Els Beatles del paisatgisme osonenc
Crònica d’un matí de pintura a l’aire lliure amb un grup de paisatgistes osonencs.
La colla
He quedat a la capital d’Osona amb un grup de pintors paisatgistes que fan colla cada dissabte per a anar a pintar a l’aire lliure arreu del territori, sovint cap a Olot, tot sovint a tocar de Vic. No en tingueu cap dubte, són els Beatles del paisatgisme osonenc. No només per l’edat d’algun dels seus membres, a molta honra, sinó per la constància amb què, faci fred, faci calor, surten a buscar un racó de país que mereixi de ser preservat per al record i el gaudi dels qui es vulguin apropar a la seva obra. Dic això perquè es dóna la circumstància que els quatre (fabfour) de Liverpool van passar per Barcelona ara farà 50 anys quan ja gaudien d’una celebritat tal que fins i tot se’ls obria la porta d’una dictadura com la que aleshores hi havia a l’Estat espanyol. Però als inicis, vespre sí, vespre també, havien començat tocant hores i hores com a treballadors’ del rock nocturn del corrent anomenat Mersey Beat durant mesos i mesos, tant a Liverpool com a Hamburg. No formaven part de cap star-system. La colla de pintors osonencs tampoc. No van de res, com diríem avui. Pinten i prou. Ho fan cada setmana i ho fan bé i ràpid. Dues, tres, màxim quatre hores per enllestir la feina. Desplaçament a banda. Són uns pencaires. Enllesteixen els quadres periòdicament però els falta després un lloc on exposar amb certa regularitat les seves obres. I aquí és on acaba el parallelisme amb la banda de Liverpool.
Trobada i esmorzar
De bon començament, arribo a l’estació de Vic a les 07:40. He sortit de Barcelona a les 06:20. Val la pena llevar-se ben d’hora (no ho repetiré). El motiu s’ho val. A la sortida de l’estació m’espera el cap de colla, en Josep Trilla. Ens vam conèixer a la dotzena Mostra d’Entitats i Músiques de Vic, a l’estand que hi tenia l’associació de pintors al natural El Cloquer. De seguida vam congeniar i vam quedar per trobar-nos de nou en breu. A l’estand també hi era l’Antoni Anglada, de Manlleu, a qui vaig tenir també el gust de conèixer en aquell moment. Tots dos feien guàrdia constant. No era allò d’ara vinc i després torno. No. Era una vigília ininterrompuda al peu del canó, sota l’ombra dels plataners del que es coneix com a prat del riu, al passeig Pep Ventura.
Al peu de l’estació, hi saludo en Josep i pujo al seu cotxe. M’ha vingut a buscar de bon hora aquest dia, fresc, del mes de maig i anem a fer el que marca el guió. L’ordre del dia, si es vol. Primer cal esmorzar com cal, de plat i forquilla. La trobada amb la resta del grup es fa al restaurant Pamplona. Allà faig coneixença d’en Jordi Costa i d’en Ramon Puntí. A l’Antoni l’havia conegut feia una setmana a l’estand de la Mostra. També hi era. És a dir, tres components més en Josep i jo, el convidat. Ningú em pregunta què m’hi porta, o si com o perquè. Tots són correctes i discrets. Res de sobreentesos o de gresca per al nouvingut. Naturalitat i quotidianitat absolutes. No en va tots ells porten dècades a les esquenes sortint a pintar fora i això es nota en la relació entre ells. Es tracta d’una relació consolidada.
Ja entaulats, encarreguem. Cadascú tria. En Josep i jo, bacallà amb samfaina. En Ramon, en Jordi i l’Antoni, llesques amb pernil salat, si mal no recordo. Tots cerveseros. Jo, vinet negre. El bacallà, molt bo. La samfaina, exquisida. Amb la fresca del matí, un festí. Disculpeu el rodolí.
Paisatgistes osonencs
Sortim amb el repostatge fet i ens dirigim amb els cotxes cap a Santa Eulàlia de Riuprimer. Abans d’arribar-hi, ens aturem en un marge de la carretera, just davant d’un prat farcit de roselles. És el punt escollit per en Josep. És l’encarregat de la tria del paisatge d’avui. D’altres dies, també. L’ha vist farà un parell de dies. A mitja alçada, un llogaret. I, cap a l’esquerra, un mas mig amagat. Perfecte. Abans que res, abans de treure els estris, cal estudiar les possibilitats del paisatge. Bé, abans que res, per ser precisos, surten els caliquenyos. En Josep n’ofereix un a l’Antoni, que l’accepta de bon grat. Me’n ofereix a mi, però tot agraint-li-ho, declino. Sóc exfumador. Finalment, es serveix ell mateix i, aleshores, sí, comença l’estudi del paisatge que tenen al davant.
Reunits, talment abans d’encetar un concert, d’esquenes a un servidor, contemplen el paisatge. L’escruten, el respiren. En Josep i l’Antoni, caliquenyo en mà. Si poguessin, m’atreveixo a dir que se’l fumarien. Es tracta d’una observació acurada, sostinguda al llarg d’un silenci trencat breument aquí i allà per comentaris, consignes i assentiments lacònics però sense cap deix de desacord en l’intercanvi. Un acord a quatre bandes. És un privilegi de poder-hi estar per a contemplar-ho.
Un cop acabat el cónclave, surten els estris. Aquarella per a en Ramon. Oli per a en Josep, l’Antoni i en Jordi. Tots ells demostren ofici i, el que és més remarcable, humilitat davant la tasca que els espera. Es tracta de posar-s’hi i fer-ho. Practiquen el just do it (simplement, fes-ho), com diu un eslògan de màrqueting molt conegut.
En Josep m’ha deixat el seu barret de palla i jo també m’apunto al just do it en la mesura de les meves possibilitats amb llapis de colors i una llibreta per a fer esbossos.
Ell s’ha quedat a l’ombra. Tothom feineja. Les dues hores següents passen volant: en Josep té enllestit del seu quadre, pendent de detalls; en Jordi repassa, installat més avall; en Ramon ja ha encetat la segona aquarella i l’Antoni està ultimant un paisatge a l’oli llest per a exposar.
Passat el migdia, en Josep recull el cavallet i els estris, fixa el quadre darrera el maleter, de manera que no es malmeti, i s’acomiada del grup. Jo l’acompanyo. Anirem a fer un te i un cafè a Vic per a parlar entre d’altres coses del Cloquer i del grup Tendències, totes dues associacions amb dècades d’existència. M’acomiado de la resta del grup, que ara s’ha ampliat amb en Miquel Illa. A mig matí ha passat a saludar en Miquel Pratdesaba. Tots es coneixen. Tots són paisatgistes osonencs.
El Cloquer i Tendències
Arribats a Vic, en Josep i jo, ens hem assegut a la terrassa del Celler d’en Miquel i encetem la conversa. El Cloquer és el nom de l’associació que ell presideix. En forma part des de fa 30 anys. L’associació es va fundar el 1980, impulsada, m’explica, per l’alcalde Muntanyà i mossèn Homs. La seva finalitat segueix sent la pintura del natural amb model. Nusos, bodegons.
Fa uns dies, del cotxe d’en Josep van sortir uns dibuixos al carbó esplèndids. Un d’ells, una figura femenina amb volums clàssics, de l’escultor Sugranyes, a qui he tingut ocasió de saludar a la seu del Cloquer, al carrer de la Ramada, nº 33, situada a dalt de tot de l’escala. La seu d’El Cloquer és un pis mig destartalat i allargassat que acaba en una sala tipus atelier, més tirant a golfes que a loft. A més d’un artista voldria veure treballant en aquestes condicions, sobretot a l’hivern. Em recorda el cau de l’esplai on jo havia anat de jove.
Continuem amb la conversa. El Cloquer, em comenta en Josep, té en aquest moment 25 socis. La quota és de 18 euros mensual. I les sessions es fan els dimarts i dimecres de les vuit a les deu del vespre. Dos cops l’any organitzen una exposició per als socis. La darrera va ser al temple romà de Vic.
També parlem de l’associació Tendències. Em recorda que la inauguració va ser sonada. Va tenir lloc a la desapareguda Galeria Sadurní, a Vic. La sala ja no existeix, però el record de la presència d’alcaldes i regidors dels municipis de procedència dels vuit pintors que en formaven part encara perdura. Era l’any 1992. Al llarg dels noranta s’hi van fer conferències, amb la presència, entre altres de Montserrat Gudiol. Els membres de Tendències van exposar a Barcelona (Sala Llorens, desapareguda), Ripoll, Cambrils, més tard a Madrid. Actualment, em comenta, els membres fluctuen. I em puntualitza que el nucli des d’on es va originar aquesta associació va ser El Cloquer.
No vull acabar aquesta crònica sense afegir que en Josep Trilla és, a més, l’organitzador del Concurs de Pintura Ràpida de Sant Julià de Vilatorta, que aquest any s’ha fet coincidir amb la Fira del Tupí, el 30 de maig. Els pintors s’installen pels carrers i racons de la vila amb el seu cavallet i donen forma a la seva obra a la vista de tothom. A la tarda, s’escull l’obra guanyadora, també la infantil. Només pel fet de participar, els nens i nenes recullen un premi de record. Enguany, una peça de ceràmica i unes xuxes. Què més es pot demanar?
El present i VICCC 2016
Enllà de pertànyer a una associació o a una altra, el nexe d’unió de l’activitat pictòrica del grup que he conegut és el paisatgisme a l’aire lliure i una estima a tota prova pel nostre territori. I recordant de nou als quatre de Liverpool, us diré que ¡quin matí el d’aquest dia! Ha estat un plaer. Un autèntic plaer.
Si m’ho permeteu, vull demanar a qui correspongui, a tots plegats, que els fem un lloc a VICCC 2016. Si, a més, després d’aquesta capitalitat cultural, queda un espai públic, permanent, per a l’exposició del paisatgisme osonenc, servirà per a acollir, en exposicions temporals si es vol, el reconeixement a dècades d’activitat, composició i dedicació. Es tracta de retre tribut als paisatgistes osonencs que durant tants anys han contribuït, i contribueixen cada cop que surten, al coneixement del territori i a la divulgació de la nostra cultura. Des d’aquí, gràcies a tots ells.
