Les veus dels vius i dels morts

Aquest cro­nista es dis­posa a assa­jar des d'ara mateix un des­do­bla­ment en la seva per­so­na­li­tat. I serà –ja ho és ara!– un acte sin­cer i ple­na­ment cons­ci­ent. Qui ara els parla no ho farà del tot, d'ara enda­vant, amb el nom amb el qual acos­tuma a lliu­rar-se als amics, cone­guts, lec­tors o detrac­tors, sinó de manera alter­nada amb el d'Ernest Hyde, difunt i ésser vivent alhora. Sigui dit que aquest mateix exer­cici de mirar-se al mirall des de la sòlida pers­pec­tiva del temps i de gosar nar­rar una història (la pròpia) o un frag­ment de la vida vis­cuda l'han fet com a mínim les trenta-tres per­so­nes que ahir van par­ti­ci­par en el mun­tatge tea­tral Anto­lo­gia Spoon River, diri­git per Rosa Vila­nova i arti­cu­lat a par­tir del lli­bre d'Edgar Lee Mas­ters –dei­xe­ble de la poètica Walt Whit­man i, com ell, un dels grans poe­tes nord-ame­ri­cans de la moder­ni­tat– i de la versió cata­lana que han fet del volum els també poe­tes Jaume Bos­quet i Miquel Àngel Llau­ger.

La vida d'aquest Ernest Hyde, igual que la dels altres difunts de Mas­ters, s'emmarca en el des­ple­gat de tota l'essència d'una Amèrica fonda; la rea­li­tat humana que el poeta vol esbos­sar. Però també és cert –així ho con­si­dera aquest cro­nista– que Ernest Hyde i tots els altres habi­tants o com­panys de cemen­tiri podrien haver vis­cut en qual­se­vol altre indret iden­ti­fi­ca­ble del vell món nos­tre. La vida i la mort tenen ales, i per tant la seva mag­ni­tud es pot fer sem­pre exten­siva. Tal­ment la fluència de l'aigua d'aquest riu amb què tan­tes vega­des ha estat com­pa­rada la vida.

El gran Espriu té un poema que fa així: «Aquell riu que sabíem / enllà del gran silenci / del camí ens encalma / de sobre la mirada. / Esco­llit entre prínceps / cap­tai­res, ja en la riba / feliç, pel ves­pre passo / por­tant llum de parau­les.» També Joan Vinyoli és un poeta que emprèn el viatge cap als orígens de la vida enmig del fluir del món en què ell se sent un riu encès per la il·lumi­nació de la paraula. I Màrius Tor­res parla del riu com a mirall explícit d'un sen­tit con­cret de l'amor: «Sílvia, ¿recor­des l'amor vora el riu, entre els verms i l'heura? / I l'aigua que corre, mirall que som­riu només que ens hi volguéssim veure! / Bar­ques pas­sa­ven ple­nes de cançons. / No les vèiem pas, només se sen­tien. / Veus d'aigua: Adéu, ens feien, i morien del riu, igual i sem­pre nou, al fons.»

Sí. Ernest Hyde podria ben ser un poeta que viu una mudança cons­tant, en un trànsit inces­sant. La veri­tat que expressa a través del seu poema és una veri­tat fonda: sap que la ment és un mirall –un retro­vi­sor, pri­mer; pros­pec­tiu, després– que con­signa una part del món exte­rior. Amb el temps –el seu és un temps fet d'inter­ro­ga­ci­ons–, l'ànima gosa mix­tu­rar allò real i men­tal. El jo (la sub­jec­ti­vi­tat) s'alli­bera del sin­gu­lar i aspira a un deter­mi­nat con­cepte de tota­li­tat. Ho fa a través de la fusió amb el llen­guatge (la poe­sia, l'abso­lut, l'expansió d'allò uni­ver­sal i d'allò pro­gres­siu). Hyde no creu tant en la importància de dir-se Ernest com en el valor mateix de ser Ernest: el poeta sug­ge­reix, difu­mina. El poeta des­pinta. S'estima més el silenci que no pas el crit, més el per­fum i el cro­ma­tisme que no pas la bafa­rada; l'estrall més que la calma, la cruïlla com a cen­tre d'adve­ni­ments i com a punt d'arti­cu­lació de sumes més que no pas el camí pròpia­ment dit. Hyde aspira a ser un poeta que des­til·la, que des­pu­lla, i coneix bé la sug­gestió de les imat­ges i del pen­sa­ment que aques­tes acui­ten.

Vius o morts, ens passa que som més pre­gun­tes que no pas res­pos­tes. La for­mu­lació de les quals té a veure amb l'intent sem­pre intrans­fe­ri­ble de fusió entre una vida i una mort, en algun riu que devem ser.