El primer veritable debat sobre el Bullifoundation

Fins ara només s'ha parlat en públic del Bullifoundation en actes mediàtics encapçalats per Ferran Adrià, amb projecció d'impactants imatges virtuals i maquetes que es revelen com llaminadures davant d'un públic de responsables polítics i econòmics entregats.

Tanta unanimitat és avorrida i la taula rodona El Bullifoundation, una altra mirada, organitzada per la Iaeden divendres passat a Figueres va ser la primera oportunitat per sentir un altre discurs. La sala petita de la Cate es va omplir amb un centenar de persones, i entre el públic no hi van faltar representants del cercle més proper a Ferran Adrià, com Ernest Laporte i l'arquitecte del projecte, Enric Ruiz Geli. L'acte, moderat pel periodista d'El Punt Avui, Narcís Genís, no va decebre. Es va parlar poc de metres quadrats, (que hi són, tres vegades més del que permetria la llei). Els advocats Eduard de Ribot i Benet Salellas van situar el problema de fons: “És una qüestió de principis i de valors, no de metres quadrats” va dir De Ribot, condemnant que es faci una llei a mida per Ferran Adrià en relació amb el principi d'igualtat davant de la llei. “No és bo, ni lícit, ni legítim” va reblar l'advocat.

En el mateix sentit, Benet Salellas va dir que sentia “pànic democràtic” en relació amb un projecte que va relacionar amb el Barcelona World. “Els projectes s'exposen, els estudiem i si no els veiem bé, anem als tribunals. En aquest cas, no podrem fer res d'això, cap control. Per què? de que tenen por?”, va preguntar Salellas.

El biòleg del CSIC, Mikel Zabala, va renunciar a expressar-se com a biòleg per fer objeccions de ciutadà: va insistir en el “desdoblament de personalitat” dels dirigents del país, que creen bones lleis de protecció però les incompleixen. “La figura del parc ara ja només és un label turístic més, per guanyar diners. Per pura dignitat, hem de dir que no, ens estem venent el país” va dir el biòleg. Josep Maria Mallarach, consultor ambiental, va furgar en les retallades i el desmantellament de les polítiques de protecció, que va contraposar al Bullifoundation, però sense qüestionar-ne el principi: “La idea és genial, però el problema és el lloc, no a cala Montjoi” va dir. L'última ponent, l'arquitecta Itziar Gonzàlez va emmarcar el projecte de Roses en un context de “desregularitzarització” i “absència de cultura política”; també va fer el paral·lel del Bullifoundation no només amb Barcelona World sinó amb el Palau de la Música, per fustigar projectes d'interès públic que acaben en orris. “El Bullifoundation no es farà”, va sentenciar, perquè segons ella “els ciutadans han descobert que en la lluita es dignifiquen”. En el minidebat amb el públic, l'intent de pragmatisme de Jordi Sargatal (que assumeix el rol d'ecologista defensor del Bullifoundation), apel·lant als efectes positius del Bullifoundation pel parc, no va convèncer. Tampoc els arguments de Laporte o Ruiz Geli: “Serà un projecte que es donarà al país”: “És que ja és ara del país, podem anar-hi i, si ens el doneu per després fer-nos pagar l'entrada, potser no el volem”, va respondre la sala.

El principi d'una llei a dit, la ubicació a cala Montjoi i el problema dels accessos són els principals esculls. Però al capdavall són dues visions de fons que es discutien divendres: hi ha els que creuen que cal rellançar la màquina i el creixement amb oportunitats com el Bullifoundation, i hi ha els gats escaldats (la majoria dels assistents a l'acte de la Cate), que no creuen en projectes miraculosos ni personatges providencials, per molt genis que siguin (un fet que ningú va discutir). Les dues parts van parlar, i amb respecte: una taula rodona molt saludable, d'interès públic.