Mare de Déu de Bellulla, punt final

Gai­rebé 80 anys després de la des­a­pa­rició de la imatge de la Mare de Déu de Bellu­lla, de Cano­ve­lles, els veïns han pogut conèixer final­ment el seu destí, que es va estron­car a mit­jans dels anys 40, quan va aca­bar a la Fone­ria Mar­gall, situ­ada prop de l’Estació del Nord de Gra­no­llers.

“Aquest era un mis­teri que teníem obert i que no havíem pogut esbri­nar mai durant aquests 79 anys, fins ara”, explica Pere Julià, mem­bre de la Comissió de Sant Antoni Abat, i que s’ha encar­re­gat de des­ve­lar aquest mis­teri a través d’una entre­vista publi­cada a la revista de l’enti­tat, Gent de Cano­ve­lles, i que pre­ci­sa­ment ara cele­bra el 20è ani­ver­sari. L’entre­vis­tat és un gra­no­llerí ja jubi­lat, Eus­ta­qui Casals Mar­gall, nét dels pro­pi­e­ta­ris de la fone­ria.

En aquesta entre­vista, Casals recorda que cap a 1945 o 1946 va arri­bar un senyor a la fone­ria amb un sac ple d’objec­tes. Com que li agra­dava tafa­ne­jar, es va fixar que entre les dife­rents peces hi havia la figura d’una Mare de Déu de petita. “El meu tiet sabia d’altres cops que quan jo mos­trava interès per cer­tes peces li deia a la meva àvia i ella sem­pre me les donava... Doncs per això el meu tiet la va ama­gar perquè no la trobés”. I quan va tor­nar de l’escola, l’ope­rari que s’encar­re­gava del forn li va dir que ja havia posat al forn la imatge de la Mare de Déu, i que ja no hi havia res a fer.

Casals reco­neix que mai s’hau­ria pen­sat que la imatge, que era de dimen­si­ons peti­tes, havia estat vene­rada en una església. Va ser fa uns anys, quan va rebre un lli­bret de la Mare de Déu de Bellu­lla, que la va rela­ci­o­nar amb aque­lla imatge de la fone­ria.

800È ANI­VER­SARI DE BELLU­LLA

Aquest des­co­bri­ment coin­ci­deix gai­rebé amb la cele­bració del 800è ani­ver­sari de la tro­bada de la Mare de Déu, ha expli­cat Julià. “El 2016 cele­bra­rem l’Any de Bellu­lla, i tot que la nos­tra patrona ha tin­gut un final ‘físic’ dolorós, sem­pre la tin­drem pre­sent”.

Anti­ga­ment, la mare­dedéu de Bellu­lla estava situ­ada al san­tu­ari del mateix nom, i va ser objecte de vene­ració entre els segles XIII i XX. Es creu que era pro­tec­tora de la vista. Sem­bla que aquesta talla no va ser sem­pre la mateixa. La que va arri­bar al segle XX era d’aram dau­rat esmal­tat, amb unes mides de 14 per 7 centímetres. La mare­dedéu apa­rei­xia entro­nit­zada sos­te­nint a la falda el nen Jesús, que duia un lli­bre. La verge, amb la mà dreta, sos­te­nia un ull. Els dos ulls del ros­tre de la talla eren de per­les de colors dife­rents. Tot això reforça les tesis que pre­sen­ten la Mare de Déu de Bellu­lla com a advo­cada de la vista.

La talla va ser venuda amb la resta de béns del san­tu­ari després de la desa­mor­tit­zació de 1835. El 1872 va ser recu­pe­rada per l’església par­ro­quial de Sant Feliu, on es va que­dar fins al 1936. Amb l’esclat de la Guerra Civil espa­nyola es va per­dre.

La notícia com­pleta a