La Xina i Rússia registren el descens més importants del nombre de nens en adopció, mentre que puja a Etiòpia
Són els tres països amb més assignacions, més de dos terços del total
La lentitud amb què es fan les assignacions a la Xina, l'augment dels requisits que demanen als pares i l'aposta del país per les adopcions pròpies han fet reduir dràsticament el nombre d'adopcions fetes a aquest país asiàtic. Els últims mesos ha estat el que ha registrat un descens més important a les comarques gironines. També baixa el nombre de nens adoptats a Rússia però, en canvi, puja a Etiòpia.
«El 80% de les sol·licituds que es feien eren a la Xina perquè es tardava molt poc, però cada vegada posen més restriccions i per això s'està optant per altres països», explica Santi Llensa, d'Iniciativa per la Infància. També hi coincideix Roser Joher, membre de l'Associació de famílies adoptants a la Xina, que ha notat una gran davallada de les adopcions en aquell país. «Des del 2006 s'ha anat complicant molt el procés, quan nosaltres hi vam anar, el 2005, encara es tardava poc i en vuit o nou mesos estava tramitat», explica.
En el cas de Rússia, en canvi, el motiu s'atribueix menys a les aturades de les adopcions i més a la salut dels nens.
Parelles casades amb ingressos elevats
Els requisits per poder ser acceptat com a pare adoptant canvien en funció de cada país, com també passa amb el temps d'espera. Entre les qüestions que més es destaquen, que els països van incloent per restringir el nombre de sol·licituds, hi ha l'exclusió de les famílies monoparentals i l'exigència que les parelles estiguin casades –en casos, per l'església– a més del fet que tingui uns ingressos mínims força elevats.
Santi Llensa, de l'ECAI Iniciativa per la Infància, ho explica d'aquesta manera: «A cap país li agrada que hi hagi tantes adopcions internacionals perquè és un fracàs de la política social. Molts d'ells quan han vist tanta pressió han començat a restringir els processos». Llensa també especifica que els retards es donen en els casos dels nens adoptats de menys de quatre anys, que són la majoria, però no en nens més grans ni tampoc amb nens amb alguna malaltia.
