Territori
Comprovant que les fites frontereres no s’han mogut
Cada estiu, els ajuntaments que tenen al seu terme un tram de la frontera entre l’Estat espanyol i el francès reben l’encàrrec de comprovar el bon estat de les fites
-
L’expedició organitzada al juliol pels ajuntaments de la Jonquera, Espolla i Sureda (a la Catalunya Nord), per comprovar l’estat de les mugues frontereres E.C.. -
Una de les fites de l’Albera E.C. -
Els alcaldes Yves Porteix (Sureda), Sònia Martínez (la Jonquera), i Carles Lagresa (Espolla) firmen la documentació que certifica el bon estat de les mugues, en presència d'un representant de la Guardia Civil E.C.
Les fites frontereres 583, 584, 585 i 586, a la carena de l’Albera, entre els municipis empordanesos de la Jonquera i Espolla, d’una banda, i el municipi rossellonès de Sureda, de l’altra, no s’han mogut de lloc i són en bon estat. Una delegació dels tres ajuntaments, encapçalada pels alcaldes, ho ha comprovat in situ aquest mes de juliol, tal els com ho exigeixen les administracions estatals, govern civil al sud, prefectura al nord. Les fites frontereres, o mugues, difícilment s’haurien pogut moure perquè a l’Albera la major part són gravades en pedres. Tret d’excursionistes i de les vaques que pasturen, poca gent coneix l’existència i el significat d’aquestes creus negres pintades sobre fons blanc.
Vint municipis de les comarques gironines tenen part del terme que coincideix amb el traçat de la frontera entre França i Espanya: des de la muga 427 a la Portella Blanca (als límits amb Andorra), fins a la muga 602 situada a la cova foradada al terme de Portbou. (La fita número 1 és al País Basc, entre Guipúscoa i Navarra). Tots aquests municipis reben l’encàrrec cada estiu de comprovar el bon estat de les fites. En molts casos la comprovació es limita a un acte protocol·lari a l’ajuntament. La Jonquera, Espolla i Sureda, en canvi, han optat per convertir una obligació administrativa en una trobada de germanor. Aquest passat 18 de juliol, l’alcaldessa de la Jonquera, Sònia Martínez, l’alcalde d’Espolla Carles Lagresa, i el batlle de Sureda, Yves Porteix, s’havien donat cita al puig Neulós, acompanyats per part dels consistoris, representants de la Guàrdia Civil (enguany, la gendarmeria no hi era) i amics convidats.
Trobada de germanor
En total, són una cinquantena de persones. La jornada comença amb un bon esmorzar. Dels cotxes, els empordanesos en treuen embotit i els nord-catalans, formatge rocafort; el vi negre pot ser del Rosselló i la garnatxa dolça, de l’Empordà. Les taules del pla de la Tanyareda queden cobertes del bo i millor en menjar i beure que es pot trobar a cada costat. Encara que hagin vingut per veure fites franceses i espanyoles, alcaldes i regidors de cada costat conversen essencialment en català. Un cop acabat l’esmorzar, s’inicia la marxa per la carena amb una breu parada a cada fita. En total, seran unes tres horetes de caminada fins al coll de l’Estaca ja al terme d’Espolla. La jornada es completa amb un dinar a la capella de Santa Llúcia, ja que, enguany, era la Jonquera qui convidava els dos altres pobles. Abans del dinar, els alcaldes firmen la documentació que s’enviarà a les administracions: al costat del número de cada fita hi han posat la menció “buen estado”. En els parlaments de final de l’àpat, l’alcalde de Sureda resumeix la tònica del dia dient “avui, les fites no marquen uns límits, són uns lligams entre els nostres pobles”. L’ambient és distès i, com que la Guàrdia Civil ja han marxat, els edils empordanesos fan la sobretaula anticipant els resultats de l’1 d’octubre i plantejant entre somriures entesos si aquest any serà l’últim que es faran aquests controls.
LA XIFRA
LA DATA
Poca broma amb el govern civil pel tema de les fites
Tot i que els ajuntaments de banda i banda de l’Albera donen un caire festiu i distès als controls que se’ls exigeixen, l’administració de l’Estat sempre està disposada a recordar-los que amb la frontera no s’hi juga. Martí Pujol, avui jubilat, en va fer l’experiència quan era secretari de l’Ajuntament d’Espolla. A principi dels anys vuitanta, Pujol va rebre l’encàrrec de pintar les cinc fites del terme municipal d’Espolla, que havien quedat descolorides. Per fer-ho més alegre, Pujol va optar per repintar-les amb els colors de la senyera (groc i vermell), en lloc dels colors més avorrits i habituals (una creu negra sobre fons blanc). “Ja eren molt de moda els colors catalans, i va quedar molt bé, però vaig cometre l’error d’enviar fotos al govern civil. Es van posar molt seriosos i m’ho van fer repintar”, explica, avui, Pujol. El secretari només havia enviat les fotos per demostrar que havia complert, però al govern civil no li va fer gens de gràcia veure les fites d’or i grana. Un altre cas va ser a la Jonquera a principi dels anys 2000: CiU governava en coalició amb ERC i els republicans van presentar una moció demanant que l’Ajuntament deixés d’anar a aquests controls, considerant que eren absurds i obsolets, tant per la realitat europea com pel fet que hi ha catalans a cada banda. La moció es va aprovar i l’Ajuntament no va anar al següent control. El govern civil va portar l’Ajuntament als tribunals amb un contenciós administratiu per deixar clar que no es podien saltar aquesta obligació i l’Ajuntament va acabar acatant-ho.
Una obligació heretada del segle XIX i dels tractats de Baiona
Esteve Carrera
Des de Barcelona i la delegació de govern espanyol a Catalunya, Joan Capdevila Subirana, delegat permanent d’afitament de la frontera francoespanyola per Girona, és l’encarregat de coordinar els controls de les fites frontereres a la demarcació. Autor de la tesi doctoral La delimitació de la frontera hispanofrancesa (1659-1868) i de diverses publicacions sobre aquesta temàtica, Capdevila situa l’origen dels controls de fites en el tractat de Baiona que, a mitjan segle XIX, va atribuir als ajuntaments fronterers la responsabilitat de comprovar anualment el bon estat de les fites i el seu manteniment. Cada estiu, doncs, Capdevila elabora un calendari que, a través de la subdelegació del govern de Girona i en concertació amb l’administració francesa equivalent (prefectura dels Pirineus Orientals), es comunica als 20 ajuntaments gironins fronterers perquè procedeixin als controls. Inicialment, s’estipulava que tots aquests controls s’havien de fer durant el mes d’agost, tot i que el delegat explica que, a la pràctica, el termini s’ha anat ampliant als mesos d’estiu. A la pregunta de si aquests controls tenen encara algun sentit al segle XXI (més de 20 anys després dels acords de Schengen i en un context en què la Comunitat Europea promou i subvenciona la superació de les fronteres), el delegat respon que la frontera segueix sent competència de cada estat i que és la base de l’argumentació territorial d’aquests estats a l’hora de definir competències i àmbits d’actuació. Com a exemple, Capdevila apunta a les actuacions dels cossos de seguretat quan han d’intervenir en casos d’emergència. Amb tot, el delegat admet que es va reduint l’impacte simbòlic d’aquests controls que es transformen, cada vegada més, en actes de relació entre banda i banda de la ratlla. Els controls in situ podrien anar perdent transcendència quan els dos estats acordin les coordenades GPS de la frontera. Aquesta és una de les tasques que la comissió mixta fronterera està fent, ja que, en l’actualitat, les coordenades GPS dels dos estats a la frontera no sempre coincideixen exactament arreu. I és que la delimitació de la frontera als Pirineus ha estat un procés llarg i complicat. Hauran calgut més de dos segles entre el tractat dels Pirineus (1659) i el de Baiona (un conjunt de set tractats que van culminar el 1866) per convertir la voluntat política de dos monarques en el traçat d’una frontera administrativa pel mig del Pirineu. En la seva tesi, Joan Capdevila recull que, quan s’observa en detall, es constata que el concepte geogràfic de carena o divisòria d’aigües principal dels Pirineus per establir la ratlla només s’ha aplicat en un 54% del traçat. En pràcticament la meitat del recorregut, la frontera s’ha establert en funció d’interessos estatals o locals. “Calia ser pràctics” diu Joan Capdevila. El concepte d’una suposada “frontera natural” no aguanta la realitat del terreny i queda clar que les fronteres sempre són polítiques.
