Silla: al llaurador, un monument

Allà pel mes d'agost de 1975, vivint Franco encara, l'Ajun­ta­ment de Silla va deci­dir fer un monu­ment al llau­ra­dor, inver­tint en la seua ins­tal·lació la quan­ti­tat d'un milió vuit-cen­tes mil pes­se­tes de l'època, que no era qual­se­vol cosa per un Ajun­ta­ment que no podia ni pagar l'enllu­me­na­ment del car­rer.

Pro­ba­ble­ment, la ini­ci­a­tiva de la cor­po­ració fran­quista res­po­nia a les millors inten­ci­ons, però, els llau­ra­dors d'ales­ho­res s'ho varen pren­dre poc menys que com una burla. El camp pas­sava ja en aquells anys per una situ­ació ben difícil i anava de mal borràs sense que les auto­ri­tats mos­tra­ren la menor pre­o­cu­pació pel sec­tor, més enllà de pas­se­jar en pro­cessó els sants patrons de l'agri­cul­tura, men­tre, això sí, amb tota la barra del món uns quants des­ver­go­nyits s'omplien les but­xa­ques enga­nyant els llau­ra­dors i espe­cu­lant amb les seues ter­res.

Revi­sar les heme­ro­te­ques i lle­gir la premsa d'aquell temps ens per­met veure com d'un tema tan pri­mari com aquest, per culpa de la manca de sen­si­bi­li­tat social i la pre­potència miop de la dar­rera cor­po­ració muni­ci­pal fran­quista, la festa va aca­bar socar­rant l'escàs pres­tigi social que els poguera que­dar encara als del “mene­a­mi­ento naci­o­nal”. Per fer callar aquells que pro­tes­ta­ven, alguns veïns foren cri­dats a decla­rar davant la Guàrdia Civil, acu­sats de ter­ro­ris­tes. Jo vaig ser u dels que visi­ta­ren la caserna per ser inter­ro­gat pel Ser­gent de la Benemèrita.

El monu­ment va ser plan­tat per collons. També és cert que ningú dels que ens en vàrem opo­sar teníem res en con­tra d'un hipotètic home­natge a la gent de camp. En aquell temps, a Silla, qui no era llau­ra­dor, venia d'una família de cam­pe­rols. La con­tes­tació cívica era sola­ment con­tra la des­ca­rada mani­fas­se­ria, pura demagògia, de l'auto­ri­tat dic­ta­to­rial del moment.

Uns anys desprès, ves per on, jo vaig ser ele­git alcalde de Silla. Quan vaig pren­dre pos­sessió del càrrec, el monu­ment pre­si­dia l'entrada de l'espla­nada del Parc, i la nova cor­po­ració, ja en democràcia, el vàrem res­pec­tar i cui­dar, com no podia ser d'altra manera. Però, anys després de ces­sar jo en el càrrec, quan ja havien pas­sat 20 anys des de la cons­trucció del monu­ment, una nova cor­po­ració el va reti­rar per fer les obres d'urba­nit­zació de la Plaça del Mer­cat Vell i l'entau­le­llat del pas­seig de les pal­me­res. Aca­ba­des les obres, amb el monu­ment sense haver estat retor­nat al seu lloc, hi varen haver noves elec­ci­ons i el con­següent canvi de cor­po­ració. Segu­ra­ment, els que l'havien lle­vat no tin­gue­ren temps de tor­nar-lo al lloc i els que vin­gue­ren després, o no se'n recor­da­ren de l'assumpte o no sen­ti­ren la neces­si­tat de res­ti­tuir-lo. La qüestió és que l'estàtua del llau­ra­dor deu seguir a hores d'ara arra­co­nada en algun fosc magat­zem muni­ci­pal, morint-se d'avor­ri­ment.

He vist recent­ment a les xar­xes soci­als una certa inqui­e­tud en favor de la recu­pe­ració del monu­ment al llau­ra­dor. Des del meu punt de vista, l'actual situ­ació no es jus­ti­fica de cap manera i només és fruit de la dei­xa­desa d'uns i altres. Per altra banda, el llau­ra­dor de Silla és un símbol de la nos­tra per­so­na­li­tat local i mereix, ara més mai, quan ja en que­den pocs d'aquests pro­fes­si­o­nals, que li dedi­quem un record. També cal­dria pen­sar un poc amb l'artista autor del monu­ment, al que no tinc el gust de conèixer, i fer-li justícia reco­nei­xent d'una vegada el valor de la seua obra i dema­nant-li dis­cul­pes per tot el què ha pas­sat.

El monu­ment ha de tor­nar a un espai públic de manera per­ma­nent per ser con­tem­plat i admi­rat pels veïns i visi­tants del poble. L'espla­nada del Parc podria ser un bon lloc, sem­pre que l'obra que­dara inte­grada en el pai­satge urbà i no fóra una cor­tina tapant d'altres vis­tes també dig­nes de res­sal­tar.

No seria bo que aquesta qüestió, que afecta al nos­tre patri­moni moral, fóra objecte d'un trac­ta­ment abu­siu o de polèmica per part d'algun grup polític en cam­pa­nya elec­to­ral. Els símbols col·lec­tius són de tots i han d'estar per damunt de la demagògia i l'opor­tu­nisme.

Des del meu punt de vista, hau­ria de ser la ini­ci­a­tiva popu­lar (del poble, que no del PP) qui es fera càrrec d'una manera dis­creta i des­per­so­na­lit­zada de les des­pe­ses necessàries per recu­pe­rar el Monu­ment al Llau­ra­dor. Una comissió cívica al marge dels par­tits polítics podria orga­nit­zar i ges­ti­o­nar la cam­pa­nya.

Fa qua­ranta anys, algú va cla­var la pota apro­pi­ant-se'n d'un símbol que és de tots. No repe­tim la mala història, per favor.