“Cal millorar la carretera de Girona a les Planes”

N’estem parlant. Fins ara ens presentàvem sota l’antiga CiU. La condició que he posat per a la reelecció és que em vull presentar com a independent; si no, no em presento. No vull rebre ordres mai més de cap partit polític.

Amb tot el tema de l’independentisme, al principi del mandat, es va entrar en una deriva que ningú sabia on anava. Com a alcalde vaig estar molt pressionat, suposo que com molts d’altres. No vull tornar a passar per això. Vull ser lliure. No combrego amb ningú.

Les comunicacions per carretera, sobretot de Girona a les Planes . Hi ha una zona industrial amb el problema afegit, que no es controla, que és el gran volum de ciclistes que dia a dia entorpeixen el funcionament de les carreteres; hi circulen tràilers i autobusos de transport escolar i cotxes que es desplacen a treballar. A tot això s’hi han d’afegir els ciclistes, que acaben complicant la circulació. O ens milloren la carretera o regulen la circulació en dies feiners. Perquè els dies feiners es complica molt i es torna molt perillós amb el volum de tràilers que hi ha. Per un avançament a una bicicleta, fa poc va bolcar un tràiler.

Una carretera amb menys revolts i més ampla, amb un espai lateral suficient per a bicicletes. Unes condicions normals de circulació, perquè tenim empreses instal·lades al territori però tenim unes comunicacions deficients.

Sempre reclamem més atenció. Ara tornem a anar més bé. Aquí el metge passa consulta dos dies a la setmana, però també podem anar al consultori de Sant Gregori o al CAP de Taialà o al Güell. Ara per ara no en tinc cap queixa.

Ha estat un dels millors invents que vam poder fer els alcaldes. Fem moltes coses en comú, tot i les limitacions econòmiques. No és que cada consistori vagi a la seva, anem tots a l’una. Va ser un gran encert.

Va ser un boom: la gent comprava finques i les restaurava. Ara, aquestes cases, que algunes estan mig abandonades, tornen a estar molt buscades o bé per a turisme rural o per a residència per viure-hi o llogar-les. No ens és cap perjudici, perquè s’han mantingut cases molt antigues que d’una altra manera estarien enrunades. En canvi no tenim demanda d’habitatge per a jovent. No és un poble on la gent tingui tendència a quedar-s’hi; se n’aniran a Sant Gregori, per exemple.

Fa uns anys venia gent de Girona o Barcelona, perquè el terreny era barat, i s’hi feien una petita casa; era l’època de les urbanitzacions il·legals, ara estan totes legalitzades. Quan els fills es van fer grans, els pares van abandonar les cases. I com la vida, tot és una roda, i ara els fills han tornat amb fills petits a les mateixes cases.

En un poble petit no s’acaba mai la llista de deures: des del manteniment de camins fins al desplegament d’internet... Un poble és una llista de feina per fer.