L'hora dels funcionaris municipals

Als funcionaris i laborals municipals de Silla, també els ha arribat l'hora d'afrontar la crisi municipal, de la mateixa manera que l'any passat els arribà la crisi general, com a tots els treballadors de l'administració. Sobre l'abast de la crisi de l'Ajuntament, ara mateix disposem de suficient informació per a qualificar-la de gravíssima (hi ha l'informe d'intervenció del ple de juliol; la carta de l'alcalde a tot el veïnat; els articles de Lluís Martínez i meus; diversos papers polítics dels partits...). Tots coincidim que la situació és tan crítica, que s'imposa afrontar-la de manera objectiva i valenta.

Normalment els costos salarials superen el 50% dels pressuposts, encara que a Silla el percentatge pot arribar a molt més en el proper exercici, si no es prenen decisions d'urgència (és parla del 70%) i per tant, serà lògic que es posen en marxa les següents mesures, que en alguns casos podrien ser provisionals, fins que passe el temporal: amortitzar places; suprimir complements de “productivitat” i altres extres; deixar de prestar serveis que paga el municipi, però que corresponen a altres administracions, especialment a la Generalitat; acabar el règim de privilegis d'alguns alliberats sindicals... És exactament el que estan fent tots els ajuntaments i administracions en la mateixa situació. Una altra cosa és analitzar les raons que ens han dut en aquesta situació i demanar responsabilitats, però això és una altra cosa.

En la plantilla municipal de Silla, hi ha la singularitat de la seua extremada configuració piramidal, en la qual allà dalt, al cim de la piràmide, uns pocs funcionaris cobren pràcticament el que tots els funcionaris de la base junts. Desconec les xifres actuals, però més o manco sempre ha estat així, sobre tot des que s'implantà aquesta estructura faraònica de la mà de Baixauli. Com he estat, des que era regidor de l'oposició, enfrontat al sistema piramidal, que jo qualificava d'injust, i malgrat que quan he estat alcalde no he pogut fer gran cosa, com ara explicaré, brinde la idea perquè ara, amb motiu de la crisi, s'intente revisar aquesta estructura, incidint sobre els sous més alts i no els més baixos, perquè és la manera més justa de redistribuir la massa salarial.

Per què no ho fiu jo, quan tinguí la responsabilitat? Com les coses anaven millor que ara i no vivíem aquest estat d'emergència, qualsevol mesura de racionalització de la despesa que proposava era rebuda d'ungles pels sindicats i fins i tot, en el cas de la policia, amb una amenaça de vaga. Les “conquestes socials” via els convenis, que jo qüestionava, de vegades emparaven situacions perverses, com les baixes laborals fins a sis mesos amb sou íntegre. Eren beneficis que els sindicats havien anat aconseguint a poc a poc, però sense parar, i que defensaven aferrissadament. Jo els manifestava el meu disgust de manera clara, però els representants sindicals, impassibles a qualsevol raonament, tenien la gent del costat, o siga en un puny. Recorde quan em trenquí els dos braços en un accident i no demaní la baixa laboral, una sindicalista de casta m'ho recriminà perquè “jo era un mal exemple per als treballadors”.

Doncs, entre les coses que proposí, convencent els companys de govern, fou de congelar els sous d'alguns alts funcionaris piramidals, altrament dits caps d'àrea; la resposta de la major part d'aquells privilegiats fou de disposar-se en contra de la meua gestió, creant-me problemes de tota mena, acusant-me d'haver-los “desmotivat”; a algú el disgust li durà els vuit anys del quadripartit. Com en aquest ajuntament es donava la circumstància que els delegats sindicals eren, moltes vegades, els mateixos caps d'àrea, s'intentà acabar amb el monopoli sindical ugetista, facilitant la formació d'un sindicat més democràtic i assembleari, com el que jo milite (STEPV o Intersindical), però no tingué èxit.

Per tant, sé que la proposta de rebaixar sous per dalt no la rebran bé un 10% de la plantilla, però n'estaran d'acord el 50%; el 40% restant es resignarà. Aquests números són grosso modo, però disposant de la informació adient es podrien perfilar. Com el que faig és una mena de proposta filosòfica, de filosofia política i social, els representants polítics i els sindicals, i les assemblees de treballadors, hauran de valorar-la. Ahir mateix hi hagué la primera assemblea de treballadors, però desconec els acords.

Ara bé, també crec que els sous dels polítics i càrrecs de confiança s'han de qüestionar a la baixa. Seguint la línia dels raonaments que estic fent darrerament, en diversos articles publicats a EL PUNT, i que són els que he mantingut i he practicat sempre sobre els sous dels polítics, crec que l'equip de govern ha de donar algun pas en aquest mateix sentit. Jo sempre he defensat uns sous dignes per als polítics, de manera que si deixen el seu treball i es dediquen al govern, se'ls ha de mantenir el sou que cobraven, tot i millorant-los-el, si es queden curts. Altra cosa són els sous dels polítics que no han treballat mai, per als quals hauria d'haver un sou fix i discret, percentual amb els habitants del municipi, impedint-se, per llei, casos com els que hem viscut a Silla. Per tant, a partir d'aquestes premisses, crec que els polítics actuals han de donar un pas exemplar. Com ells tenen la pilota a la mà, l'han de jugar, amb molt de compte per si l'encalen. I els sindicats han de comprovar que les mesures que es prenguen siguen justificades i equitatives.