La primera gran revolta de la democràcia
El 23 de gener de fa 25 anys, el govern de Pujol va aprovar un polèmic pla de residus
Els veïns de les comarques afectades, l'Alt Camp i la Conca de Barberà, van iniciar nou mesos de lluita fins a aconseguir que es retirés la proposta
En municipis com Pira, a la Conca de Barberà, el percentatge de recollida selectiva de brossa és del 67,80%, un percentatge que gairebé dobla la mitjana catalana, que és del 38%. L'èxit de la bona gestió es deu, en part, a una gran consciència col·lectiva que va arrencar ara fa 25 anys, quan la Generalitat va aprovar el pla director per a la gestió de residus industrials de Catalunya, que incloïa, entre altres mesures, la construcció d'una planta incineradora al Pla de Santa Maria, a l'Alt Camp, i un abocador de residus a Forès, a la Conca de Barberà.
La proposta va caure com una galleda d'aigua freda als municipis afectats directament i també als pobles veïns, que, lluny de conformar-se amb la decisió, es van organitzar per sortir al carrer i protagonitzar durant nou mesos un seguit de protestes i manifestacions contra el pla. Va ser la primera gran protesta ciutadana de la Catalunya democràtica i, de fet, la mobilització va ser tan gran que va aconseguir, primer, que s'aturés la proposta i, al cap de nou mesos, que es retirés definitivament. “Amb el pla de residus va passar una mica el que està passant ara amb el procés sobiranista: que la ciutadania s'hi va implicar i llavors allò va ser imparable”, explica l'alcalde de Pira, Josep Pijoan. Aleshores no era alcalde, però sí un dels que es van mullar i es van involucrar en la lluita, fins a tal punt que es va convertir en un dels impulsors de la Federació d'Independents de Catalunya (FIC).
La notícia va arribar de manera oficiosa el 9 de gener a l'Ajuntament del Pla de Santa Maria, i el municipi de seguida va reaccionar. Marcel Estrada, un dels planencs implicats en la lluita i membre de l'entitat local Col·lectiu 1714, reivindicava en un article recent a la revista local La Planenca el paper que precisament va tenir el Col·lectiu 1714, que va ser el primer a fer un crit d'alarma davant l'anunci i va mobilitzar de seguida la resta d'entitats locals. Sigui com sigui, el rebuig social va ser unànime en bona part del territori, sobretot perquè costava d'entendre que, per exemple, la proposta ubiqués en un poble que llavors només tenia 63 habitants, i que ni tan sols havia estrenat el clavegueram, un abocador de 60 hectàrees ampliables, que havia de rebre una mitjana de 51.000 tones l'any, segons explica Joan Caselles Carbó en el llibre Crisi social i moviment cívic. La Conca de Barberà i l'Alt Camp, contra el pla de residus. El fet de ser recordats només per la tinença d'infraestructures que no volia ningú va indignar tant la població que en van tenir prou amb cinc dies per organitzar-se i, amb el lema L'Alt Camp i la Conca unides no serem destruïdes, el 14 de gener unes 1.500 persones van sortir a tallar l'autopista. Va ser la primera de les moltes manifestacions i els molts actes de protesta que es van fer mentre va durar la lluita. En concret, 33 manifestacions, amb unes 55.000 persones mobilitzades. Jaume Espelt, aleshores regidor i posteriorment portaveu de la Coordinadora de Montblanc, s'ha dedicat a recopilar el testimoni gràfic i documental que va generar la revolta. “Hi havia moltes fotografies, actes de reunions, articles publicats... Molt de material que s'hauria perdut i que vam catalogar i presentar en una exposició amb motiu dels 20 anys de la retirada del pla”, explica. Del seu treball, se n'extreuen moltes dades que testimonien la dimensió que va adquirir la protesta: 330 entitats adherides al moviment, 25.000 signatures contra el pla només a l'Alt Camp, 4.780 firmes de 1.574 famílies al Síndic de Greuges i 90 dimissions de càrrecs públics en 20 pobles de la Conca. “La dimissió d'alcaldes va ser una mesura sense precedents que va deixar un buit de poder durant mesos en ajuntaments grans com el de Montblanc”, recorda Pijoan. Era la resposta contundent a la decisió, aleshores ja oficial, que va prendre la Generalitat el 23 de gener de tirar endavant el pla de residus, una aprovació que pocs dies després va excloure la proposta d'ubicar la incineradora a l'Alt Camp, però que va mantenir l'abocador a Forès. Això no va servir per afeblir el moviment; al contrari: la lluita a la Conca de Barberà es va intensificar, amb tensos episodis contra el conseller Molins; l'aleshores conseller de Governació, el montblanquí Josep Gomis, i fins i tot el mateix president de la Generalitat, Jordi Pujol. “En una comarca de 19.000 persones, un 40% de la població es va mobilitzar”, quantifica Pijoan, i explica uns dels motius d'aquest rebuig frontal: “La comarca havia apostat per la vinya i en pobles com ara Sarral s'havien fet inversions importants. La gent tenia por que el fet de tenir un abocador perjudiqués la imatge dels seus vins.”
Després de diversos intents infructuosos de conciliació, el govern va haver de començar a admetre que el pla havia estat un error i, finalment, el 21 de setembre se'n va anunciar la retirada. “Poques vegades es guanya i nosaltres vam guanyar”, diu ara Espelt. Des de Pira, Pijoan també sentencia: “L'aportació que amb tot aquell moviment vam fer al país en aquell moment és molt important.”
La conselleria de Medi Ambient
El rebuig frontal que va generar el pla de residus, la necessitat de gestionar aquest material industrial i el creixent interès de la població per tot allò que estava relacionat amb el medi ambient van quedar al descobert. El pla de residus s'havia proposat des de la conselleria de Política Territorial, més concretament des de la direcció general de Medi Ambient, que, poc abans de les eleccions municipals del 1991, va passar a tenir categoria de conselleria, amb Albert Vilalta al capdavant.
El naixement de la FIC i les llistes que sumen vots
Un cop guanyada la lluita, les coordinadores i assemblees van anar deixant de tenir activitat. El pla de residus estava enterrat, però el procés no s'acabava perquè, entre altres coses, hi havia gent que tenia causes pendents amb la justícia per algun dels incidents. Això, per una banda, i la necessitat de canalitzar d'alguna manera la consciència mediambiental adquirida durant la lluita van fer que es creessin les comissions de Política i de Medi Ambient. La primera no només es va encarregar de buscar un advocat per defensar els acusats –el montblanquí Josep París, que ho va fer de manera altruista–, sinó que també es va aprofitar l'embranzida per presentar una alternativa diferent de cara a les pròximes municipals. La Unió d'Independents de la Conca de Barberà (Unic) va ser la proposta municipalista dels que s'havien oposat al pla i va arrasar. Identificat amb el moviment, Josep Pijoan va ser un dels que van decidir fer el pas i encapçalar la llista a Pira, i avui encara n'és l'alcalde. Aquest èxit els va donar forces per superar la frontera comarcal i integrar-hi els independents d'arreu del país. Era l'embrió de la Federació d'Independents de Catalunya (FIC), que es va legalitzar el 1995 i que, a més, explica Pijoan, va idear “la fórmula màgica” que després han adoptat molts partits: unir dues sigles en una llista de manera que es puguin sumar tots els vots sota el paraigua de la comuna.
