“El meu germà no és un assassí, és un assassinat”

Flora Baena és una dona de veu menuda i estrident, una veu que dimecres passat al matí, quan aquest diari va posar-s'hi en contacte telefònic, sonava encara amb un punt afegit d'excitació, lògica, després que aquesta veïna de la ciutat de Vigo i de 62 anys va presenciar la nit anterior a l'estadi de Balaídos la incontestable victòria del Celta contra el Barça. La presència d'aquesta dona en aquest diari no respon, però, a l'etèria alegria d'un resultat de futbol sinó a la perenne tristesa i també ràbia que arrossega des de fa quaranta anys quan el seu germà José Humberto va caure mort pels trets que li va disparar un escamot d'afusellament al municipi madrileny d'Hoyo de Manzanares.

“Jo tenia 22 anys i vaig sentir una tremenda impotència”, rememora Flora Baena. Aquella impotència que va néixer aleshores en aquesta dona s'ha fet avui encara més profunda perquè passats els anys ha topat una vegada rere l'altra amb la impossibilitat de fer justícia i aconseguir l'anul·lació de la sentència del consell de guerra en què es va considerar el seu germà culpable de l'assassinat d'un policia el 14 de juliol del 1975.

“El meu germà no és un assassí, és un assassinat.” Amb aquesta frase prou eloqüent Flora resumeix la raó de ser de la seva família des del dia que van detenir, el 22 de juliol del 1975, el seu germà, militant del FRAP. Van batallar primer per intentar evitar la condemna i execució i després per restituir la memòria de José Humberto amb una sentència que en reconegui la innocència.

La primera acció de la família per aconseguir la revisió del cas es va produir ja el 1976 i el tribunal els ho va denegar. La pretensió de la família era demostrar que José Humberto no era a Madrid el dia de la mort del policia i entre les proves que havien aportat hi havia una carta d'una testimoni presencial dels fets que assegurava que l'home que havia vist disparar no era Baena. Aquesta dona explicava que havia acudit a la policia per dir-los que s'equivocaven acusant el militant del FRAP “i un agent, jugant amb una pistola a les mans, li va dir que ho deixés córrer”, rememora Flora.

Aquesta carta i altres documents relacionats amb el cas es van cremar quan uns desconeguts van entrar a casa la família Baena i li van calar foc. Era el 1976 i aquells intrusos, de qui mai s'ha pogut conèixer la identitat, van matar el gos de la família, un pastor alemany, de quatre trets.

Aquell avís no va acovardir els Baena, ni tampoc Flora, que un cop mort el seu pare, el 1982, va agafar el relleu en la lluita per la veritat que persegueix la família. Però cap de les instàncies que han tocat des d'aleshores els ha respost favorablement. “Primer vam anar al Tribunal Constitucional, després al tribunal de l'Haia i finalment a les Nacions Unides”, recorda Baena. En tots els casos, les respectives instàncies judicials o institucionals han trobat un argument formal per treure's el tema de sobre.

L'últim recurs judicial al qual s'ha acollit Flora és la querella argentina contra els crims del franquisme que instrueix la jutge Maria Servini. Mentre aquesta via judicial avança lentament, la germana de José Humberto aprofita l'ocasió per recordar la figura del seu germà, la injustícia i el patiment soferts. El seu judici, com tots els consells de guerra del final del franquisme que van acabar amb condemnes a mort, va estar plagat d'irregularitats. Flora no només ho sap sinó que, a més, cada cop té més elements que li donen la raó. L'últim són les declaracions recollides per la periodista Ana María Pascual a Interviú en què l'exdiputat del PP Ignacio Martín Amaro reconeix que el seu pare, que va ser el jutge militar instructor del cas Baena, es va penedir d'haver participat en aquella farsa de procés i que si ho va fer va ser per disciplina.

Per desgràcia per a Flora, l'actitud del jutge Mariano Martín és una excepció en l'exèrcit espanyol. Bona mostra d'això és el periodista Carlos Fonseca, que en demanar recentment una còpia del sumari del cas per documentar-se per a un llibre que acaba de publicar sobre els últims afusellats se li va lliurar un document censurat, amb noms tapats amb típex.

Llums i ombres. Molta més ombra que llum, per desgràcia per a Flora, però també una esperança que un dia es farà justícia i aleshores serà el moment de riure com va riure dimecres aquesta celtiña.