Els Reis no són els pares

Que els Reis no són els pares ho sap tot­hom. Ara te n'aca­bes de convèncer quan cau a les teves mans un gràfic en què es recull l'arri­bada dels reis Mel­cior i Gas­par a Salt. Són dos autèntics exèrcits, orga­nit­zats amb ofi­ci­als, sol­dats i alts dig­na­ta­ris de l'estat. Per exem­ple, a la comi­tiva del rei Mel­cior s'hi poden comp­tar més de qua­ranta per­so­nes entre les quals, a part del monarca, des­ta­quen ofi­cis tan qua­li­fi­cats com el patge esten­dard, el ban­de­rer en cap, el camar­lenc, els pat­ges reials, els tam­po­ners i els carame·lers. En el cas de la comi­tiva del rei Gas­par, podem treure els aban­de­rats i can­viar-los per dotze cava­llets, com és lògic, a les ordres d'un cap. De la comi­tiva del rei Bal­ta­sar en par­la­rem en un apar­tat, però no volem pas­sar per alt que l'arri­bada dels Reis d'Ori­ent als pobles i ciu­tats de les nos­tres comar­ques no és una qüestió de màgia, sinó que és el resul­tat de l'esforç de mol­tes per­so­nes anònimes que tre­ba­llen molts mesos l'any per gene­rar fan­ta­sia i il·lusió.

Ens hem cen­trat en Salt, el poble inter­cul­tu­ral a tocar de Girona perquè entre altres par­ti­cu­la­ri­tats els pat­ges i càrrecs relle­vants que acom­pa­nyen Bal­ta­sar no s'han de pin­tar la cara i mos­tren orgu­llo­sos la seva ascendència. Tot ple­gat és el tre­ball con­junt d'unes per­so­nes des­in­te­res­sa­des que ajun­ten nits i dies per fer fun­ci­o­nar la maquinària com un rellotge. “I no renun­ciem a la tec­no­lo­gia”, és el que deixa clar Car­les Jua­nola, l'encar­re­gat de la informàtica, l'home que con­trola ele­ments essen­ci­als com la ins­cripció dels pat­ges a través del web o el What­sapp i faci­lita la feina dels camar­lencs, que són els encar­re­gats de coor­di­nar una part de les dife­rents cara­va­nes. “Jo sóc –pun­tu­a­litza– el que rebo la infor­mació de les ins­crip­ci­ons, després faig unes llis­tes, i les envio a la sub­co­missió de tria.”

Les encar­re­ga­des de ves­tu­ari, la Mar­ga­rida, la Con­sol, la Dolors i la Con­cepció fan una feina ama­gada però alhora prin­ci­pal. Són les res­pon­sa­bles que una part de la fan­ta­sia esde­vin­gui rea­li­tat i han de trans­for­mar teles, en apa­rença vul­gars, en tissús i sedes, que, com informa la mito­lo­gia, són les que habi­tu­al­ment abi­llen ses majes­tats. Totes qua­tre són dones fei­ne­res i valen­tes que saben que els ves­tits són una part fona­men­tal de l'al·luci­nació de la mai­nada. Mal­grat que el ves­tu­ari es va can­viar fa qua­tre anys, sem­pre hi ha peces que es tren­quen, d'altres que s'espat­llen o bé s'han de fer con­junts nous, com el des­ti­nat a la prin­cesa Samarkanda, l'emissària reial que volta els bar­ris per aten­dre totes les peti­ci­ons, tant de petits com de grans.

La roda, però, no s'acaba, i ara par­lem amb Benet Boada i Josep Boo, que són els encar­re­gats del man­te­ni­ment de les car­ros­ses i tre­ba­llen incan­sa­ble­ment per ampliar una petita flota en què es pot tro­bar un sub­marí sor­git de la ima­gi­nació lisèrgica dels Beat­les, quan van con­ver­tir el somni d'un capità en el Yelow sub­ma­rine, o una gui­tarra i un piano gegan­tins que acom­pa­nyen l'olla d'en Pere Botero. Avui els agra­da­ria tro­bar una cara­vana vella que trans­for­ma­rien en una nova car­rossa. Per ara no han tin­gut sort, però aquest con­tra­temps no ha fet decaure ni els seus ànims ni la seva con­vicció, i molts dis­sab­tes de l'any es con­ti­nuen tro­bant a les naus de la Coma Cros per inven­tar nous pro­jec­tes i rea­li­tats. Es quei­xen que el pres­su­post no els arriba i pot­ser per això se les empes­quen totes per reduir des­pe­ses –per exem­ple han can­viat la majo­ria dels focus de les car­ros­ses per LED de baix con­sum–, però també estan agraïts a per­so­nes com el fill de José de la
Bar­rera Geli, que els ha cedit una maqueta de tren de cinc metres que serà una de les atrac­ci­ons del cam­pa­ment. Un cam­pa­ment que con­trola amb mà de seda Antoni Mora­les, que amb l'ajuda del seu fill Ivan ha sabut trans­for­mar una pista poli­es­por­tiva en un palau reial on els nens tro­ben que poden tras­pas­sar la rat­lla entre la ficció i la rea­li­tat. Com asse­gura Xavier Solà, pre­si­dent de la comissió de fes­tes de Salt: “A l'hora de mun­tar la cara­vana, el nos­tre pres­su­post és només un deu per cent del que té Girona, però tenim un punt a favor. A Salt pots esti­rar tots els que tre­ba­llen en enti­tats i així tro­bes peces fona­men­tals com els con­duc­tors, les encar­re­ga­des de ves­tu­ari, els de les car­ros­ses, l'informàtic, la Carme i el seu equip que maqui­llen més de dues-cen­tes cin­quanta per­so­nes de cop.” Par­ti­dari d'ajus­tar les des­pe­ses al cada vegada més minso pres­su­post, a Solà no li cauen els anells quan asse­gura: “El pres­su­post no dóna per a més i per ajus­tar-lo ens les hem d'empes­car per estal­viar, reci­clem tot el que tenim o ens donen.”