La nit de Reis, la mainada de Madremanya es posaven guants, casquets i bufandes, encenien els fanalets i sortien a la carretera per veure passar els Reis, però no passava ningú. Llavors la feina era dels pares, entre cançó i cançó, per estimular la imaginació dels nens i fer-los veure el que ells volien veure en un difús perfil de muntanya, al fons de la carretera o entre els arbres del bosc. Els nens, evidentment, acabaven imaginant-se tot el que necessitaven veure.

Això es va acabar el 1978, quan un grup de joves del poble va decidir que ja n'hi havia prou de forçar la imaginació, que calia que els Reis passessin com Déu mana. Des d'aquella data no han faltat mai a la cita i han arribat al poble de Madremanya de les maneres més diverses, amb cavalls, quads, dúmpers, Twingos i fins i tot globus, mitjà que es va abandonar quan ses majestats d'orient van veure que els corrents d'aire podien portar problemes.

Des de fa tres anys els Reis arriben amb trenet per la banda de muntanya. Els pares i el nens els esperen a la carpa reial, a la zona de la parada de l'autobús on el carter reial recull totes les demandes mentre es prenen una xocolata desfeta ben calenta. La recepció es fa a l'església, on l'alcalde els dóna la benvinguda un a un i es fa l'adoració i tot el que marca la tradició.

Júlia Castelló, tinenta d'alcalde de l'Ajuntament, com molta altra gent de Madremanya, tota la vida ha estat col·laborant amb l'organització de la cavalcada de Reis. “A començaments de la dècada dels vuitanta es va crear, per iniciativa de l'Ajuntament, una mena de comissió per organitzar totes les festes del poble, inclosa la cavalcada. Les dones ens vam reunir i vam decidir confeccionar uns vestits de reis que van durar uns quinze anys. Després els vam tornar a fer de nou i fins ara. Vull dir que estem molt orgullosos de com es va aconseguir arrencar i mantenir la cavalcada dels Reis d'Orient en un poble de menys de tres-cents habitants.”

En la preparació de la festa dels Reis hi participen totes les associacions del poble, que vol dir la immensa majoria de la població, des de l'Associació de Dones, que hi juga un paper determinant, fins a la de la Gent Gran passant pel grup
El Planter, un grup de percussió dirigit per Enric Canada i integrat per joves d'entre nou i setze anys, que són els encarregats de mantenir l'animació.

“Ara la gent ja no canta –comenta Júlia Castelló– i la banda musical ha de substituir aquesta mancança. L'èxit que ha tingut la nostra cavalcada és important i fins i tot ens hem vist obligats a canviar l'hora de sortida perquè no coincideixi amb altres pobles del voltant. Hi ha regals per a tota la mainada, a banda dels caramels i la xocolatada, que és gratuïta. Les despeses de lloguer del trenet, els caramels i altres coses similars van a càrrec de l'Ajuntament mentre que tot el que té a veure amb vestimentes i decoració ho assumeixen les associacions,
especialment la de dones.” La vistositat de les grans ciutats se substitueix als pobles petits per la proximitat, per l'emoció de tocar els protagonistes, els patges i viure des de dins tot l'espectacle. Uns dies abans, els veïns de Madremanya hauran anat al bosc a buscar tions que hauran fet cagar de manera esplèndida per a tot el poble el dia de Sant Esteve, patró de la població.