“Estaria bé que els nens fessin més empàtic el món per als animals”

Doncs que els que hi tenen cabuda són els animals; el concepte de casa és el d’un refugi. Els gossos, gats, porcs de ciutat... han de venir acompanyats i acceptem persones [riu], però la idea és que l’animal pugui venir aquí, on no hi ha gàbies, estigui a l’aire lliure, amb els seus dins els apartaments, es banyi al pantà, corri i pugui interactuar amb els meus animals. Aquí tenim molt contacte amb associacions i protectores i ens donen animals que venen amb traumes, situacions d’estrès i és un lloc ideal, perquè els animals que tinc ja estan reciclats, molt equilibrats i els ajuden a entendre com és la vida en manada o a relacionar-se, perquè molts venen amb pors i problemes. I a més tenim visitants, perquè a mi no m’agrada dir-ne clients, que són entrenadors en positiu. No és res que plantegés, sinó que la casa s’ha reinventat.

Vam començar l’Àngel i jo el 1999 fent un turisme rural en el sentit més estricte del negoci i el 2003 engegàvem. A Terrassa, treballava en una joieria i anava a la universitat i ell era carnisser [riu]i jo no menjo carn. Va durar uns anys. Ell va morir el 2009 i em vaig quedar sola amb la meva filla i no podia amb la feina, perquè ja treballava a la Fundació Cardona Històrica i ens vam reinventar amb molta ajuda. És un entorn on la meva filla i jo ens trobem a gust i forma part de la nostra manera d’entendre el món i els animals. Un petit racó on els animals poden estar còmodes, perquè a les ciutats cada cop estan més acotats i tenen pocs llocs per anar amb una certa llibertat. I tenim amics de l’entorn que han muntat negocis per fer amb els animals, com ara l’Artur, que va introduir el piragüisme amb gos al pantà de la Llosa del Cavall; o si vas a Tuixent Lavansa fan esquí nòrdic amb animals... Hi ha un moviment que entén que el món i la natura han d’estar en equilibri amb els animals i no fer-los fora de tot arreu. Ells pertanyen aquí i se’ls ha de donar un entorn on puguin fer la seva vida. Per segons quins gossos és interessant poder olorar una gallina perquè no ho han fet mai. M’agrada pensar que soc un petit gra de sorra en un entorn cada vegada més ampli.

Jo ho faig pels animals, però m’encanta veure que ho fan els nens, ja que són la nova generació, el futur, i estaria bé que pugessin d’una forma que fessin més empàtic el món per als animals. Si el conceben diferent i entenen que els animals pensen i senten, que si els punxes els surt sang, potser el canviaran. I no cal que entrem en el tema de la carn, que cadascú és lliure de pensar com vulgui, però hi havia altres formes en què els animals no vivien en intensiu com ara. Sí, és una demanda de la societat, però hi ha altres maneres de fer les coses, i si es comença a mirar d’una altra manera, potser els animals tindran un lloc menys dolorós on viure. És l’equilibri amb la natura. No nomes amb el teu gos, sinó que ho és tot: el que menges, el que vesteixes, com vius i intentar produir el mínim impacte. Tots en produïm, jo també, però intentar que sigui menor.

Intento no col·lapsar-me. Soc un privat i tinc la logística i espai que tinc, però tinc molt contacte i ens ajudem amb la Carme de l’Associació Berguedana per a la Protecció dels Animals. M’ajuda a col·locar fora dels territori català animals que aquí no tenien cabuda, mirem on poden estar millor... Has de tenir xarxa, perquè, si no, és inviable. Sí que hi ha gran santuaris que ho han aconseguit, com ara el santuari de Gaia, Wings of Heart i alguns funcionen molt bé, com ara la Fundació Projecte Miranda, que per mi és el màxim. El somni no és donar-los en adopció o donar vida a un individu concret, sinó el concepte general de retornar a la natura tota una espècie, i ja sé que ens tracten d’il·luminats quan ho diem, però es tracta de retornar-los la dignitat. Quan coneixes els cavalls, des de la vessant més submisa, que han estat tancats, amb filets a la boca i només han treballat per l’ésser humà, i els retornes un mínim de dignitat, els veus convivint en manada, retrobant els seus instints naturals és la cosa més bonica. La llibertat hauria de ser inherent a qualsevol ésser viu i els humans som capaços d’empresonar-ho i controlar-ho absolutament tot. Jo, a casa meva, dono als animals tota la llibertat que puc. Que això comporta que a vegades es barallin i hi hagi problemes jeràrquics, sí, és clar, però són molt llestos i s’autogestionen.

Per això tinc els apartaments. No és un negoci, sinó que serveix per mantenir la casa, comprar el pinso, l’herba dels cavalls, el veterinaris (que ja ens ajuden molt)... Ja sé que sonarà molt poètic, però m’agrada pensar que aquesta casa té molta ànima.