El pregó d’Anna Ballbona obre el Sant Jordi a Granollers

La periodista i escriptora Anna Ballbona ha estat l’encarregada de fer i llegir el pregó de la diada de Sant Jordi a Granollers. Ha estat aquest dimecres a la tarda a la Porxada i ha precedit la trobada dels autors locals que presenten novetats aquest Sant Jordi.

Aquest és el text íntegre del pregó que ha llegit Ballbona aquest dimecres a la tarda a la Porxada:

REVELACIONS

De vegades em fa l’efecte que per fer-te entendre has d’explicar d’on véns. I si saps d’on véns potser entens el que t’ha portat avui aquí. Per tant, ho provarem. Jo no vinc d’una família amb diners ni amb una gran biblioteca. Per desfer equívocs, tampoc sóc família ni del Vallbona metge ni de l’advocat de Granollers, que és sempre la pregunta i la confusió que genera el meu cognom. Ballbona, les dues amb be alta. Diguéssim que m’ajusto, com bona part de les dones del país, a la divisa de la poeta Maria Mercè Marçal, que agraeixo. És tan tòpic citar-la que és possible que la trobem gastada, però malauradament, els temps ens demostren que no ha deixat de ser vigent: dona, de classe baixa i nació oprimida.

A casa no hi havia una gran biblioteca: quatre llibres de fer bonic al menjador i feines i treballs per tirar endavant. Però hi havia una cosa que resultaria molt valuosa: hi havia una memòria i una voluntat d’explicar-la. Moltes històries guardades i algú que me les ha volgut explicar. I aquest algú, a casa, han estat les dones, l’àvia Amàlia i la mare. A pagès, que és el món d’on vinc i és el món del qual he vist les últimes escopetades i un munt d’històries, sol passar que hi ha un matriarcat amagat. Aquest matriarcat es manifesta de maneres molt diverses i en ocasions, és capaç d’esquivar el rotllo rebregat de l’hereu antic.

L’àvia i la mare no em van explicar contes abans d’anar a dormir però, en canvi, em van explicar històries fantàstiques. L’àvia era d’Òrrius i tenia una memòria formidable que li permetia aixecar, al meu davant, tot un món que ja no hi era. Era un món que s’havia extingit físicament, però no narrativament. Era un món que m’impressionava, que se’m feia tangible... Hi havia nits que donava voltes i voltes a la història, als personatges, als diàlegs que l’àvia m’havia revelat aquella tarda.

Revelacions. La sensació d’escoltar una història revelada l’he tingut moltes altres vegades fent de periodista o, sense adonar-me’n, també fent d’escriptora: la vegada que vaig entrevistar familiars de vallesans morts als camps nazis; la conversa amb una nena de la URSS, ara ja gran, que va marxar de Catalunya en plena guerra civil; la tarda que vaig passar al barri de Ciutat Meridiana, gràcies a un heroi veïnal que me’l va ensenyar de dalt a baix; la tarda de compareixença del matrimoni Pujol i el seu hereu al Parlament, amb la qual entenies com ha funcionat aquest país durant dècades... Són retalls de realitat que has pogut caçar al vol, i que, poc o molt, i per motius ben diferents, és clar, han tingut alguna cosa de revelació. És el mateix que em va passar fa ben pocs dies, viatjant en tren, que ja sabem que és un niu d’històries, quan vaig escoltar una mare que suava per fer entendre a les seves filles adolescents que no els podia donar més diners, que a ella ja se li havia acabat l’atur; o una altra voltada a rodalies, en què un grup que tornava de fer teràpia, un grup d’allò més singular, s’explicava sense pudor els seus mals. Inicis o finals d’un conte o d’una novel•la, mai ho saps.

Però tornem a les revelacions de les llargues tardes d’estiu, les primeres, que sempre deixaven la possibilitat oberta d’eixamplar-se després de sopar, a la nit. L’àvia Amàlia m’explicava històries de la Gilda dels Ous, la Dèria, els Clics, que deien que eren bruixots, d’aquella vegada que va passar davant del cementiri, de la Teresa de ca l’Altafulla i el farsant que se’n volia aprofitar, del germà mort a la guerra, de les enveges de la postguerra... Aleshores no ho sabia. Ara ho sé. Allò era literatura. I allò va ser el primer pas cap a estimar-la. Després van venir els llibres, les referències, les descobertes d’autors. Però avui, abans que res, vull homenatjar aquesta primera literatura. Perquè sovint s’ha bandejat el món de pagès, la llengua dels avis, la potentíssima fibra òptica que ens dóna. I dic fibra òptica perquè, efectivament, la llengua de l’àvia Amàlia em permetia apamar i veure més clara la realitat per on jo treia el cap. M’ho permetia i encara m’ho permet ara. L’altre dia vaig parlar estona amb un poeta que admiro, en Màrius Sampere, un dels millors poetes catalans vius. En un cert moment, es dolia d’algunes xacres i va fer aquesta afirmació: “ja se sap, caldera vella, bony o forat”. Vaig acompanyar-lo emocionadament en la segona part de la dita. “Caldera vella, bony o forat”. Per què? Doncs perquè jo l’havia sentit dir moltes vegades a l’àvia Amàlia.

Com veieu, la llengua et proporciona unes connexions màgiques. Et proporciona una estructura, una possibilitat d’anar pel món i d’explorar-lo. Per això, no us deixeu enganyar per qui pinta la literatura com un llistat de lectures obligatòries, un cànon més o menys marmori, que cau com el plom. La literatura és Madame Bovary, Madame Bovary sóc jo i literatura ets tu. Només podem arribar a pensar allò que sabem com dir. Només podem pensar una cosa nova, imaginar una realitat millor si anem armats amb un bon sarró de paraules.

En el meu entorn, he conegut gent incapaç de dir el que els passava. No sabien què els passava perquè no sabien com dir-ho. No trobaven les paraules. I donaven voltes i balbucejaven i acabaven el dia tal i com l’havien començat. I així un dia més, i qui dia passa, any empeny. La literatura és xarop dolç i eficaç contra el papus del qui dia passa, any empeny. Contra pensar que no hi ha res a fer i tu mai sortiràs d’aquesta escala, de l’escala que dibuixava Buero Vallejo a la Historia de una escalera, una gran lectura d’institut, per cert.

Un altre exemple lluminós del poder dels relats: abans de posar-hi els peus, per boca de l’àvia jo ja sabia com eren els Cingles de Bertí. Ella no els havia trepitjat mai, però la seva mare, la meva besàvia, que venia d’allà dalt, li havia descrit amb tots els ets i uts, amb una llengua agafada a la terra, com eren els Cingles. És la màgia que deia abans. L’àvia Amàlia mai hi havia estat però era capaç de descriure amb tota precisió com eren. Ja de gran, he caminat pels Cingles diverses vegades. En tornar-ne, li ensenyava fotos a l’àvia i ella recitava, com si res, tot el mapa dels Cingles i els noms de cases que tenia gravats al cap. “Però com ho sabeu això, àvia, si no hi heu estat?”, li preguntava jo. “Oh, m’ho havia explicat la mare”, em responia.

Precisament a l’inici d’enfilar els Cingles, passat el santuari de Puiggraciós, hi ha el coll de can Tripeta. Quan jo era petita i era un secall, l’àvia Amàlia em deia una frase que li deia la seva mare, una frase que m’ha dit la meva mare: “t’haurem de dur set dies a can Tripeta...” De gran, he sabut que, més avall del coll, hi havia hagut una casa amb aquest nom, coneguda perquè els seus inquilins no anaven gaire grassos. Per això et deien d’anar a Can Tripeta a agafar gana. La frase ha viatjat dels Cingles de Bertí a l’Ametlla, a Òrrius, a Montmeló i avui, a Granollers. Em direu que no és extraordinari, això?

Però és que la tardor passada, vaig ser a una residència d’escriptors als Estats Units, amb gent d’arreu i de tota mena. Cadascú va parlar de les seves coses. Una nit els vaig parlar d’aquests saltirons generacionals d’on vinc, de l’àvia Amàlia i del món de pagès: curiosament, un novel•lista indi marxant d’art, en Sanjay, em va dir que ho havia d’escriure; una dramaturga nord-americana de pares nigerians, la M’foniso, va trobar la meva història molt semblant a la seva. És màgic o no és màgic? Queda comprovat que la literatura salta d’un continent a l’altre i no necessita targetes de presentació. L’únic que necessita és no tenir prejudicis. Amb el cap obert i esventolat, tot és possible. De prova, un botó: a la residència dels Estats Units vam fer un recital i jo vaig recitar un poema on hi surt en Patufet. “Patufet, on ets?” En Patufet, a l’Estat de Nova York, en Patufet a l’Amèrica profunda, davant d’un públic moderníssim, això sí! Doncs fixeu-vos, després de posar-los en antecedents de qui era el Patufet, no va caldre res més, absolutament res més.

Aquesta facècia de Nova York em porta a pensar en un geni cosmopolita i clarivident, el més gran periodista català, juntament amb Gaziel i Josep Pla. Parlo d’Eugeni Xammar, un referent periodístic i literari -llegiu-lo com qui llegeix literatura!- que he conegut i m’ha fascinat de gran. Xammar va fer quaranta anys de periodista, va voltar seixanta anys pel món, i mai es va desempallegar del seu Vallès, l’Ametlla i la Fonda Europa. Un Vallès, per cert, que deia que només era un i era aquest. Cal saber apreciar i distingir les fites del camí per canviar algun dia de ruta. No mirem enrere per una nostàlgia buida sinó per afermar la mirada endavant. La mirada endavant, i ben amunt i ben enllà.
El fet de no tenir a mà una biblioteca fastuosa ha fet que moltes descobertes literàries hagin estat pel propi peu. I això us puc ben assegurar que encara fa més estimulant l’aventura. La descoberta agafa un aire de revelació. Són descobertes pel propi peu, sí, però sovint també gràcies a algú que t’ha agafat de la mà. La primera vegada que vaig sentir el nom del poeta i periodista Carles Sindreu va ser perquè me’n va parlar en Jaume Maspons, periodista de Granollers i d’EL 9 NOU. Vaig poder llegir obra menys coneguda de Foix –i també més interessant!– gràcies a un parent seu que em va atendre a la pastisseria Foix de Sarrià, quan hi vaig anar per fer-ne un article pel diari. No vaig sortir amb cap pastís, però sí carregada de llibres. La insistència d’un amic meu en editar i difondre un autor rus de la segona meitat del segle XX, Serguei Dovlàtov, un rus exiliat a Nova York, m’ha fet descobrir-lo i m’ha obert nous horitzons narratius. Un altre amic em va regalar Stefan Zweig i des del primer llibre que no he pogut deixar d’envejar la seva precisió i la seva finesa a l’hora d’escriure. Aquests són només alguns moments estel•lars que m’ha subministrat la literatura. Moments estel•lars de la literatura.

Tornem a El món d’ahir, que deia Zweig, per saltar i mirar el món d’avui. Com us deia, algú m’ha volgut explicar històries i m’ha donat una llengua. Algú ha respost com ha pogut a les preguntes insistents i ara sé que feixugues d’aquella nena que mirava amb curiositat, que volia saber i volia entendre, que volia engrandir el món. Que intuïa, potser, que el món no podien ser només aquelles quatre parets i que la literatura permetia justament aquest efecte màgic, prodigiós: bellugar-se, viatjar, veure món i de tant en tant, si es dóna el cas, entendre’l una mica més. Però per sobre de tot, si una cosa permet la literatura, no ho oblidéssim mai, és meravellar-se del món contínuament.

Moltes gràcies i que tingueu un gran Sant Jordi!

Anna Ballbona

La notícia completa a