Tornar a la feina

Més que per mi, que estic jubi­lat i fora de cir­cu­lació, tenia ganes de veure la gent tor­nant a la feina, crec que més can­sats que des­can­sats, pel que em con­ten, però con­tents perquè han fet vacan­ces. Imme­di­a­ta­ment i amb les but­xa­ques escu­ra­des, els qui tenen fills s'han hagut de posar a com­prar lli­bres, uni­for­mes, bos­ses, saba­ti­lles... Els qui tenen néts, evi­dent­ment han hagut de col·labo­rar en les adqui­si­ci­ons; o els oncles, amb els nebots. Tot­hom a com­prar i els comerços a fer caixa! Con­fiem que el nou con­se­ller del ram estu­diarà la manera de fer-ho més econòmic.

Res­pecte de la feina a que s'ha d'enfron­tar cada esti­ue­jant, hi veig poca espenta a reen­gan­xar-se, i espe­ci­al­ment a alguns els costa més, em refe­risc al món dels fun­ci­o­na­ris. La gent es des­foga con­tant les mera­ve­lles que han vist i els quilòmetres que han fet, els qui han viat­jat; o com esta­ven de magnífiques les plat­ges de Cullera, si s'ho han pas­sat a l'apar­ta­ment. Tots par­len dels àpats magnífics que s'han empas­sat, tot de puta mare, tu...

Si hi ha con­fiança, hi ha qui diu la veri­tat i que la cosa no ha anat tant bé. A tall d'exem­ple, un amic em conta que ha fet Déu n'hi do de quilòmetres per a anar a veure unes plat­ges i uns rocams, crec que per Riba­deo, a les quals s'havia d'acce­dir prèvia reserva de visita, per inter­net. No recorde les coses que m'expli­cava, perquè men­tres­tant jo pen­sava en el munt de quilòmetres, de València a Galícia, tra­ves­sant Cas­te­lla i Lleó, que havia hagut de fer i al·luci­nava.

Els qui no hem mar­xat enlloc i ens hem que­dat, a casa a supor­tar els rebom­bo­ris del poble en fes­tes, no tenim res a con­tar, sinó que hem vis­cut rela­ti­va­ment tran­quils, amb la premsa a mitja vela, uns noti­ci­a­ris repe­ti­tius, unes pel·lícules en la tele hor­ri­bles. El pit­jor ha estat la calor, insu­por­ta­ble i segu­ra­ment perquè això del canvi climàtic va enda­vant, mal­grat els dub­tes que tenia Rajoy, perquè li ho havia dit un cosí, i que pro­ba­ble­ment encara té.

Una de les poques coses posi­ti­ves d'agost ha estat saber de la marxa del procés inde­pen­den­tista de Cata­lu­nya. L'hòstia, tu. S'ho han mun­tat molt bé, tant que estic con­vençut que el procés reei­xirà, siga quin siga el resul­tat de les elec­ci­ons de setem­bre. A Cata­lu­nya pas­sarà com a Escòcia, que gua­nya­ran els cata­lans, fins i tot encara que no gua­nyen les elec­ci­ons, com enllà feren els esco­ce­sos. La història està a favor dels pro­ces­sos d'auto­de­ter­mi­nació, espe­ci­al­ment si no can­vien les polítiques cen­tra­lis­tes de Madrid i de París; tot arri­barà, doncs, perquè aquesta gent no can­via.

Entre les coses nega­ti­ves de l'estiu ha con­ti­nuat estant el tema de la cor­rupció del PP i totes les seues seqüeles: Rato dema­nant la pro­tecció del minis­tre d'Inte­rior; més infor­mació de la Púnica, més casos i més impli­cats; escan­da­lo­ses reac­ci­ons de l'Aguirre a la seua incri­mi­nació en el bala­fi­a­ment de l'erari públic... Pel que res­pecta al País Valencià, “els nos­tres” con­ti­nuen orga­nit­zant-se, però com hi ha més dies que llon­ga­nis­ses, sem­bla que no tenen pressa; chi va piano, va lon­tano, deuen pen­sar.

En agost hem con­ti­nuat lamen­tant la tragèdia dels milers de refu­gi­ats que volen venir a Europa i dels impe­di­ments que els posem, espe­ci­al­ment algu­nes auto­ri­tats euro­pees que pen­sen com el PP espa­nyol: que amb con­cer­ti­nes es pot fre­nar l'èxode. N'estan ins­tal·lant-ne a Hon­gria, de la mateixa manera que ho feren a Ceuta i Meli­lla, els mea­pi­las espa­nyols del PP. Estem escan­da­lit­zats pels milers de morts, que no arri­ba­ran enlloc, sinó a la mort, per culpa d'Europa.

Com tot no han de ser penes, alguna satis­facció hem pogut tin­dre i jo vull subrat­llar la que ens ha donat l'alcalde de Mana­cor, que no vol que l'exèrcit espa­nyol faça un acte com­me­mo­ra­tiu dels 300 anys que es creà la Capi­ta­nia de les Bale­ars, com a con­seqüència de la des­feta de la guerra de suc­cessió i del Decret de Nova Planta dels Bor­bons, o siga de la invasió de les Illes i de la des­a­pa­rició dels drets històrics.

Jo, modes­ta­ment, vull recor­dar que quan vaig ser alcalde de Silla em vaig negar a pagar el vi d'honor de la Guàrdia Civil el dia de la His­pa­ni­dad i de la seua patrona, la Pila­rica. Em digue­ren que com sem­pre els pis­co­la­bis l'havia pagat l'ajun­ta­ment, doncs que con­fi­a­ven que jo faria el mateix; els vaig dir que no, que men­tre jo fos l'alcalde, que no senyor, i que tam­poc m'espe­ra­ren en missa.

I aca­bem el mes com el començàrem, amb esper­pents, entre bous al car­rer, morts i ferits. Al final han repe­tit la repug­nant toma­tina, que tot­hom fes­teja, no m'expli­que per què. I a tot això, el car­de­nal Cañiza­res, el de la capa magna de seda púrpura i de més de cinc metres d'eslora, encara no l'ha lluïda a València, no sé si serà per ver­go­nya, tan poca com en té quan ataca coses tan bon­da­do­ses com l'assig­na­tura d'edu­cació per a la ciu­ta­da­nia, o que els polítics no vagen a missa com mana la Cons­ti­tució...

Vinga, tot­hom a la feina! Aquest mes són les elec­ci­ons cata­la­nes i d'ací no res, les espa­nyo­les. I Messi ha estat pre­miat com el millor juga­dor de la Uefa, doncs que se jodan.