JAUME DULSAT
ALCALDE DE LLORET DE MAR
Esport i equipaments per als veïns i els de fora
L’alcalde destaca el pulmó d’espais esportius i educatius del Rieral, sector on volen fer la residència geriàtrica
El turisme esportiu és un dels segments per desestacionalitzar
Lloret és una destinació referent per passar-hi les vacances dins dels catàlegs de les agències majoristes de viatges de mig Europa. Ara menys, per l’obstacle de la Covid-19, però manté l’atractiu de destinació pendent, per a molts que no han pogut venir els dos últims estius. I el va recuperant, aprofitant l’avinentesa, pel públic de proximitat, català i de l’Estat, o de l’altra banda dels Pirineus. Sempre n’hi ha que el trepitgen per primer cop, però molts hi tornen i aprofiten per redescobrir-lo amb més d’un tòpic esquerdat. Nosaltres no hi anem a fer turisme, sinó a passejar amb l’alcalde, Jaume Dulsat (Junts per Lloret). I, d’entrada, ens quedem amb sol, però sense platja: toca piscina. Aparquem davant del complex municipal de natació per començar la passejada i ens endinsa al Rieral, una realitat paral·lela i més viscuda i trepitjada al llarg de l’any.
“És un contrapès del centre, un barri de recent construcció, acabat entre el 2003 i el 2004, on viuen més de 5.000 persones”, potser “més que molts municipis de la demarcació”, observa Dulsat. La zona va servir com a eixample d’un municipi fins llavors centrat en el nucli històric, l’epicentre que cerquen els turistes, i el va relligar amb altres barris dispersos fins aleshores. Amb les urbanitzacions, el quart municipi més poblat de les comarques gironines supera els 39.000 habitants.
Pel que fa a places hoteleres, mantenen el nivell de segona població catalana amb més llits. Per bé que alguns establiments, sobretot els més encarats a grans grups que pengen de grans operadors, aquest estiu no han aixecat persianes. No ha estat, però, un obstacle greu per a una destinació que lluita per reformular-se cap a una oferta més centrada en qualitat i desestacionalització.
Però tornem al Rieral amb els ulls i els peus posats en la rereciutat, que ha de prestar serveis als residents 365 dies a l’any, el barri bull de vida des de primera hora del matí, amb permís, com arreu, de la Covid-19. A la piscina, el nombre de socis es va recuperant després de la forta davallada que hi va haver quan va esclatar la pandèmia. I Dulsat destaca especialment aquesta instal·lació esportiva, inaugurada a principis del 2014. Els inicis no van ser fàcils, perquè l’empresa concessionària els va tornar les claus mesos després, amb tot just 600 socis, però l’alcalde va apostar per rescatar la concessió i assumir-ne directament el control. Explica que els mesos d’estiu solen ser els de menor activitat, perquè molts usuaris estan treballant sense descans i es donen de baixa fins que tornen a tenir temps per anar-hi, i creu que la zona de raqueta, amb pistes de pàdel i tennis, ha estat un al·licient per arribar a més socis.
Al voltant de la piscina, les pistes d’atletisme, els diversos pavellons esportius i els camps de futbol, tots alineats, encara que la línia sigui una mica corba i serpentegi. Les reserves de sòl i terrenys municipals, sumats a l’atzar dels equipaments fets amb anterioritat, han permès que l’executiu de Dulsat faci bandera de l’esport: “És un element aglutinador per als convilatans, de més de 110 nacionalitats; en l’esport no hi ha barreres idiomàtiques, cohesiona”, argumenta, a banda que les instal·lacions han esdevingut un dels puntals per promocionar la destinació tot l’any, per a estades de temporada d’entitats esportives del nord d’Europa atretes per l’oferta hotelera, el mar i el clima suau.
Però alhora, resseguint l’eix de l’avinguda Rieral, trobem molts altres equipaments, sobretot centres educatius –més a prop, les escoles Pompeu Fabra i Àngels Alemany i la llar d’infants Els Pops, i una mica més lluny l’INS Ramon Coll i Rodés–. La proximitat entre equipaments educatius i esportius, diu l’alcalde, també afavoreix la pràctica esportiva. A la cruïlla amb el carrer Senyora de Rossell ens aturem en una zona d’aparcament gratuït que van habilitar per aprofitar el terreny en desús. Aquests dies és plena, amb permís d’alguna plaça lliure per a persones amb mobilitat reduïda. La manca d’aparcament ha estat un dels problemes de l’estiu al municipi. Dels grups transportats en bus han passat a rebre moltes famílies i parelles en vehicle privat, cosa que ha forçat el govern –compartit entre JxLloret, ERC i els quatre regidors que van deixar el grup del PSC– a cercar alguna solució per ampliar places. No és el cas d’aquesta, ja habilitada l’any passat, però Dulsat avança que també experimentarà canvis, igual que a la zona de Can Sabata, amb la introducció d’una nova tarifa de zona verda aquest final d’any perquè els residents tinguin prioritat per estacionar davant els visitants.
Continuem en direcció cap al parc del Turó d’en Buc, i deixem enrere Can Guidet, un antic mas que resisteix com a restaurant i testimoni del passat. L’alcalde ens mostra la parcel·la de l’avinguda Josep Pla i Casadevall, on han acordat amb la Generalitat la construcció de 78 places geriàtriques residencials i 20 més de centre de dia, amb l’objectiu que les obres puguin començar l’any vinent. El solar, a tocar del parc, és la peça d’equipament que li manca al sector, i mentre fem el volt al turó observem altres peces esportives i de lleure: des d’una pista polivalent, sorgida d’un pressupost participatiu i amb tanta bona demanda que el govern sospesa doblar-la, fins a la zona del Biciparc, un circuit de bicicròs construït i mantingut de manera gairebé artesanal pel col·lectiu Lloret Trails.
És dia de mercat, cosa que fa que encara hi hagi més ambient al carrer. I l’alcalde, en el decurs de la passejada i enmig de salutacions creuades, no s’està de mostrar algunes accions sobre el terreny. Des de la més petita –un punt de manteniment per a ciclistes que posant-hi un euro, com als carrets del súper, permet inflar rodes i ofereix un ventall d’eines per ajustar qualsevol detall– a la més gran, la prefectura de la policia local que altres alcaldes tenen vetada a visites de personal dels seus cossos, bromeja, perquè no se’ls dispari el pressupost.
És l’últim equipament que visitem al sector del Rieral, abans de fer cap en direcció al nucli històric. Travessem l’avinguda Vila de Blanes i passem per l’estació de busos, aquest estiu no tan concorreguda, però que està situada com la segona, en volum de viatgers, de tota la xarxa catalana. I, de camí, també un pas ràpid per la biblioteca municipal, un altre edifici polivalent que cobejarien altres poblacions gironines. A Lloret, malgrat els maldecaps que sempre comporta la condició de municipi turístic i els quilòmetres de carrers amb segones residències a mantenir, l’IBI que aporten domicilis i finques, i l’IAE d’empreses i la facturació de grans hotels, com a mínim abans de la Covid-19, sempre ajuden a costejar despeses i inversions. Caldrien més veïns, ara que han caigut peatges? Dulsat no els espera, i creu que tenen la població estabilitzada. Però més que guanyar veïns sosté la reivindicació de millorar connexions amb Barcelona (i també Girona) amb l’allargament de la C-32 i la connexió amb l’A-2, perquè la tortuosa C-63 quedi com a via local de connexió cap a Vidreres i la Selva.
Per acabar, ja enfilem de baixada el carrer Sant Pere, gran eix comercial en què s’han anat fent forat locals de restauració. La crisi del comerç obre noves oportunitats, en un escenari pandèmic en què tothom, i també els locals d’oci que han optat, alguns, per acollir-se a l’opció d’oferir servei de bar en els horaris i condicions possibles, les estan passant magres. Malgrat tot, és 31 d’agost i abans del migdia encara hi ha força gent passejant. L’esperança és que el setembre s’assembli al juliol i que a l’octubre la inèrcia permeti allargar la temporada. Amb Dulsat, tanquem la ruta asseguts una estona en una terrassa al passeig marítim, a tocar d’un ajuntament que, admet, també caldria reformar, però que de moment, i ara menys, no es planteja.