Girona enamora

Impres­si­o­nants, els Minyons de Ter­rassa van fir­mar ahir la millor actu­ació de la seva dila­tadíssima història. Que es diu aviat. I ho van fer al seu feu talismà, una plaça del Vi de Girona plena a ves­sar, amb un públic que va seguir amb entu­si­asme el reci­tal dels ter­ras­sencs, i també l'actu­ació dels Mar­recs i d'uns clara­ment recu­pe­rats Cap­gros­sos de Mataró.

No tot és men­tal, òbvi­a­ment, però el con­ven­ci­ment amb què els Minyons de Ter­rassa afron­ten el tres de deu, no per ja sabut, deixa d'impres­si­o­nar cada vegada. Els ter­ras­sencs, per ter­cer cop enguany, van obrir plaça amb el cas­tell de deu i, per ter­cer cop, una fita sense pre­ce­dents, el van des­car­re­gar amb una auto­ri­tat i una solvència insòlites en una estruc­tura d'aquesta mag­ni­tud. La manera com la colla tre­ba­lla el folre i les mani­lles, lle­gint el temps i mesu­rant la força, com­bi­nada amb les mides dels cas­te­llers del tronc, fa pos­si­ble un tipus d'exe­cució que trans­met molta segu­re­tat. Ja n'acu­mu­len sis de des­car­re­gats.

Tot seguit, els Minyons es van enfron­tar –atenció– al dos de vuit net. Mai ho havien fet. Si el tres de deu és un mons­tre, tot ell, el dos net és una serp veri­nosa de picada mor­tal. No es va poder veure ahir la feina que la colla ha fet amb aquest tronc en l'assaig, ja que es va tren­car tot just començar.

Els Minyons van encai­xar la decepció amb molta ente­resa i van reac­ci­o­nar amb un cinc de nou extra­or­di­nari, la seva cin­quena super­ca­te­dral de l'any. Tot seguit van com­ple­tar amb con­ven­ci­ment el dos de nou i van cul­mi­nar la seva actu­ació amb el pilar de vuit. Tres emma­ni­llats. Enor­mes Minyons!