Exèrcit amb barretina i espardenyes

L'exèrcit espa­nyol amb bar­re­tina, espar­de­nyes i faixa. Podrien pen­sar que aquesta visió és extreta d'una faula futu­rista. Però no: és extreta de la rea­li­tat. Es va pro­duir con­cre­ta­ment ahir, a la base mili­tar de Sant Cli­ment Ses­ce­bes i dins de l'acte de comiat de les uni­tats de mun­ta­nya que el mes que ve ani­ran cap a l'Afga­nis­tan. Això sí, no es pen­sin que es tracti d'una cata­la­nit­zació introduïda per la minis­tra cata­lana de Defensa amb l'objec­tiu d'acon­se­guir una millor imatge de les tro­pes a Cata­lu­nya. Amb ama­bi­li­tat els res­pon­sa­bles van expli­car-nos que els set sol­dats ves­tits amb tots els ele­ments del bon català eren un home­natge que es fa en casos espe­ci­als per recor­dar els page­sos giro­nins que ara fa dos-cents anys van llui­tar con­tra les tro­pes fran­ce­ses.

Saci­ada l'enorme curi­o­si­tat de tro­bar en un acte pura­ment mili­tar uns refe­rents tan cata­lans enmig de tan­tes ban­de­res espa­nyo­les, un s'adona que la faixa, el tra­buc, la bar­re­tina i les espar­de­nyes d'aquells set sol­dats són només una gota dins l'oceà. Qua­tre-cents sol­dats, cadas­cun dels quals, armat, imposa i fa res­pecte, sobre­tot a un ser­vi­dor, que l'arma més peri­llosa que ha uti­lit­zat ha estat una esco­peta amb mira des­vi­ada de les Fires de Girona. L'acte d'ahir ser­via per aco­mi­a­dar els 310 sol­dats del regi­ment Ara­pi­les 62, en con­cret les uni­tats de mun­ta­nya, que el novem­bre ani­ran a l'Afga­nis­tan a dur a terme la seva missió. La mei­tat d'aquests sol­dats pro­ce­dei­xen del quar­ter del Bruc i l'altra mei­tat s'han entre­nat i pre­pa­rat a la base de Sant Cli­ment. Sis mesos de dur entre­na­ment, segons explica el coro­nel Sierra, cap del regi­ment, un fet que no poso en dubte en veure com el coro­nel mateix des­a­fia amb màniga curta la tra­mun­tana tallant que hi bufava i els escas­sos deu graus de tem­pe­ra­tura. Durant qua­tre mesos i mig els sol­dats esta­ran des­ti­nats a l'Afga­nis­tan per garan­tir «l'esta­bi­li­tat i gover­na­bi­li­tat del país», segons rei­te­ren els coman­da­ments mili­tars, que adme­ten que la missió «és dura, arris­cada i com­pro­mesa». Suposo que poca gent ha pen­sat mai a fer plans d'anar de vacan­ces per l'Afga­nis­tan i això explica el sen­ti­ment d'alguns dels fami­li­ars que seguien l'acte. Un pare no té dub­tes i no vacil·la gens ni mica: «No sé què hi pin­tem, allà; si fos per mi no hi ani­ria pas», etzi­bava l'home, emo­ci­o­nat. Haig d'adme­tre que això dels exèrcits mili­tars és propi d'altres èpoques i pre­fe­ri­ria que el món es governés amb bata­lles al·legòriques, encara que fos en un absurd camp de fut­bol o un tau­ler d'escacs, acti­vi­tat aquesta última en què les peces que es maten es dei­xen al cos­tat del tau­ler i el perill no va a més. No acabo d'enten­dre això de les mis­si­ons de pau armats fins a les dents, com tam­poc no té expli­cació que el premi Nobel pre­si­deixi la pri­mera potència bèl·lica del món. A hores d'ara pot­ser algú ja s'ho ima­gina, però no, no vaig fer la mili i pel que vaig veure ahir, vaig fer bé.