No és una qüestió sentimental
A la fotografia en blanc i negre, que és dels anys seixanta, s'hi pot veure l'avinguda Ramon Folch tancada pel talús del ferrocarril. La imatge pot ajudar a entendre l'anhel d'una ciutat frisosa per trencar la muralla que representava el terraplè per on discorria la via i també perquè va rebre, amb els braços oberts, l'alternativa del viaducte que no tant sols l'alliberava dels passos a nivell sinó que li oferia noves oportunitats d'expansió. Avui, quan es compleixen quaranta anys de la inauguració de les obres i, per ara, no hi ha probabilitat que es compleixi la promesa feta per l'Estat espanyol que amb l'arribada del TAV la línia del tren convencional es faci subterrània, el viaducte ha perdut prestigi, ha estat engolit en molts punts per la ciutat i per a molts gironins s'ha convertit en una barrera nova i en generador d'espais marginals, però ningú no dubta que continua vertebrant una part molt important de Girona. Potser per això, quan es va insinuar la possibilitat que fos enderrocat, es van aixecar veus. No era una qüestió sentimental perquè es preservés, transformant-lo en un gran espai públic ja fos seguint el model americà, com The High Line –la línia abandonada que avui transformada en un parc elevat recorre 2,4 km a 10m d'alçada sobre Manhattan–, o l'alemany, que ha sabut convertir-lo en un espai lúdic i de trobada. El viaducte sembla condemnat a mort però com es veu a la tercera fotografia, hi ha veus que reclamen que s'amnistiï.
