, juntament amb l'Alfred Fort, el Pitu Rovira i una colla de gent vam idear tancar la festa amb un correfoc, tot i que el primer any va passar sense pena ni glòria. Però els anys passen, i ara és un acte inqüestionable i imprescindible. Com la Baixada de l'Àliga, un altre dels meus actes preferits perquè surt de l'espontaneïtat d'un grup –els aliguers– i que s'ha acabat convertint en un acte que difícilment ens perdem els tarragonins. Aquesta és la Santa Tecla que m'agrada, la que la gent es fa seva. Les persones construïm la nostra biografia a partir de petits i grans moments que de manera aïllada poden semblar poca cosa, però que el pas del temps fa que donin sentit i contingut a tota una vida. I és des d'aquesta perspectiva que les moltes festes de Santa Tecla viscudes ocupen un espai important en el meu àlbum particular dels millors records.