No és una qüestió sentimental

A la foto­gra­fia en blanc i negre, que és dels anys sei­xanta, s'hi pot veure l'avin­guda Ramon Folch tan­cada pel talús del fer­ro­car­ril. La imatge pot aju­dar a enten­dre l'anhel d'una ciu­tat fri­sosa per tren­car la mura­lla que repre­sen­tava el ter­raplè per on dis­cor­ria la via i també perquè va rebre, amb els braços oberts, l'alter­na­tiva del via­ducte que no tant sols l'alli­be­rava dels pas­sos a nivell sinó que li ofe­ria noves opor­tu­ni­tats d'expansió. Avui, quan es com­plei­xen qua­ranta anys de la inau­gu­ració de les obres i, per ara, no hi ha pro­ba­bi­li­tat que es com­pleixi la pro­mesa feta per l'Estat espa­nyol que amb l'arri­bada del TAV la línia del tren con­ven­ci­o­nal es faci sub­terrània, el via­ducte ha per­dut pres­tigi, ha estat engo­lit en molts punts per la ciu­tat i per a molts giro­nins s'ha con­ver­tit en una bar­rera nova i en gene­ra­dor d'espais mar­gi­nals, però ningú no dubta que con­ti­nua ver­te­brant una part molt impor­tant de Girona. Pot­ser per això, quan es va insi­nuar la pos­si­bi­li­tat que fos ender­ro­cat, es van aixe­car veus. No era una qüestió sen­ti­men­tal perquè es pre­servés, trans­for­mant-lo en un gran espai públic ja fos seguint el model ame­ricà, com The High Line –la línia aban­do­nada que avui trans­for­mada en un parc ele­vat recorre 2,4 km a 10m d'alçada sobre Man­hat­tan–, o l'ale­many, que ha sabut con­ver­tir-lo en un espai lúdic i de tro­bada. El via­ducte sem­bla con­dem­nat a mort però com es veu a la ter­cera foto­gra­fia, hi ha veus que recla­men que s'amnistiï.