opinió
Prou provisionalitat. Un altre retard no!
Aquí el debat és un altre. Molt més profund, molt menys demagògic
Entre incompliments de l'administració, suspensions de pagaments de constructores i picabaralles polítiques, l'N-II s'ha convertit en el mal somni quotidià de molts gironins. De gent de bona fe que no entén com es pot planificar tan malament una de les vies de vital importància per a les nostres comarques.
Si a això hi afegim les obres continuades i simultànies que s'estan fent en diferents trams de l'autopista AP-7 de Figueres a Girona, el panorama és realment desolador per a milers de conductors que no tenen més remei que circular-hi. A l'autopista, i a causa de les obres, els carrils s'estrenyen amb el consegüent perill que això suposa quan el cotxe del costat resulta que és un camió de gran tonatge. Millorar les condicions de seguretat mentre duren les obres ha de ser una de les obligacions del concessionari. I si la via ràpida que ha de ser una autopista deixa de ser-ho per qualsevol raó, encara que sigui per unes obres de millora, el concessionari no ha de cobrar el servei. En qualsevol àmbit domèstic això seria així. És de sentit comú que l'autopista hauria de ser gratuïta quan deixa de fer la funció per a la qual ha estat creada.
Segurament, les obres de l'autopista acabaran abans que les de l'N-II, al pas que anem. El nou retard en el seu desdoblament, ara amb l'excusa de la crisi, clama al cel. El més greu no és que només s'han desdoblat 8 quilòmetres –que ja n'és, de greu– sinó que, ara com ara, ningú és capaç d'assegurar quan es reprendran les obres. Ni els nou morts dels últims sis mesos en accidents de trànsit –els últims, els dos nois de Vidreres morts recentment prop de Sils– han fet pujar els colors a la cara dels responsables d'aquesta barbaritat. L'alt volum de trànsit i la perillositat que s'hi viu diàriament és el macabre testimoni que els responsables polítics, als quals pertoca acabar allò que han començat, no en saben res, de planificació ni de previsió.
Com saben, la supressió de la limitació dels 80 quilòmetres per hora als accessos a Barcelona és el gran tema de debat polític a Catalunya, aquests dies. A Girona, el debat de Barcelona ens el mirem amb certa enveja. Aquí el debat és un altre. Molt més profund, molt menys demagògic. Aquí, ens hi juguem la vida.
Potser sí que caldrà començar a pensar a plantar cara i mobilitzar-nos per dir que prou provisionalitat! Potser sí que haurem de començar a aixecar la veu per fer-nos sentir i per dir que no estem disposats, de cap manera, a admetre un altre retard.
Ens hi juguem massa coses.
