des de les escales. Gestor cultural
Rumba de la Negrita
No passa cada any que un membre de la família faci 150 anys. Tu, Negrita, ho has aconseguit, tot i que l'efemèride no s'hagi celebrat gaire. Els dies previs i també durant aquestes onze jornades de plenitud ciutadana, molts em pregunten com és que a Tarragona tenim una geganta negreta. Alguns dels professors que acullen la Santa Tecla a les escoles –programa que va néixer com a iniciativa dels companys de la víbria– també intenten traslladar aquesta resposta a milers de nenes i nens.
Provens d'una nissaga bíblica, concretament d'aquell passatge en què el gegant Goliat lluita contra David. Era el 1425 i el teu avantpassat –un dels més vells d'Europa– ja ballava enmig de l'estretor de carrers tarragonins amb noms d'oficis. Precisament amb el paraigua d'un gremi, el de Sant Josep dels fusters, la família anà augmentant, i el 1601 eren quatre els personatges majestuosos. Per allò del corredor de la Mediterrània, algun d'ells s'emparentà amb el primer personatge de raça negra, i el 1695 el color bru giravoltava en la nostra festa gran. Tingué llarga vida, perquè coneixem les seves trapelleries si més no fins al 1778.
La teva parella actual, el Negrito, encara va tardar a néixer. No fou fins al 1856, i a tu encara t'hauríem d'esperar una mica més, fins al 1859. Eren temps en què els comerciants tarragonins viatjaven fins a l'illa de Cuba a la recerca de fortuna, i el món de l'altra banda de l'oceà era present en el nostre imaginari col·lectiu. L'escultor Bernat Verderol, que ja havia esculpit els gegants moros, tenia molt bones mans. De sastreria, no en sabia gaire, però sí que estava molt atent a la moda del moment.
Feia un parell d'anys, el 1857, que l'occità Paul Bardinet, de Llemotges, havia creat la companyia Rum La Negrita, que elaborava un rom negre excel·lent i que ha arribat fins a l'actualitat. Verderol s'inspirà en el vestit de ratlles blaves sobre fons blanc lluït per la preciosa noia negreta que il·lustraven els seus cartells promocionals, i del qual encara es van poder trobar proves materials en la darrera restauració de les imatges. Amb el pas dels anys, les ratlles blaves esdevindrien vermelles, que són les que els tarragonins d'avui hem conegut.
Tot i que no s'ha difós gaire, Verderol et va batejar com la Panxita, i un dels millors escriptors tarragonins de tots el temps, Josep Pin i Soler, així ho recollí en la seva novel·la La família dels Garrigas. El temps ha volgut que encara avui els teus balladors pertanyin a la colònia gitana de Tarragona, comandats per l'amic Guillermo, que t'ha fet i et fa giravoltar de manera màgica. També els gitanos –mantenidors de la llengua catalana en l'àmbit públic en la postguerra local– han sabut evolucionar, sense que, a diferència d'altres poblacions, els haguem perdut pel camí.
Sou la rumba tarragonina i part essencial de la història viva de Santa Tecla.
