La bassa del Dofí, 30 anys

El 27 de maig del 1990, el Grup de Natura Sterna de la Vall d’Aro va obrir les aixetes per emplenar el que es passaria a anomenar la bassa del Dofí. En aquell moment era només un gran clot que havien fet les excavadores, al pla de Castell d’Aro, just al costat del Parc de Bombers. Paral·lelament, i en el marc d’aquesta operació, es va arrossegar un arbre sec perquè servís de perxa als ocells que havien de gaudir-ne, així com un observatori per contemplar els ocells.

Uns dies més tard, quatre cames llargues van fer la inauguració oficial. Aquest va ser el naixement de la bassa del Dofí, un referent perquè en aquell moment era el primer estany o aiguamoll artificial de Catalunya. L’objectiu que buscaven els seus impulsors des del primer moment, segons explica Carles Álvarez, era que la “bassa recreés, encara que de forma mínima, els antics ambients marjalencs, avui pràcticament desapareguts de casa nostra”.

Els inicis de la bassa

Un dels elements que es van treballar va ser l’entorn. Álvarez explica que el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà va donar els plançons de tamariu, freixe, arbre blanc, salze i om. Aquests es van plantar juntament amb balca, lliri groc, jonc, llentia d’aigua i altres plantes aquàtiques, així com esqueixos d’arbustos com per exemple sanguinyol, roser silvestre i arç blanc. “Uns van tirar endavant i altres no, i altra mena de vegetació va anar arribant de manera espontània”, destaca. Pel que fa a la fauna, es va demanar i aconseguir el permís administratiu per a la captura al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà de fartet, un peixet autòcton molt seriosament amenaçat d’extinció. “N’alliberàrem uns quants exemplars a la nostra bassa. També hi portàrem algunes postes de gripau comú.” Finalment, el veí de Castell d’Aro Josep Maria Bas els va cedir una parella d’ànecs collverd amb una de les ales retallades perquè hi fessin vida. “Amb el temps hi alliberàrem altres animals que per una raó o l’altra queien a les nostres mans: un cigne mut, colobra d’aigua, algun tritó i alguns barbs.”

Per celebrar el trentè aniversari no només es necessita dedicació; la continuïtat també depèn de la col·laboració amb les administracions. “Ens preocupava la continuïtat de l’espai i no vam parar fins a aconseguir que l’Ajuntament ens cedís per escrit l’ús i la gestió de la finca durant deu anys. Aquesta cessió s’ha anat renovant fins avui”, explica Àlvarez, que hi afegeix: “El temps transcorregué i l’ecosistema va anar evolucionant i consolidant-se. La vegetació va créixer i, de mica en mica, s’hi va anar instal·lant tota una complexa comunitat animal. En tot aquest procés, els ànecs collverd, raríssims a la vall, es van convertir en una espècie comuna a la zona. A més, cabussets, polles d’aigua, rossinyols bords i altres van escollir la bassa per fer-hi el nius. Ocells de pas s’hi aturaren a descansar durant els seus viatges migratoris. Encara avui recordem presències úniques a la vall, com el fumarell alablanc o l’ànec mandarí.”

Element de cohesió

A l’hivern, a la bassa s’hi van refugiar espècies vingudes del nord i, durant uns anys, entre cent i dos-cents esplugabous s’hi reunien per dormir. A part dels innegables valors ambientals i de ser el primer estany de Catalunya creat artificialment amb finalitat ecològica, la bassa del Dofí va constituir un element de cohesió del Grup de Natura Sterna. Durant molts anys tot girava al seu voltant. Va ser el primer referent ornitològic de la vall del Ridaura, punt de gaudi de bona part de la població local i de peregrinació d’ornitòlegs forans. També ha servit com a element didàctic per a algunes escoles.

El nom de Grup de Natura Sterna es va escollir perquè correspon a un grup d’ocells marins entre els quals hi ha el xatrac becllarg, que és molt representatiu als hiverns i que ens visita en nombre més aviat escàs.