Un vermut pel nou plàtan

Al voltant del 1908 es plantava a la plaça Major de Vilafant un plàtan, que venia a substituir-ne un d’arrelat quatre anys abans. Aquell substitut ha esdevingut símbol de la població i va ser batejat, ja fa anys, com a Arbre de la Llibertat. El pas del temps va anar malmetent-lo i des de fa uns pocs anys els vilafantencs han vist com s’anava apagant. Van ser finalment les cruels serres mecàniques que van posar fi a un arbre al voltant del qual s’ha fet vida, a còpia de festes, arrossades, ballarugues i tiberis diversos, actes socials que han agrupat petits i grans durant dècades i que han enriquit la vida d’un poble menut i divers.

El vell i simbòlic plàtan de la plaça Major de Vilafant es va plantar a principis del segle XX. Podat des de feia anys amb una copa extensa i ambiciosa, la caiguda de les seves fulles feia tardor, com la verdor del creixement de la fulla anunciava la primavera. De l’espècie Platanus, els plàtans o plataners destaquen per la seva fulla gran, de diversos lòbuls punxeguts i per tenir un fusta tova molt apreciada. És una espècie ornamental que s’ha fet servir per arbrar d’alineació de carreteres i que es va associar amb les incursions bèl·liques napoleòniques. Les rastelleres de plàtans a l’entrada de les poblacions han estat absorbides per l’imaginari popular com a obsessió napoleònica que buscava obtenir una via platanera que portés a París. Cert o no, el plàtan esdevé arbre simbòlic arreu, si ja no ho era, al llarg del segle XX.

Un cop sabut que el vell plàtan de Vilafant no tenia cura, amb l’ànim de recollir la voluntat veïnal, l’Ajuntament va preguntar als seus ciutadans de quina espècie havia de ser el substitut del difunt. Al gener es van recollir els resultats de l’enquesta, que es van fer públics a través de les xarxes socials. Fins a 84 vilafantencs van expressar la seva opinió sobre això i un 47,3 per cent d’ells es van mostrar partidaris de plantar un altre plàtan en el lloc del talat. La consulta, però, va ser més renyida del que es podia esperar, perquè un 40,5 per cent es van decantar perquè el substitut fos un til·ler. També va destacar el 12,2 per cent de votants que van manifestar l’interès que s’escollís un lledoner. Amb menys suports també es va suggerir posar-hi un roure, una alzina, un pebrer, un castanyer o una magnòlia.

L’Isidoro és el propietari del bar de la Plaça. No fa molt que hi és, però, segons confessa, des del primer dia va tenir clar la importància de l’immens plàtan que presidia la plaça. En una paret de la sala principal del bar, el vell gegant de braços allargats hi és reproduït gràcies a l’hàbil traça d’en Macià i l’Alba que signen la reproducció. A l’altra banda del bar, un soc. No és un tió extemporani, és un tall del símbol que resta, arraconat, discretament, com a testimoni del que ha estat i ja no és. Vilafant avui no celebra la defunció d’un símbol, celebra l’arribada d’un substitut que ja hi ha qui s’ha encarregat de saber que venia d’Olot. Avui a 2/4 d’1 del migdia es fa la benvinguda. Serà a l’hora del vermut, en una nova trobada social més. Asseguren els organitzadors que no hi faltarà de res: vermut popular, concert de la Coral del Deulofeu i ballada dels gegants de Vilafant, una benvinguda com la que es va fer a principis del segle XX per celebrar el que s’hi havia plantat. Diuen les cròniques de l’època que hi va haver un recital de poesia, cants i fins i tot discursos.