REPORTATGE
Vilamajor, a través dels Llobera
El CESPV publica el llibre Els Llobera a la història de Vilamajor’, sobre aquesta nissaga local
La història d’un poble està plena de noms propis i nissagues que l’han escrit. A Sant Pere de Vilamajor les Canal, Derrocada, Bruguera, Sunyer o Llobera, entre altres, han estat presents en la història local amb les seves petites històries particulars.
Ramon Llobera Tello i Maria Montserrat Serra Benach han volgut recopilar en un llibre la història de la família Llobera i que, amb el títol Els Llobera a la història de Vilamajor, publica el Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor. La presentació es farà el dissabte 10 d’octubre en el marc de les Jornades Europees de Patrimoni. Els autors del llibre van visitar diversos arxius com els de la Corona d’Aragó, Diocesà de l’Arquebisbat de Barcelona o el municipal de Sant Pere. De tota la documentació recopilada es va fer un buidatge de tot el que no tenia relació amb Sant Pere. Teresa Sagrega, autora de Confidències d’una Reina, diu en el pròleg la petita història d’aquesta nissaga és una peça de l’engranatge que ens ajuda a comprendre l’evolució del nostre poble.
El llibre narra la història de la família Llobera des del segle XI. El 1085 ja es té notícia d’aquesta família, fins finals del segle XIX, que van marxar al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona. Els Llobera eren una família humil que va anar augmentant el seu poder fins a convertir-se en una de les protagonistes de la història local i present en escriptures o consells municipals i jurat de la universitat i en l’exercici del poder. L’embrió d’aquest llibre va ser la recollida i classificació d’antics records de família, sempre a punt de desaparèixer amb motiu d’alguna neteja de calaixos i armaris.
Fotografies, testaments, esqueles o algun certificat de naixement, van ser el punt de partida per establir les genealogies de les famílies que convergien en el nostre matrimoni, expliquen els autors del llibre. Els Llobera van esdevenir senyors-pagesos entrat el segle XVII. Els autors del llibre han trobat els Llobera amb diverses grafies, passant del Loparia del segle XII als Lobera dels segles XIV i XV i primera meitat del segle XVI, i consolidant-se com a Llobera a començaments del segle XIX, tot i que apareixen puntualment Llubera o Lloberes.
Al final de cada capítol s’inclou un arbre genealògic reduït que correspon als períodes sobre els quals s’ha centrat. Després de fer un repàs a la història del Sant Pere medieval, el llibre fa un repàs dels principals membres de la nissaga. Al voltants del nucli del Vilamagore medieval hi havia el pla de Can Llobera. El nom Lobera apareix per primera vegada el 1085. El primer de la nissaga documentat va ser Guillelmi de Loparia, que signava com a testimoni en una escriptura de 1220. Els Llobera tenien una situació millor que la resta de pagesos del voltant. En temps de Jaume I, el Mas Llobera tenia forn, segons consta a la inscripció censal a la candela de Santa Maria de Vilamajor. Però també van patir les conseqüències de la pesta negra del segle XIV. El 1370 Guillemona Llobera va fer testament i deixava quatre sous per pagar les misses, quan les famílies adinerades de l’època pagaven fins a 30 sous.
El llibre està ple de noms propis de la nissaga començant per Salvador Llobera i passant per Segimon Llobera i s’hi esmenten tots els vincles amb la política local o Joan Llobera Piferrer, que representa l’esplendor del mas i que acaben amb Isidre Llobera Pou, que deixa Vilamajor per anar a Barcelona.
Durant tot el llibre la història dels Llobera serveix per recórrer i conèixer la història local de Sant Pere.
