“La societat catalana té una mirada de nou-ric sobre la natura”

Jo soc optimista en aquest sentit, perquè coincideixo amb l’observació que fas: tothom s’ha adonat del que ens ha caigut al damunt amb la normalitat de maltractar el medi, depredar insensatament els recursos, el consumisme desenfrenat... Però hi ha en marxa una immensa campanya per tornar a aquella normalitat funesta que ens ha dut on som. Els mitjans, de manera unànime, segueixen reproduint el mantra obsolet que no anirem bé fins que el PIB no torni a créixer i continuem consumint de manera que posem en risc les mateixes bases biològiques que ens permeten viure en el planeta, aquesta casa comuna que hem de protegir. Si el poble de manera crítica no és capaç d’exigir dels poders econòmics, socials i polítics una tornada a una altra normalitat, totes les reflexions i propostes que vam poder seguir durant la pandèmia quedaran en no-res i s’obrirà la porta a un futur ple d’amenaces severes.

Per exemple, la destrucció del patrimoni natural i la biodiversitat, la pèrdua de drets i llibertats, la precarietat econòmica i social, l’augment de les desigualtats, règims polítics autoritaris i repressius, etc. Hem de ser actius, explicatius i actuar en conseqüència amb el reconeixement que estem immersos en una situació d’emergència ambiental i climàtica.

Canvis estructurals en el model econòmic vigent i el sistema productiu i de consum. Establir un marc regulador de l’economia de mercat que eviti les activitats econòmiques especulatives que ocasionen impactes en la salut i en el medi, o que siguin contràries al bé comú. Les regulacions han d’aconseguir, sí o sí, que totes les activitats econòmiques es facin responsables dels efectes ambientals i socials i no les deixin com a “externalitats” que les administracions mig solucionin amb els diners dels impostos que paguem tots, és clar! Alhora cal subvertir literalment els models imposats en sectors clau com ara l’energètic: es dona publicitat a posar en marxa a Catalunya un model sostenible de generació i distribució de proximitat amb control municipal i de cooperatives locals, però es promou un decret que ocasiona la barra lliure de grans projectes especulatius a les zones rurals del país ja saturades de centrals eòliques.

Per què no es promou utilitzar l’enorme quantitat de metres quadrats de teulada de polígons industrials, per exemple, com el de la Zona Franca a Barcelona, per situar-hi la producció solar fotovoltaica que seria consumida en proximitat i evitaria la construcció de grans xarxes de transport com la MAT, tan qüestionada? I això mateix amb l’ús i consum de l’aigua; dels residus, les dejeccions ramaderes; de la urbanització creixent i del turisme d’impacte, de les polítiques de preservació del patrimoni natural, de la gestió forestal... En tots els casos cal traspassar del discurs tan present com falsejat de la sostenibilitat (sovint pur greenwatching) i ser conseqüents amb el que es predica.

Són molts, producte del model vigent com ho he comentat abans i es fa difícil una breu contesta. A més del model energètic, que ha de comportar l’aturada i desmantellament de les centrals nuclears, així com la substitució de totes les centrals de producció basades en combustibles fòssils i de les incineradores com a productores d’energia negra o bruta, per altres basades en energies renovables amb consum de proximitat i de baix impacte també cal aturar el procés urbanitzador i la destrucció d’espais lliures, naturals, agrícoles i rurals, en bona part amb finalitats especulatives. Substituir-lo per polítiques públiques que facilitin i facin preferible la rehabilitació que no consumeix espai, fomenta un urbanisme compacte i contribueix de manera molt important a la reducció d’emissions

L’exemple de les urbanitzacions existents i les que encara es projecten en espais emblemàtics, com han posat en evidència SOS Costa Brava, la Iaeden i l’ANG són una vergonya per al nostre país. I cal aportar solucions per fer realitat un pla per anar erradicant les urbanitzacions no sostenibles, que són una autèntica xacra per a l’economia i els valors ambientals de Catalunya.

Hi ha situacions insostenibles que ni partits polítics ni administracions solucionen, com el que està passant a Collserola, un espai natural protegit que té dintre seu espais qualificats com a urbanitzables per un PGM de l’any 1976 (!) i que l’AMB, la DIBA, l’Ajuntament de Barcelona no han estat capaços de modificar tot i haver aprovat recentment el pla especial de protecció: el resultat és que s’estan aprovant projectes que afecten la mateixa zona protegida com el de les Llicorelles, a Molins de Rei, i es vol edificar i urbanitzar la Rierada, malgrat que seccionen la reserva natural parcial i que afecta severament la riera de Vallvidrera, l’únic curs fluvial permanent de l’espai, i la seva biodiversitat!

Els impactes del Glòria han estat majúsculs arreu de la costa. Els efectes de la tempesta van posar de manifest la necessitat de canviar els models d’intervenció i les actuacions al territori dirigides a domesticar les dinàmiques naturals. Les actuacions tecnocràtiques realitzades, ruïnoses i ineficients, els dragatges continuats, els espigons... ja no serveixen i no fan res més que malmetre els ecosistemes marins durant dècades. Cal una nova gestió del litoral amb criteris de la recuperació dels paisatges naturals, de lleres de rieres i rius, deixant fluir el cicle de la natura. Cal un replantejament del futur del litoral del Maresme i les polítiques territorials fetes fins ara. Amb la declaració recollim i ampliem les propostes del decàleg per iniciar un procés intermunicipal i redactar un projecte de recuperació, naturalització i gestió de la conca i del litoral del Maresme amb ajuntaments, associacions, sector agrícola i pesquer, i les administracions amb competències, com ara l’ACA i Territori i Sostenibilitat, donant suport a iniciatives com el Manifest per un pacte pel litoral del Maresme de Preservem el Litoral.

Canviar la mirada i el model social, econòmic i polític. La societat catalana té una mirada de nou-ric sobre la natura, malgrat que tothom s’omple la boca de sostenibilitat, estalvi de recursos, economia circular... I aquesta baixa cultura ambiental real amara no solament els qui governen, sinó que és encara molt present a tots els pobles i ciutats del país. El canvi global i la desitjable recuperació d’una “normalitat” que garanteixi la salut, la seguretat, que sigui intolerant amb les desigualtats i que fomenti una societat amb justícia social i ambiental... demana un nou model social en què l’objectiu de les activitats econòmiques no sigui l’obtenció de beneficis a costa d’agredir el bé comú, ni la natura, sinó a l’inrevés: totes les activitats econòmiques han d’evitar ocasionar impactes al medi i la salut i han de contribuir al bé comú. Aquesta és una regulació bàsica del mercat que si ens obstinem a ignorar ens condueix a un país que no podrà ser lliure ni recuperar la seva identitat.

Sí, hem denunciat la gestió i permissivitat de l’Agència de Residus de Catalunya i de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que amb nocturnitat han dut a processar i cremar els residus sanitaris en plena pandèmia a les obsoletes instal·lacions d’incineració sense respectar el que la normativa estableix per garantir un tractament sense riscos d’aquests tipus de residus. La política de residus és una de les vergonyes del país. Tot i una exemplar llei reguladora de residus que establia l’obligatorietat de recollir separadament les restes orgàniques i aprofitar-les, ara som molt lluny de complir les exigències de les directives de la UE.

Es dona publicitat a una realitat de recollida porta a porta que està molt bé, però que només es fa a municipis i zones amb poca producció de residus. En canvi es permet i tolera que les grans conurbacions com ara Barcelona, no hagin ni començat a fer la recollida selectiva de la brossa orgànica, sense la qual no hi ha possibilitat d’aprofitar els materials. D’un costat s’apel·la constantment a la responsabilitat del ciutadà, mentre l’administració continua cremant i malmetent la major part dels residus en incineradores i abocadors o permet models d’enganyifa com els del contenidor groc d’envasos, promogut per Ecoembes, que no serveixen per fer nous envasos, sinó per ser cremats una part important en incineradores de Barcelona, Girona, Mataró, Tarragona i, el que és més intolerable, en fàbriques de ciment com les de Montcada, Sant Vicenç dels Horts o els Monjos... i nous projectes que amenacen Cercs o Juneda. Per això vam proposar al Parlament que aprovés una resolució que estableixi una moratòria a la incineració i que s’aprovi una rigorosa llei de prevenció dels residus. Aquesta resolució es va aprovar amb els vots de la CUP, En Comú Podem, JxCat i ERC, i ara el DTS hi ha de donar resposta i fer-la efectiva.

Un canvi profund de normativa que capgiri el model actual obsolet i insostenible amb un canvi de paradigma, que aposti per una reindustrialització sostenible en què es reguli que no sigui possible posar al mercat cap producte que no sigui reutilitzable, reparable, fàcilment reciclable i compostable, que aposti així per polítiques eficients de prevenció i gestió sostenible dels residus. I que es descarti la incineració de residus com a sistema de tractament de final de canonada, i s’obligui a implementar sistemes de separació i recollida dels residus que en garanteixin una màxima recuperació.

És el resultat deplorable de la connivència entre les nostres autoritats ambientals i els negocis fraudulents d’empresaris que incompleixen la legalitat en matèria ambiental a costa dels impactes al territori i en la salut de les persones que viuen al voltant de l’abocador. Avui el Departament de Territori i Sostenibilitat encara endarrereix tot el que pot l’aplicació de la sentència dels tribunals que van declarar nul·les totes les autoritzacions ambientals. Vergonya. Es nega a buidar tot l’abocador com marquen les sentències del TSJC, i rebutja la col·laboració en una comissió de seguiment de l’Ajuntament de Cruïlles, la Plataforma Alternativa a l’Abocador de Cruïlles (PAAC) i el CEPA-EdC amb els nostres experts.

De fet la «polèmica» ha estat més aparent que real perquè hi ha hagut un ampli consens del Parlament de Catalunya malgrat que determinats cacics han aconseguit puntualment fer veure que parlaven en nom del territori per mirar de mantenir les velles pràctiques de gestió forestal i evitar de sotmetre-les a la prioritat de preservar el patrimoni natural. La derrota d’aquest sector és una notícia esperançadora de què són possibles canvis ambientals a casa nostra. I de fet aquest «conflicte» ha estat possible també perquè forma part de tot un tramat d’interessos que van permetre al govern Mas, aprofitant la crisi econòmica dels anys 2011, aprovar una Llei Òmnibus que va dinamitar el Departament de Medi Ambient i el va dissoldre dins del de Territori. I hi ha molts interessos que s’entesten en no rectificar aquesta decisió per mantenir les velles fórmules de tornada a la normalitat de l’especulació, el totxo, l’ús del sòl, d’evitar que la preservació dels espais naturals sigui un fre a l’economia especulativa i de creixement sense límits...

La meva mirada està marcada per la meva llarga implicació en la lluita ecologista a Catalunya: d’un costat veure com gent molt jove que protagonitza, visualitza i ajuda a sensibilitzar tota la societat sobre aquesta amenaça global i local és molt esperançador. Hi ha l’amenaça que efectivament resti en accions vistoses en dies assenyalats, però hi ha una oportunitat clau: que aquesta generació s’impliqui a l’hora de qüestionar i demanar canvis radicals en totes les polítiques que contribueixen a alterar el clima i la natura globalment. I crec que si s’impliquen en el control de totes les activitats econòmiques aconseguiran el desitjat canvi ambiental que els ecologistes de tota la vida no hem aconseguit que es fes efectiu.

Ser actius i crítics als sus municipis amb la defensa del seu medi, impulsors de projectes ambientals, energètics, .....Evitar els viatges amb transport amb energies fòssils, utilitzar i reclamar transport públic, bicicleta o transport no contaminant. Reduir el consum energètic i consumir energia renovable i sostenible, millor ser productor i consumidor de la pròpia energia. Promoure el model d’energia distribuïda de producció local i cooperativa d’instal·lacions d’energia renovables al municipi.Evitar el consumisme, fer consum critic, consum de productes de producció ecològica i de proximitatEvitar la compra dels productes sobre envasats, envasos i embalatges d’un sol ús o de curat durada. Realitzar la separació en origen dels residus: prioritat a separar l’orgànica i si podem fer compostatge casolà millo, Reduir el consum d’aigua, consum d’aigua de l’aixeta. Defensar contenir el creixement urbanístic en zones periurbanes, agrícoles, agrícoles en desús, en rústiques, .....