La piscina del Voramar de l’Escala, de nou a mans públiques
Costes va denegar una nova pròrroga al propietari, que ja no en pot fer cap ús privatiu més, i l’Ajuntament ja analitza què fer-hi
Aquest espai de la franja era gestionat per l’hotel com a espai propi des del 1958
La piscina de l’hotel Voramar de l’Escala torna a estar en mans públiques. La nova propietat de l’establiment no va poder renovar la llicència per mantenir-la en aquest espai maritimoterrestre i Costes ja la dona per recuperada després de gairebé seixanta anys en mans d’un particular. Malgrat que la llicència està caducada des de l’any 2018, l’Ajuntament de l’Escala té constància de la nova situació des de fa només unes setmanes. L’informe desfavorable de Costes obre ara el camí a la renaturalització de l’espai, un procés de reversió de la situació que, ja des del primer moment, no sembla que es pugui completar del tot.
L’alcalde de la localitat, Víctor Puga, va admetre aquesta setmana que ja ha tingut els primers contactes amb Costes per sospesar la nova situació. “D’entrada la renaturalització completa sembla complicada ja que l’espai, tal com està actua com a escullera per prevenir temporals. En tot cas, caldrà analitzar-ho en profunditat i de moment no hi ha hagut temps per fer-ho”, va indicar Puga, com a primera reacció pocs dies després de conèixer la novetat, en un espai central de la població. La renaturalització no sembla l’objectiu sinó que sembla que l’ús públic que se’n voldria fer tendeix més a convertir-ho en un espai que allargi l’espai de trànsit de vianants que reconvertir-ho en platja de còdols. Fonts autoritzades de l’Ajuntament de l’Escala admeten que se n’ha començat a parlar amb Costes tot i que es tracta de primeres converses orientatives, més que trobades per establir acords ferms.
El subdelegat del govern a Girona, Albert Bramon, va assenyalar que la concessió ja era un anacronisme: “Ara no encaixaria. Actualment s’intenta que sigui el mar qui guanyi espai, no al revés. Aquest és un criteri que mantenim tant nosaltres com Costes de la Generalitat, que és qui en darrer terme ha denegat la renovació.” Bramon admet que encara no es té clar què caldrà fer en aquest espai. “Aquesta és una qüestió de l’Ajuntament de l’Escala, que hi treballa.”
L’Escala, doncs, recuperarà allò que la manera de fer d’altres temps havia anquilosat. Aquesta era una concessió basada en la possibilitat que donava una llei de principis del segle XX.
LES FRASES
Espai de relació social per a estiuejants “de primer nivell” des del 1960
La direcció general de Ports i Senyals Marítims del Ministeri d’Obres Públiques publicava el 10 de març del 1958 la petició de la delimitació de la zona maritimoterrestre a la platja de l’Escala que havia demanat el propietari del Voramar per construir-hi una piscina. Un cop adjudicat el permís, sustentat damunt la possibilitat que donava la llei de ports de 19 de gener del 1928, es van iniciar els treballs de construcció, que van arrencar l’any 1958, sis anys després d’haver-se construït l’hotel Voramar (1952), i que va assumir l’empresa barcelonina Olimpia, Construcciones Deportivas Juan Ricart.
Aquesta va ser la primera piscina d’Europa guanyada al mar. Es van fer uns encofrats molt consistents amb unes parets exterior d’un metre i un sistema de drenatge que agafava aigua i la filtrava i que per mantenir-se demanava poques substàncies químiques, en ser una piscina d’aigua salada. Es va inaugurar per la revetlla de Sant Joan de l’any 1960. S’hi va celebrar un desfilada de models, un festival nàutic, de ballet aquàtic i una exhibició de salts de trampolí. Aquell espectacle Fantasia Acuática 1960 va tancar-se amb un sopar bufet en què van córrer gambes, llagostins i llagostes.
En aquell moment es parlava d’una construcció “modèlica”. Es llegia en les cròniques de l’època que havien assistit a l’acte “centenars de persones de l’alta societat de Barcelona i Girona”. La piscina es va convertir des d’aquells primers anys del anys 60 en entorn de relació social d’estiuejants de “primer nivell”. Espectacles diversos van fer lluir aquell entorn privilegiat convertit en privatiu. El paper del seu gestor, Josep Gumà, era essencial. L’entorn atreia artistes i personatges famosos i inoculava glamur a un país que experimentava els efectes més directes del desenvolupisme tardofranquista. Gumà va ser pioner i dinamitzador del turisme a l’Escala i a la Costa Brava i s’ha escrit d’ell també que va crear escola. Aquesta piscina, la primera que es va guanyar al mar de tot Europa, en va ser en bona part el gran protagonista.
Palm Beach, a Sant Feliu, un cas similar i encallat
J. Puntí / E. Agulló
La concessió de l’espai que havia allotjat l’antiga discoteca Palm Beach a Sant Feliu de Guíxols també està caducada des del juliol del 2018. Costes no la va renovar i, de fet, tècnics de la Generalitat n’havien declarat la caducitat anticipada, el 2016, per l’abandó de l’edifici. Tot plegat va acabar en litigi que va endarrerir la reversió, i malgrat que finalment la justícia va donar la raó a Costes, el 2020, encara estan pendents que l’antic concessionari, el grup Eldorado, torni les claus. L’edifici ofereix una imatge degradada en primera línia, després de gairebé quinze anys sense activitat. Per això el municipi en vol demanar la concessió, per instal·lar-hi aules per a estudis de la UdG i cercar un inquilí per a restauració o lleure a la planta inferior. L’any passat va tapiar-ne els baixos, obertures –eren un focus d’incivisme i vidres trencats pels temporals– i va fer retirar el vell rètol de la discoteca, pel risc que caigués.
Tramitació encallada
Les direccions de Costes de l’Estat i de la Generalitat veuen de bon ull el projecte municipal, però el regidor d’Urbanisme, Josep Saballs, lamenta la “lentitud dels tràmits”, després de la reversió frustrada –Eldorado no es va presentar el 13 de gener– i dos mesos més continuen sense notícies. Per Saballs, l’encallament del retorn obstaculitza que arquitectes contractats pel consistori puguin accedir a l’interior avancin en el projecte de restauració de l’edifici, sobre el qual Costes haurà d’aprovar la concessió. I admet que les converses paral·leles amb les divisions de l’Estat i la Generalitat tampoc faciliten que els tràmits vagin endavant.
