Mar de vinyes, mar de conreus

Dues són les car­re­te­res que enlla­cen l'Alt Camp i el Tar­ra­gonès per la part sud-est. Per l'esquerra del Gaià, la con­nexió es pro­du­eix entre els muni­ci­pis de Mont­ferri i Salomó, per con­ti­nuar avall cap a la Nou i la Riera en una car­re­tera tor­tu­osa on la línia recta és l'excepció i no pas la regla. «Té més cor­bes que la car­re­tera de Salomó», deien els vells, quan les car­re­te­res tenien con­no­tació de panes, d'acci­dents i de pors, quan para­do­xal­ment les morts d'acci­dent de trànsit eren escas­ses, com ho era la cir­cu­lació. Aquest és un ter­ri­tori tre­ba­llat on els con­reus llui­ten con­tra el bosc dis­po­sat a avançar quan es des­cuida la terra, en una oro­gra­fia poc agraïda, a l'esquena de la Tossa de Mont­ferri. L'altra con­nexió és de més bon fer. És la car­re­tera que des de la seva cons­trucció es deno­mi­nada de Tar­ra­gona al Pont d'Armen­tera. Nulles és el muni­cipi encar­re­gat de rebre la con­tinuïtat del pai­satge que ascen­deix des de Renau i des de l'Argi­laga. Ter­res molt suau­ment ondu­la­des, de con­reu antic, entre mar­ges i camins que en per­fi­len deli­mi­ta­ci­ons, pro­pi­e­tats i con­reus.

Aquest diu­menge hem cami­nat des de Nulles cap a Vila­be­lla seguint fil per randa les indi­ca­ci­ons d'una de les rutes de la guia Pels camins de Alt Camp, edi­tada pel Con­sell Comar­cal de l'Alt Camp. Ruta que des de Nulles con­du­eix als mean­dres del Gaià i al pont de la via del tren de Valls a Vila­nova, ano­me­nat Set Ponts, pel nom­bre d'ulls o arca­des que con­fi­gu­ren la seva majes­tu­osa dimensió. En aquest espai el Gaià baixa engar­jo­lat i es recrea dibui­xant corba rere corba, com si volgués allar­gas­sar la distància del seu recor­re­gut, que anti­ga­ment l'abo­cava a la mar, com si no tingués pressa per arri­bar al trist destí d'ara. Anar a peu ser­veix per cer­ti­fi­car coses que intuïm cor­rent per les car­re­te­res o per reve­lar secrets ama­gats als ulls dels con­duc­tors o conduïts que hi cir­cu­len. La car­re­tera que baixa a Tar­ra­gona per la dreta del Gaià, de Bràfim en avall passa en bona part per la lleu­gera esquena d'ase que separa les con­ques ger­ma­nes del Gaià i del Fran­colí i ens entreté sovint la vista cap a les dues ban­des, per abas­tar aquest món tan cone­gut. Divisió gai­rebé imper­cep­ti­ble que no és altra cosa que les suaus incli­na­ci­ons de les vinyes cap una part o l'altra.

Aquest ter­ri­tori, el dels ter­mes de Nulles i Vila­be­lla, com també el de Bràfim i bona part dels de Puig­pe­lat i Alió són una autèntica mar de vinyes i d'altres con­reus com ara oli­ve­res, amet­llers i gar­ro­fers. El bosc no apa­reix fins que les ter­res pla­nes de Vila­be­lla s'incli­nen amb rapi­desa cap a les pro­fun­di­tats del Gaià, fins que la seva remor és per­cep­ti­ble i es bar­reja en dies de vent amb els xiu­lets dels arbres. Cami­nant podem donar fe que la impressió obtin­guda des de la car­re­tera és ben certa, a dreta i a esquerra: la terra hi és tre­ba­llada amb cura i ofici i els erms són gai­rebé imper­cep­ti­bles. Les ter­res plan­ta­des i llau­ra­des arri­ben fins a les matei­xes parets de les cases dels pobles en una mena de fes­teig antic, de reco­nei­xe­ment mutu, d'apro­fi­ta­ment rao­nat, de sim­bi­osi entre el pai­satge urbà i l'agrari.

Per la fon­da­lada del Gaià, entre els antics i enru­nats molins del Mig i del Moli­net, se sen­ten les cridòries dels gos­sos, els pica­rols que ven­te­gen en l'afany de tro­bar el ras­tre d'un sen­glar i, els tocs de corn dels caçadors que fan batuda. El pont del tren ser­veix a uns caçadors com a punt de parada i d'obser­vació pri­vi­le­giat damunt del riu que deu ser, com arreu del seu curs, un hàbitat per­fecte per als sen­glars, on tro­ben aigua, fang on rebol­car-se, men­jar i ama­ga­tall. L'equi­li­bri entre la terra con­re­ada i l'erm sem­pre juga a favor de l'esclat de la vege­tació i la fauna –des­bo­cada en el cas dels sen­glars– quan l'aban­do­na­ment s'apo­dera dels espais, com passa en tota la ribera del riu. L'equi­li­bri només es manté a força de tre­ba­llar la terra, i la terra es tre­ba­lla quan el pagès s'hi gua­nya la vida.