El segrestador ‘alliberat’

El repor­tatge C-17, antiga Naci­o­nal 152, produït per CTL (del grup d’EL 9 NOU) per encàrrec de Gra­no­llers Audi­o­vi­sual inclou una entre­vista amb Sebastià Comas, ‘Iñaki’, el car­ce­ller que va vigi­lar Maria Àngels Feliu durant els 492 dies que va durar el seu segrest. 21 anys després dels fets,

Sebastià Comas, més cone­gut com a Iñaki, el car­ce­ller de Maria Àngels Feliu, la far­macèutica d’Olot segres­tada durant 492 dies entre 1992 i 1994, ha tren­cat al cap de 21 anys el seu silenci en una entre­vista per a un repor­tatge de CTL, empresa audi­o­vi­sual del grup d’EL 9 NOU.

L’entre­vista forma part del repor­tatge C-17, antiga Naci­o­nal 152, produït per CTL per encàrrec de Gra­no­llers Audi­o­vi­sual i que va ser estre­nat en l’últim Mer­cat Audi­o­vi­sual de Cata­lu­nya (MAC) a Gra­no­llers. El repor­tatge consta de dife­rents entre­vis­tes del peri­o­dista Jesús Medina que tenen com a nexe comú la seva relació amb la car­re­tera C-17. En el cas d’Iñaki, l’entorn de la gaso­li­nera Els Xops, en terme de Lliçà de Vall, on un ara ja llunyà 27 de març de 1994 va alli­be­rar Maria Àngels Feliu després de 492 dies de cap­ti­veri en un cau d’humi­tat de 170 centímetres d’alt, 150 de pro­fun­di­tat i 160 d’ample als bai­xos d’una casa de Sant Pere de Torelló, a Osona.

L’entre­vista dis­corre dins un cotxe que res­se­gueix el recor­re­gut per la C-17 que va fer Sebastià Comas fins a Lliçà de Vall, on va alli­be­rar Feliu. “Des del prin­cipi, des del pri­mer mes, vaig pen­sar que jo me n’he de sor­tir d’aquí com sigui... Que estava jugant amb la vida d’aquesta per­sona i amb la meva pròpia”, explica. Va tar­dar, però, més d’un any a tro­bar el dia per alli­be­rar-la. La pri­mera idea, de fet, explica, va ser alli­be­rar-la per Car­na­val, apro­fi­tant que hi ha molta gent dis­fres­sada i ningú sos­pi­ta­ria d’un cotxe amb una dona enca­put­xada dins. A última hora, però, l’apa­rició del cap de la banda de segres­ta­dors i pro­pi­e­tari de la casa on tenien el zulo, Ramon Ullas­tre, ho va frus­trar.

Final­ment Iñaki va esco­llir una altra data asse­nya­lada, amb molta con­currència de gent per la comarca, per dei­xar anar Feliu: el dis­sabte del Mer­cat del Ram de 1994. “Vaig a tre­ba­llar, em va molt bé, gua­nyo un jor­nal com cal, faig una bona pro­pina [feia de cam­brer], i havia pen­sat que la família Ullas­tre se n’ani­ria pot­ser amb la cria a fer el volt típic a la tarda-ves­pre a Vic”, explica. Va ple­gar “a les 6 o quarts de 7”, se’n va anar a donar un volt per Vic, “pen­sant com ho faria al ves­pre, ani­mant-me a mi mateix, aga­fant for­ces”. N’aga­fa­ria més, però, en un bar que freqüentava on al ves­pre va anar a veure un Madrid-València per la tele. “Sé que va gua­nyar el València, o va empa­tar, però sé que no va per­dre, però sóc tant del Barça que allò em va ale­grar el dia”, recorda. De fet, con­sul­tats els arxius, va gua­nyar el Madrid per 3-2. “Em vaig beure un whisky d’aquells als quals no estàs acos­tu­mat, em vaig per­me­tre el luxe de dir: pot ser un gran dia i ho comen­ces a cele­brar, per convèncer-me a mi mateix”, con­ti­nua recor­dant.

A quarts d’11 acu­lava la fur­go­neta al jardí dels Ullas­tre i li deia a Feliu: “Maria Àngels, avui ho pro­va­rem”. La va esti­rar a la fur­go­neta, amb un coixí, “com si fos en un llit”, i li va dir: “Podem tro­bar algun impre­vist, però passi el que passi, fes-me cas a mi i prou”. I dit i fet, car­re­tera i manta, pri­mer cap a la Gar­rotxa, però pas­sada la Devesa, a Pruit, el van començar a envair els dub­tes: “Després de tants quilòmetres no havia vist gaire trànsit, vaig pen­sar que allò no em donava una sen­sació posi­tiva... era molt soli­tari allò, no ho vaig veure clar”. De fet, també va pen­sar que “havia fet poc recor­re­gut per fer-li veure que la distància havia estat més llarga”. I no s’ho va rumiar dues vega­des i va girar, amb la intenció de dei­xar-la a Bar­ce­lona. “Allà esta­ria tot molt més con­cor­re­gut de gent”, afe­geix.
Quan va estar a l’altura de Lliçà, però, “en una cruïlla que ni conei­xia”, va veure una nau a mig cons­truir a una banda de la C-17. “Va ser com si tingués una llum que havia de ser allà”, recorda. Es va asse­gu­rar que no hi havia cap vigi­lant i va apar­car la fur­go­neta. “Vaig pen­sar que era el lloc ideal, aquí és fantàstic, això!”, exclama encara ara. I li diu a Maria Àngels Feliu: “Maria Àngels, vamos a pro­barlo aquí. Te siento aquí, te doy unas mone­das, y me cuen­tas hasta mil”. Li va donar dues mone­des de 100 pes­se­tes i una de 25 i va mar­xar. Ella, al cap de poc, s’iden­ti­fi­cava davant d’un tre­ba­lla­dor de la veïna gaso­li­nera Els Xops: Pedro Tomás Mellado, de Parets. Eren les 2 de la mati­nada del diu­menge de Rams de 1994.

Sebastià Comas va sen­tir la notícia de l’alli­be­ra­ment per la ràdio de la fur­go­neta, tot fugint cap a França, pujant la collada de Toses. Eren les notícies de les 7. “Em va sob­tar molt, molt, sen­tir aque­lla gran notícia, se’m va posar la pell de gallina i més, perquè pen­sava que ara sí que estava en bones mans; em vaig sen­tir molt lliure”, recorda al cap de 21 anys el segres­ta­dor alli­be­rat.

La notícia com­pleta a