Recordant els oblidats de la Mina

La Mina va ser dijous protagonista d'un acte que tenia un únic destinatari però que va acabar convertint-se en un reconeixement a tot un barri, el lliurament del premi Memorial Joan XXIII per la Pau 2015, de la Universitat Internacional de la Pau, a Josep Maria Monferrer, escolapi i pedagog i un dels referents de la lluita per la dignitat de la Mina i per la preservació de la seva memòria històrica. La sala d'actes de la biblioteca Font de la Mina, amb 200 seients, es va quedar petita per acollir a tothom a qui Monferrer havia convidat per compartir el premi, i molts van acabar ocupant drets els laterals. Va ser el guardonat que va insistir que l'acte s'havia de fer al barri, convençut com està que es tracta d'un reconeixement a una tasca que fa quaranta anys que fa acompanyat de moltes altres persones i també de la necessitat d'esdeveniments que permetin una projecció del barri positiva.

“La justícia social ens ha de portar a la pau autèntica”, va dir Monferrer en l'obertura del seu discurs d'agraïment, en què va destacar la dedicació de les dones que han lluitat per la dignitat de la Mina, algunes des dels projectes pedagògics, un terreny on el mateix guardonat va començar la seva trajectòria al barri l'any 1975, com a docent a l'Escola de Formació Professional, situada a tocar del Camp de la Bota i, posteriorment, a l'escola Tirso de Molina, on va ser director i mestre. Veí també del barri durant tot aquest temps, la seva implicació l'ha portat a participar en les lluites per resoldre les problemàtiques i des de diferents entitats.

La seva ha estat sempre una veu crítica amb els que, des dels despatxos oficials, decidien quin havia de ser el futur del barri d'esquena a les necessitats reals dels veïns. Dijous, en el seu discurs d'agraïment va voler deixar de banda la polèmica, tot i que no es va estar de recordar que la Mina ha estat un barri “projectat i abandonat diverses vegades”. Ell ho sap prou bé. Des de la seva jubilació, s'ha ocupat de la recuperació de la memòria històrica a través de l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i del Barri de la Mina, que ell mateix va crear per deixar constància de totes les lluites col·lectives per la igualtat i la dignitat que ha viscut un barri marcat des dels seus inicis per l'estigma de la droga.

Va parlar de passat però no es va oblidar del futur. Monferrer va voler acabar amb la lectura dels desitjos per a la Mina d'un grup de nens i adolescents del barri. Uns desitjos que en poques paraules resumien els anhels dels veïns de la zona, feina, un habitatge digne per a tothom i “que ningú hagi de marxar del barri per viure en pau”.

Va ser una vetllada de record i memòria, d'agraïment a tots els presents i els que ja no hi són que han hagut de lluitar a peu de carrer per la dignitat de la Mina, que mai ha arribat del tot i que en moltes ocasions se li ha negat. Amb problemàtiques ben vives que, com en moltes ocasions ha denunciat Monferrer, els que manen no han sabut o no han pogut resoldre en quaranta anys.

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat i presidenta del Consorci de la Mina, Dolors Bassa, va agrair la tasca del premiat per “defensar els drets dels que no s'escolten” i va lloar la seva tasca de recuperació de la memòria històrica del barri. L'alcalde de Sant Adrià de Besòs, Joan Callau, va ser l'encarregat de tancar un acte ple d'emotivitat fins aquell moment disparant una bateria de xifres per justificar l'actuació municipal. “La pobresa és el principal problema de la Mina”, va sentenciar, i després va culpar els titulars del diaris de la mala imatge del barri. Mentre ell enumerava xifres d'ajuts, subvencions i subsidis, a pocs metres, els veïns del bloc de Venus seguien la seva rutina diària de malviure en un edifici sentenciat a mort pel pla de transformació del barri però que es manté en peu en espera d'una solució que no acaba d'arribar.