La parcel·la més desitjada
Des de fa més d'una dècada intenta rendibilitzar el solar del Miniestadi i els espais que envolten el Camp Nou
La crisi immobiliària ha estroncat el projecte pactat per Joan Laporta amb l'Ajuntament de Barcelona
En una ciutat de menys de cent quilòmetres quadrats de superfície i densament poblada, qui tingui vint hectàrees de terreny disponibles es pot considerar immensament ric en termes patrimonials. Unes altres qüestions són l'aprofitament del sòl, la seva qualificació administrativa o l'encaix en l'entorn. Des de fa més d'una dècada, les successives juntes directives del Futbol Club Barcelona (FCB), presidides per Josep Lluís Núñez, Joan Gaspart, Joan Laporta i, ara, Sandro Rosell, tenen al cap convertir en rendible la totalitat del patrimoni de l'entitat al districte de les Corts, perquè en l'actualitat només treuen profit de la seva meitat, que es concreta en les instal·lacions esportives del Camp Nou i del Palau Blaugrana. L'Ajuntament de Barcelona també té la mirada fixada en la que s'ha definit com l'última gran reserva de sòl, sense proteccions especials, que queda a la capital. I, entremig del consistori i el privat, hi ha prop de 80.000 barcelonins que han hagut d'adaptar la seva quotidianitat al fet de viure a l'ombra d'un club que té una massa social de més de 176.000 persones, i que fa pocs mesos encara es proposava arribar a atreure a les instal·lacions un milió de socis i simpatitzants.
A partir d'aquestes premisses, el conflicte d'interessos està servit i tindrà continuïtat amb l'Espai Barça que prepara la directiva de Rosell, després del fracàs del pla de requalificació del Miniestadi de Laporta i del parc temàtic blaugrana que Núñez va impulsar amb el nom de Barça 2.000. “Els veïns de les Corts potser lamentaran haver-se oposat a la construcció de pisos quan coneguin la proposta de la nova junta directiva, que vol fer una zona d'oci al costat del Camp Nou”, ha comentat un membre del govern municipal de Jordi Hereu, després que dimecres Rosell apliqués, a la pràctica, la clàusula quarta del conveni signat el 28 de juliol del 2009 entre els alcaldes de Barcelona i de Montcada i Reixac amb l'aleshores president Laporta, la qual estableix que el procés de modificació del pla general metropolità decaurà “a instància de qualsevol de les parts signants”, si ho sol·licita abans de l'aprovació definitiva.
Per sota dels missatges comprensius, adreçats per Hereu i els seus col·laboradors als mandataris blaugrana actuals, en les files socialistes s'ha generat un important sentiment de frustració perquè Rosell no ha respectat un pacte avalat per l'assemblea de compromissaris del club que suposava per a Hereu poder concórrer als comicis municipals del maig vinent amb un actiu important dins d'una cartera urbanística farcida de fracassos. El mateix alcalde va proclamar en la campanya electoral del 2007 el compromís de tirar endavant la reordenació de les instal·lacions del FCB, amb “consens polític i social” i amb la finalitat d'integrar en la trama urbana de la capital dues grans parcel·les, ara envoltades de tanque, que s'han convertit en un tap per normalitzar les relacions de veïnatge entre els campus universitaris de la Diagonal i els barris de Pedralbes, la Maternitat i Sant Ramon i les Corts. El principi era que la ciutat hi sortís guanyant aprofitant que el terreny de 7,06 hectàrees on es troba el Miniestadi s'havia convertit en una nosa per al Barça, amb el trasllat de bona part de les activitats dels equips de futbol a la ciutat esportiva de Sant Joan Despí.
El suposat interès general de l'operació, però, va quedar ràpidament desvirtuat tant per la manera de donar forma al projecte com per les pretensions faraòniques de Laporta, exemplificades en una espectacular remodelació del Camp Nou que no havia de tenir cap cost per als socis malgrat que el disseny guanyador del concurs d'idees, obra de l'arquitecte britànic Norman Foster, tenia un preu de sortida de 300 milions d'euros. L'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament va entrar en el joc de negociar la reordenació, inclosa la requalificació a residencial de la parcel·la del Miniestadi, a partir de les plusvàlues que volia obtenir el FCB, però afegint-hi importants compensacions en equipaments i zones verdes, que encara van augmentar més quan Hereu es va veure obligat a trucar a la porta de CiU, després que els seus socis de govern d'ICV-EUiA li van negar el suport. Pel camí havien quedat oblidades les promeses de transparència i de consens polític i social, i per l'equip d'Hereu es va assumir, malgrat algunes tensions internes, com un mal menor l'activa oposició veïnal a la construcció de 1.625 habitatges –la meitat de protecció oficial– en una zona que arrossega grans dèficits en equipaments socials i que es col·lapsa cada cop que hi ha partit al Camp Nou.
La raó per la qual no va tirar endavant la modificació del pla general metropolità, tot i haver estat aprovada pel ple del consistori, va ser l'esfondrament del mercat immobiliari. Segons el preceptiu informe econòmic que acompanya els processos de transformació urbanística, pel Barça, construir i trobar compradors per a 812 pisos de luxe, en un context de crisi a llarg termini, s'havia convertit en “una operació de risc”. L'alternativa de vendre la parcel·la del Miniestadi tampoc no donava profit: les càrregues urbanístiques eren equiparables a la plusvàlua de 67,7 milions d'euros. Els nous gestors del FCB han afirmat que opten per “reflexionar” sobre altres fórmules per rendibilitzar el patrimoni. Només serà, però, un parèntesi en la llarga disputa sobre l'ús que han de tenir els terrenys més cobejats de Barcelona.