la contra
Foc de negligència?
Entenent que la Generalitat defensi el lliurament absolut del cos de bombers a l'arriscada feina, també s'haurien de poder entendre les observacions i la indissimulada indignació del poble
En un sinistre de gran envergadura com ha estat el foc declarat als Ports, és molt normal –dintre de l'estat de confusió i precipitació d'ordres fàcilment desordenades– que cadascú hi digui la seva (intentant sempre defensar la idoneïtat de les actuacions públiques) i, per tant, per la part contrària, que la gent del poble –i sobretot els més directament afectats– mostri una indignació que, per desgràcia, es repeteix sempre que hi ha algun incendi que passa de mida, com va succeir fa quinze dies a Agramunt.
El cas és que un dels «paisatges favorits» de Catalunya –tan esbombat per la nostra TV3– ha quedat tocat per aquesta desgràcia humana i ecològica que, sens dubte, s'hauria pogut evitar, segons la reconstrucció dels fets que es fa per part de la gent d'Horta que ho va viure de prop. Aquesta gent –veïns del poble, propietaris de finques, masos i ramats i autoritats municipals– coneix, sens dubte, la realitat d'aquesta massa boscosa (fa cinquanta anys molt habitada i, per tant, vetllada ambientalment), un mar de muntanyes plenes de laberints rocosos, d'obagues gairebé inaccessibles, de roques pelades, camins esquerps, masos, marges i, encara, alguns camps conreats.
El que s'ha pogut detectar aquests dies a Horta és aquest distanciament sociològic i territorial –causa i conseqüència a la vegada de la desafecció política resultant– entre una gran majoria dels seus habitants –i de tants altres pobles a la Terra Alta– i una cúpula directiva tecnicopoliticagovernamental, normalment arribada de realitats geogràfiques molt diferents, com ara Tarragona i Barcelona, i que difícilment coneix els detalls geogràfics i les circumstàncies climàtiques locals per afrontar degudament una emergència d'aquest tipus.
És complicat entrar en detalls en aquestes circumstàncies, perquè els fets se succeeixen molt ràpidament i, entenent que la Generalitat defensi, com així ha estat, el lliurament absolut del cos de bombers a l'arriscada feina, també s'haurien de poder entendre les observacions, queixes i la indissimulada indignació que el poble senzill –senzill, però no imbècil– ha formulat contra determinades actuacions potser excessivament rígides, centralitzades i excloents d'aquella citada cúpula directiva.
I ens trobem amb el de sempre: a la gent que veu perillar la seva propietat (terres, masos o bestiar) se li nega, en raó de la seguretat (fèrriament establerta en un cordó policial infranquejable), accedir-hi, mentre, de lluny o de prop, contempla com tot pot anar-se'n avall. «Ni fan ni deixen fer», deia dimarts a la tarda per TV3 un d'aquests afectats, Salvador Ferràs, quan el garbí inclement que ve de mar bufava descontrolat pel pinar de Don Pedro o pels masos de Lloà i de Pixantó, entre els tòtems geològics de les Roques de Benet (símbol majestuós dels Ports) i la no menys simbòlica muntanya de Santa Bàrbara, tan picassiana ella (ara que el pintor, fa cent anys, la pintà repetidament), fet que aquests dies Horta estava celebrant amb tot reconeixement.
He citat els masos de Lloà i Pixantó, perquè aquí –segons ha contat un dels seus amos– va començar tot l'afer, quan dilluns passat, cap a les vuit d'una tarda encalmada, va veure's una columna de fum que emergia d'un petit abocament (plàstics, papers, cartrons, etc.) situat arran d'un camí, a tocar del riu Canaletes, per on passen, a peu o en bicicleta, turistes diversos, en un accés plenament lliure, però no sempre plenament responsable. En el curs d'aquella nit i l'endemà al matí, semblava que la situació estava controlada, però a partir de les tres de la tarda ja no fou així. Causes? Responsabilitats? Negligència? I els quatre nois, carn humana de canó per aturar-ho, posats en una ratera flamejant que els devorà.
Es dóna la terrible circumstància que, fins fa cinquanta anys, quan els Ports eren, com deia, habitats i pasturats per molts ramats, el bosc estava net, sense necessitat de cap protecció oficial. Des de fa deu anys, amb la declaració de parc natural, és quan s'han complicat moltes de les coses derivades del despoblament. El director d'aquest parc, Rafael Balada, entranyable botànic, gran coneixedor d'aquest món, es mostrava desolat, en un difícil i històric encaix entre els mitjans que té a l'abast i les responsabilitats que se li exigeixen. Però així anem.
